Segons l’informe La salut com a eina de transformació social, que es feia públic des de l’Observatori per a la Transformació Social (OTS) fa unes setmanes, el diagnòstic del sistema de salut del nostre país ens aporta cinc indicadors preocupants que cal començar a afrontar de manera urgent: es fa encara poca prevenció, la ciutadania detecta certa deshumanització, la gestió no s’adapta a les necessitats, hi ha percepció d’un sistema antiquat i saturat i es comparteix poc el coneixement. A partir d’aquesta fotografia inicial, el document recull les principals conclusions del debat que van mantenir cinc professionals referents del sector en el marc del primer dels Diàlegs pel canvi que ha posat en marxa l’OTS, amb la premissa que la salut té un enorme potencial com a catalitzador de canvis profunds i duradors en la comunitat.
La salut és un dels pilars de l’estat de benestar i segurament el més sensible per a la majoria de la societat. No fa gaire anys, a Catalunya parlàvem del sistema sanitari com una de les “joies de la corona”. Què ha passat perquè ara els experts convocats afirmin que “mentre assistim a grans transformacions en molts àmbits, el sistema sanitari no es transforma?”. Segurament un factor que podria explicar part de la situació, tal i com es va destacar en algunes de les intervencions, és l’impacte que els determinants socials i l’increment de la desigualtat estan tenint sobre els problemes de salut de les persones i la gestió de la complexitat que això implica. Els indicadors socials són clars: gairebé el 25% de la població està en situació de risc de pobresa o exclusió social; el 19,2% de la ciutadania no pot permetre mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada; i la desigualtat social s’ha incrementat un 5,7% al nostre país.
Tal i com s’afirma a l’informe: “La salut és un sector estratègic: té cura del principal actiu d’un país, que són les persones. És un factor de cohesió social molt important i de disminució de desigualtats.” Per això es proposa un canvi de mirada que porti a un canvi de model. D’un model basat en els recursos a un model centrat en les necessitats de les persones. D’un cert paternalisme, a la corresponsabilitat i la informació; de pacient subjecte passiu a persona subjecte actiu; de l’hospital-CAP a les xarxes territorials d’atenció integrada i provisió de cures. Només maximitzant la coordinació entre els sistemes sanitari-social i establint una cartera de recursos socials adaptats als diferents perfils de persones, farem el pas del curar al curar-cuidar.
Com era d’esperar, les reflexions també destaquen la importància i l’impacte de la transformació digital en el futur del sistema de salut. La tecnologia i la innovació es presenten com dos dels pilars més significatius per a l’evolució del sistema. Mitjançant l’adopció de la telemedicina, la intel·ligència artificial i l’anàlisi de dades és possible aconseguir una atenció més predictiva, preventiva i personalitzada. La tecnologia no sols té el potencial de millorar l’eficiència, sinó també d’ampliar l’accessibilitat i millorar l’experiència del pacient.
Com a conclusió de l’informe, s’enumeren un bon grapat de propostes per dibuixar el futur del sistema sanitari. Entre d’altres, l’empoderament i reeducació de la ciutadania, reestructuració de l’atenció primària, integració de tecnologies innovadores, creació d’una autoritat independent d’avaluació de polítiques i pràctiques sanitàries, la integració entre sector social i sector salut o la millora de les condicions laborals i de la qualitat de vida de les professionals.
Si el diagnòstic, les causes i les propostes estan perfilades, perquè no es produeixen els canvis? Qui ha de promoure la transformació? S’assenyala la necessària aproximació entre els tres principals agents de canvi: els poders polítics, el sector sanitari i la societat. És el que alguns han descrit com “la necessària renovació del contracte salut entre salut i ciutadania”. Pacte, lideratge i inversió. Només així s’assolirà el gran salt cap a una salut veritablement transformadora.
