Darrerament, s’ha posat sobre la taula la necessitat de tenir cura de la nostra salut mental; aquest fet, imprescindible i necessari, ha fet que moltes de les persones que no hi poden accedir en el sistema de salut (de manera regular o amb la celeritat que preveien) —en gran mesura a causa de la manca de psicòlegs i la poca inversió actual per revertir aquesta situació— hagin començat a fer teràpies a través de l’atenció privada.
En paral·lel, s’ha desplegat tot un seguit d’influencers i instagrammers; persones amb molts seguidors i veus pròpies, que apel·len a la cultura de l’autoconeixement i a eslògans i frases buides que arriben a milers de persones a través de les xarxes socials. Aquest fet suposa un intrusisme laboral claríssim en l’àmbit de la psicologia, però allò més greu és que generen discursos i difonen continguts que, en moltíssimes ocasions, no estan validats científicament ni apel·len als sistemes d’opressió —i, per tant, ens responsabilitza únicament i exclusiva a nosaltres del nostre benestar—, i tampoc ens aporten una visió que ens pugui ajudar en un moment concret de les nostres vides.
D’aquesta manera, ens trobem amb moltes persones que han decidit fer negoci amb el que hauria de ser, d’una banda, una atenció totalment pública, sense ànim de lucre, a l’abast de tothom i que, a més, no tenen prou coneixement ni prou formació per exercir com a allò que ells anomenen terapeutes.
Aquest fet genera dues derivades: la primera és que per fer negoci, tot s’hi val i, per tant, aquests eslògans, aquestes frases buides que ens responsabilitzen de manera individual, sense abordar l’arrel dels sistemes d’opressió, generen un impacte en cadascun de nosaltres que, paradoxalment, van en contra de la nostra salut mental. Alhora, una segona derivada és que tenim persones que han fet alguns cursets “online o vivencials” que se senten amb prou legitimitat —pròpia i col·lectiva— per atrevir-se a abordar problemes complexos com són els malestars psicològics i emocionals de les persones que atenen i que necessiten d’una perspectiva biopsicosocial per ser abordats.
No seré jo qui digui que quan tens una carrera de psicologia ja pots exercir i abordar la complexitat dels mons emocionals i mentals de les persones, però sí que em sembla necessari posar sobre la taula que la carrera t’ajuda a veure la complexitat de la realitat, els diferents sistemes que operen en el benestar d’un individu i d’un col·lectiu. Al mateix temps, la formació específica en psicologia social et dona les eines necessàries per entendre les causes de les diferents problemàtiques socials que ens acaben impactant com a societat i, per tant, per comprendre que allò que ens està passant no és responsabilitat nostra únicament i exclusiva, sinó que hi ha uns sistemes socials i econòmics —de valors, de creences, de desigualtat— que ens afecten i que, per tant, no estem soles amb els nostres malestars. De la mateixa manera, la psicologia clínica ens dona eines per abordar desordres d’origen biològic en el nostre organisme; per entendre el seu funcionament, així com aplicar un abordatge biopsicosocial de la realitat de les persones amb el treball interdisciplinari, quan és necessari.
Al mateix temps, ens trobem en un moment on sembla que qualsevol cosa és una patologia, és a dir, ho estem psicopatologitzant tot. I això implica posar etiquetes als diferents malestars, quan, de fet, viure i sentir emocions que no ens agraden —tristesa, ràbia, ira, enuig— és precisament un símptoma de salut; aquestes emocions hi han de ser perquè ens donen informació sobre allò que ens impacta. Totes ens diuen alguna cosa i la clau de tot plegat és què en fem, d’això; amb quina intensitat i freqüència les sentim, si ens permeten encarar-nos a l’acció o, per contra, ens immobilitzen. Sovint, les etiquetes que posem als nostres malestars, més que aportar-nos solucions, ens estigmatitzen i empitjoren el nostre procés de recuperació cap a una vida on el benestar sigui present.
I, si en un moment donat, sentim que necessitem un professional que ens acompanyi perquè volem canviar coses i no sabem com, o bé perquè ens trobem en una situació de desorientació o malestar constant, és important saber qui és la persona que ens acompanyarà. Per això, cal comptar amb professionals amb una formació i experiència en el camp de la psicologia, que ens assegurin que les teràpies que duran a terme funcionen —que estan validades científicament, perquè n’hi ha, i moltes, que compten amb evidència científica que demostra el seu impacte en les persones i en el tractament—. També cal preguntar des de quina perspectiva treballarà la persona amb nosaltres; delimitar quin serà l’objectiu de l’acompanyament, com l’avaluarem i des de quina perspectiva en relació a les qüestions socials i sistèmiques actuarà (tindrà perspectiva interseccional, feminista i comunitària?). Finalment, ens caldrà saber quin serà el pla de treball, la durada de la intervenció o, sobretot, quins seran els indicadors que caldrà tenir en compte per acabar la relació d’acompanyament.
Així doncs, tenint en compte que els sistemes d’opressió ens vulneralitzen, necessitem, d’una banda, estratègies comunitàries per fer front a les conseqüències emocionals i psicològiques que això implica i, al mateix temps, que totes nosaltres ens assegurem que en un moment donat comptarem amb una persona qualificada i que tingui el coneixement científic i social necessari per acompanyar-nos en un moment de les nostres vides. Cal que tinguem i teixim eines d’empoderament i cal que lluitem perquè hi hagi els professionals necessaris i perquè l’accés a ells i elles sigui públic i universal.
