La salut mental s’ha convertit, i sobretot després de la pandèmia, en un dels temes recurrents de l’actualitat política i mediàtica. I més si es parla de noies i nois. Creix el nombre de persones amb diagnòstics i d’intents de suïcidi, d’autolesions, de protocols en els centres educatius. Però s’escolta les persones que trepitgen els instituts sobre quins són els seus problemes i els seus punts de vista en relació a tots aquests temes.
Aquest és, precisament, l’objectiu dels pòdcast que MIL (Media and Information Literacy) acaba de llençar sota el títol de No te calles. En aquest primer ha reunit quatre joves per parlar amb el psicòleg Ángel Peralbo, especialitzat en adolescència i família, autor de llibres com El Adolescente indomable, Educar sin ira, De Niñas a malotas o Tu hijo no es tu enemigo.
Diego Serrano, Mikaela Serrano, Triana Martínez i Eneko Ayanz han pogut tractar assumptes relacionats amb la salut mental, des de la prevenció, detecció i actuació davant situacions complicades fins als problemes que a vegades tenen amb famílies i professorat per aquestes qüestions passant per la teràpia, la medicació o les xerrades d’institut.
Hora i mitja en la qual, amb molta sinceritat i confiança, han donat el seu punt de vista per mirar d’aconseguir que el món adult comprengui quines són les seves inquietuds. Un temps en el qual el psicòleg Ángel Peralbo dona algunes pinzellades perquè aquests quatre joves, i tots aquells que s’acostin al podcast o a l’emissió de YouTube, puguin accedir a informació valuosa. Tot això, conduït per Verónica Gayá, directora general de MIL , empresa impulsora del projecte No te calles.
Durant hora i mitja, han tractat de donar claus per a la prevenció de problemes de salut mental que, com explicava Peralbo, apareixen quan ja és tard per a la prevenció i cal prendre altres mesures. “Quan dieu que tinc un problema, és que estem asfixiats, atabalats… Hem de fer un treball previ”, deia.
Generació de vidre
“Som una generació que té més facilitat per parlar”, comentava Triana. Encara que, precisament, “per expressar les nostres idees i sentiments ens hem guanyat que generacions més grans, adults, ens diguin generació de vidre”.
Per a Peralbo, la situació és que ara noies i nois “airegen” les seves situacions, naturalitzen les seves emocions i sentiments, “un dels grans passos de la intel·ligència emocional”. “Dir-ho no és l’únic pas, després han de venir els recursos i tal vegada aquí, els adults, no estem sent capaços d’encertar”.
En aquest sentit, entén el psicòleg que davant un jove que expressa el seu malestar o les seves emocions, s’obre un gran moment “per ajudar, per intervenir”, encara que “cal saber com”. De fet, davant l’expressió generació de vidre, Peralbo explica que “si hi ha tantes estadístiques de noies i nois que s’autolesionen o que arriben al suïcidi, és un fracàs del sistema”.
Eneko Ayanz mostrava el seu desacord amb l’apel·latiu, encara que assegurava que, efectivament, la seva generació és diferent d’altres prèvies i assenyalava que el fet de viure en una societat “en la qual ens encanta posar noms” el que passa és que “fins que no hi ha una patologia, un nom a allò que et passa, no et prenen seriosament”.
“És possible que generacions anteriors fossin més estrictes a l’hora d’expressar emocions, deia Triana, però no cal imitar aquest comportament, no necessites tallar-me la paraula quan et dic com em sento. No soc de vidre, és que no callaré fins a explotar”, resolia.
Escolta
Noies i nois van comentar en diferents moments el fet de no sentir-se escoltats. Ho explicava Diego: “Pel que he vist en els meus pares, fins que no s’han emportat un esglai no han estat capaços d’escoltar, de parlar, de quedar-se amb tu. Arribem a un punt en què o els teus pares senten una por terrible al fet que et passi alguna cosa o no estan disposats a escoltar-te”.
Triana va explicar, al seu torn, el seu cas a l’institut. En un moment de la seva adolescència quan sentia que no podia més, quan anava al centre gairebé sense arreglar-se ni pentinar-se i no tenia interès. Com va llançar la veu d’alarma i va comentar amb un docent que “no podia més”. “Vaig intentar dir que no podia més, que necessitava parar… I no em van escoltar en cap moment”.
La jove recordava que només un docent, després de veure els seus exàmens, es va acostar a preguntar-li com es trobava, estranyat pel seu rendiment. “Amb això em quedo, però em sembla una vergonya que veient una noia que et diu que està malament, tanquis l’orella”, criticava Triana per afegir: “No cal que t’impliquis emocionalment, però sí proposar, per exemple, anar a orientació… Escolta’m, almenys; no facis com si no ho veiessis. Existeix, ho veus i no fas cas”.
Per a Peralbo, més enllà de les culpabilitats, situacions com les que comptava Triana, “entronca amb la dificultat de l’adult de reconduir, d’escoltar, empatitzar o ajudar. Pressuposem que és la persona que ens ha de secundar, però penseu que ningú els ha ensenyat a fer-ho”.
(Auto)coneixement
Peralbo insisteix que en molts casos s’arriba tard a les conseqüències, quan esdevé el que és tràgic, i posa el focus en la necessitat d’ensenyar, “des que sou petits a veure el que passa dins de vosaltres, els sentiments. Què és per a tu la por, l’angoixa, la protecció o la desprotecció, l’ansietat?”.
Per a aquest psicòleg, l’autoconeixement ajuda a entendre les angoixes internes per poder demanar ajuda si és necessari o, fins i tot, no arribar a aquest punt. En aquest sentit, veu en les xarxes un cert perill perquè en elles s’estableixen comparacions amb altres persones, poden generar inseguretats i poden generar dubtes o judicis en relació al que un sent.
En aquest moment d’autoconeixement, Peralbo explicava a noies i nois que, si detecten pensaments en què sempre estan rumiant, si estan centrats sempre en el mateix, sense veure sortides, moments en els quals “penso en el meu problema però no hi ha cap punt de fugida” o quan vegin que es preocupen massa per coses del passat i deixen d’estar en el present, “quan les emocions no avancen” poden utilitzar aquesta informació com a “grans indicadors perquè algú hagi d’ensenyar-me”.
També comentava la importància de, quan algú detecti aquestes situacions i “abans d’arribar a la psicologia sanitària”, és important compartir amb altres persones de confiança. Aquestes poden ser un educador especialment sensible amb el qual es pugui parlar o amics que siguin realment de confiança, “el nostre cercle més íntim”.
Xarxes socials
Per descomptat, en un tema com la salut mental, la influència de les xarxes socials havia de ser present. Noies i nois van parlar de la seva experiència amb l’ús d’aquestes plataformes i com intentaven a vegades evitar-les o regular-les.
“Les xarxes són una bomba enorme i més amb la salut mental”, deia Diego, qui va eliminar el seu compte d’Instagram per les publicacions de persones que “intenten cridar l’atenció” amb assumptes com les autolesions. “Per què vols xarxes socials si estic veient gent feta pols?”, es pregunta el jove.
Triana, per part seva, parla de com creu que poden afectar a cada persona a l’hora de minimitzar els seus problemes o vivències quan veu que unes altres “els exageren”. Atès que creu que tenen molta influència, ella les autoregula evitant segons quins continguts. A això se suma, comentava, la pressió a l’hora de publicar pels comentaris que puguin donar-se.
Mikaela, comenta el perill d’Internet i les xarxes en relació al fet que es té accés a contingut que pot ser rellevant al mateix temps que hi ha un altre que pot “fomentar trastorns alimentosos o exposició a rutines d’exercici extremes”.
A més d’aquestes qüestions, aquests quatre nois i noies també han tingut temps per a assenyalar la precària situació de l’atenció a la salut mental des de les administracions públiques, amb una mitjana de nou psicòlegs per cada 100.000 habitants; o l’escassa influència que tenen les xerrades puntuals en els centres per a parlar de temes que a vegades estan molt trillats i altres no els interessen massa.
Han assenyalat la necessitat de buscar nous formats i de què es parli de qüestions relacionades amb la salut mental que preocupen molt les i els joves. “Si s’enfoqués d’una altra forma, amb més temes més enllà del condó o no fumar porros, podríem arribar més lluny”, explicava Triana, qui insistia en la possibilitat que la informació sigui més pròxima, “que et donin exemples”, per saber que si no ho deixes anar, arriba el dia en què explotes, “que donin mètodes, fórmules” per poder evitar aquestes situacions.
Eneko donava la clau en assenyalar que aquest tipus d’activitats són puntuals, un dia cada cert temps. Per a ell, forma part d’un “problema de caràcter estructural”, deia, en el qual si “tens depressió, pastilla; insomni, pastilla; sents solitud, electrònica. Tota l’estona són mètodes ipso facto sense educar sobre els problemes”. “Donem una xerrada d’una hora un dia i pretenem que tot estigui solucionat”.
Amb aquest primer espai, MIL comença la sèrie No te calles amb la qual vol organitzar podcast de diferents temes en els quals noies i nois parlin amb una persona experta i puguin debatre, intercanviar idees i llançar preguntes per a anar desgranant les qüestions que més els interessen.
