La iniciativa del Departament de Sanitat –oficialment Conselleria de Salut– per concentrar l’atenció pediàtrica ambulatòria en 79 centres, és a dir en un 20% de la xarxa de centres d’atenció primària, ha estat objecte de debat parlamentari i notícia en els mitjans de comunicació generals i professionals.
A cap dels grups parlamentaris, llevat d’ERC com és lògic, li ha semblat totalment positiva aquesta decisió del govern. Més enllà del paper crític que pertoca als grups de l’oposició i de la mancança real de pediatres a la xarxa pública d’atenció primària i comunitària (APiC), una deficiència quantitativa que qui més qui menys anhela corregir, la mesura de la Conselleria es pot qualificar com un sinapisme amb què pal·liar aquest dèficit que afecta sobretot el medi rural, però que no aflora les arrels del problema, la qual cosa requereix analitzar el paper dels pediatres, i les seves interaccions –pel que fa a les competències respectives– amb els metges i infermeres d’Atenció Familiar i Comunitària (AFiC) en el marc dels centres i equips.
La denominació mateixa d’aquestes especialitats remet als àmbits de la família i de la comunitat, de manera que no sembla extravagant que siguin ells qui s’encarreguin de rebre els infants, a la vegada que atenen les famílies a les que pertoquen en les comunitats on resideixen. La medicina –o l’atenció clínica– familiar s’entén que comporta acollir, atendre i coordinar l’assistència de totes les persones assignades, independentment de la seva edat. Una altra cosa és si avui, al nostre país, els metges –i les infermeres– de família ho poden i ho saben fer. Pregunta que també podríem plantejar als pediatres.
La reforma dels anys 80 va heretar la figura de la pediatria ambulatòria en el marc del sistema piramidal anterior, on per cada tres metges generals hi havia un especialista en pediatria. El procés de reforma va incidir de forma profunda sobre la formació i perfil professional dels metges generals (ara metges de família) i, molt posteriorment, en el de les infermeres (de família i comunitat), però va deixar pràcticament sense canvis el dels pediatres, formats pel sistema MIR amb un programa d’orientació i contingut essencialment hospitalari.
Aquesta orientació de l’especialitat i el seu programa de formació, juntament amb les condicions no especialment favorables de l’exercici en l’atenció primària i comunitària, és una de les causes del poc atractiu de l’oferta de places de pediatria ambulatòria.
No hi ha dubte que els pediatres han de jugar un paper significatiu en els centres i equips d’APiC i s’han de sentir motivats per treballar-hi. Però probablement el més sensat és que ho facin com a consultors per a tots aquells problemes de salut que requereixin un abordatge complex i, el que ens sembla essencial, una coordinació estreta i contínua amb els seus col·legues de l’hospital. Per a fer possible aquesta proposta, cal canviar parcialment l’orientació i el contingut de la formació MIR dels pediatres, i introduir els canvis legislatius i competencials necessaris en els centres i equips d’APiC. També cal modificar els programes de formació dels metges i infermeres de AFiC, prioritzant molt més que fins ara els continguts relatius a la pediatria.
Hi ha prou estudis que mostren que, allà on el metge i la infermera d’AFiC atén inicialment a tota la població, amb independència de la seva edat, i els pediatres actuen com a consultors dels centres i equips d’APiC no s’observa cap disminució de la qualitat o de la seguretat de l’assistència prestada.
Un plantejament d’aquest tipus no es pot materialitzar d’un dia per l’altre, perquè cal dissenyar amb cura un període de transició que no generi més problemes que els que es pretén solucionar i que sigui satisfactori per a tots els col·lectius implicats, començant pels mateixos pediatres.
Convé assumir, doncs, que el problema de la pediatria és un problema del conjunt de la sanitat. Que cal que es prenguin seriosament els compromisos de continuïtat i de longitudinalitat que són les característiques més genuïnes de l’atenció que han de proporcionar els equips d’atenció primària i comunitària i per la qual cosa cal procurar unes condicions laborals que ho permetin.
