Comença el desmantellament de Vila Veïna a mans del PSC. Comencen les retallades en polítiques socials a Barcelona després de 8 anys de pressupostos expansius i polítiques innovadores. Vila Veïna ha estat un projecte del mandat previ pioner en el reconeixement de les cures a la ciutat i en el suport a les persones cuidadores del que, en només 8 mesos, s’han beneficiat més de 15.000 barcelonines. Un espai present a 16 barris de tots els districtes on les usuàries, en la seva majoria dones en situació de precarietat, cuidadores de familiars o treballadores de la llar i les cures, han pogut gaudir de fisioteràpia gratuïta, d’acompanyament a l’hora de conèixer i reclamar els seus drets laborals, d’acompanyament psicològic i emocional, de Grups de Criança per fer-se càrrec dels seus infants i també era el centre on podien obtenir la targeta Barcelona Cuida, amb descomptes i serveis essencials per a les persones cuidadores. Un espai que, en desaparèixer, deixa una pregunta per respondre: qui cuidarà ara de les cuidadores?
El govern municipal del PSC no només haurà de respondre aquesta pregunta, sinó que haurà de donar explicacions a la ciutadania per les continues retallades fruït de la pròrroga de pressupostos. Fruït de la incapacitat de dialogar amb l’oposició, de construir majories progressistes i portar la iniciativa cap a un govern estable que vetlli pels drets dels ciutadans. Vila Veïna és només el primer pas, un de ben simbòlic perque deixa a l’estacada a població molt precària i depenent. Un de ben important, perquè ha estat valorat molt positivament pels propis serveis socials, que veien una adhesió al servei que altres espais més burocratitzats no aconseguien. Un servei que s’ha dirigit a persones que fins ara eren invisibles per l’Ajuntament, que han ajudat a prendre consciència del paper important que tenen com a cuidadores, i que sembla que ara tornaran a desaparèixer.
El món en què vivim avui en dia se sustenta sobre les espatlles de les persones cuidadores. Situar-les al centre de les polítiques socials, donar-los un espai d’atenció específic i lliure de burocràcia, vetllar pels seus drets laborals i salut física i mental no era cap caprici. Una ciutat que cuida de les seves cuidadores és una ciutat millor: més sana, més justa i més feliç. Una ciutat que dona l’esquena a les seves cuidadores, per contra, és una ciutat que camina cap a deixar de cuidar de sí mateixa. I, davant d’aquesta necessitat, davant d’aquesta urgència, veiem un govern que no ha estat capaç de mantenir viu un servei essencial. Un govern feble, sense pressupostos ni acord de govern, que ha decidit que les persones cuidadores són prescindibles. Però els veïns i les veïnes tenen una pregunta per al senyor Collboni: si ningú cuida de les cuidadores, qui cuidarà de Barcelona?
