Des de fa algun temps, comparo la vida amb el surf. A cadascuna de nosaltres ens costa més o menys, però en el meu cas puc dir que, un cop fets els 30, havia aconseguit enfilar-me a la taula i gaudir dels desafiaments que arribaven a la meva vida amb relativa harmonia. Després em vaig quedar embarassada i, des de llavors, no deixen de rondar-me onades gegants que m’abaten. Algunes, fins i tot m’arrosseguen cap al fons i surto de l’aigua després d’haver-me’n empassat litres, plena d’esgarrinxades. Tot seguit, torno a enfilar-me a la taula i, de vegades, fins i tot torno a confiar-me de nou. L’última onada que m’ha fet caure ha estat el deslletament nocturn. I encara no he aconseguit tornar-me a enfilar a la taula, però començo a entendre el per què.
Encara que sigui una etapa per la qual passen moltíssimes dones i els seus nadons —totes les que trien la lactància materna—, gairebé no se’n parla. El deslletament pot ser, fàcilment, la fase sobre la qual hi ha més desinformació i en la qual, en conseqüència, encara abunden els mites de les generacions passades: que si no ho fas, el teu nadó mai no serà independent, que l’estàs malcriant, que estàs fomentant una addicció. Totes aquestes creences són absurdes i posen la responsabilitat o, millor dit, donen la culpa a les mares. Per variar. I això em fa enfadar molt, moltíssim.
Aquest silenci, aquest ofec, aquesta odissea per tornar a surfejar la vida quan s’enfronta el deslletament no és una casualitat. Tota aquesta sensació de culpa, tampoc. A Catalunya es van impulsar els dos primers grups de suport al deslletament respectuós dins de l’Institut Català de la Salut, el 2019. Abans hi havia el no res. Aquell mateix any, existien 806 grups de postpart i lactància i 1.537 de preparació al naixement.
Per què aquestes xifres? Potser perquè és l’etapa de la criança que afecta més les dones? El moment en què el teu cos i tu decidiu que heu arribat al límit i que és el moment d’escoltar-lo i començar a dir-li que no al nadó és d’una soledat infinita. Sentir-lo plorar als braços de la teva parella o als teus perquè vol alguna cosa que tú has decidit que ja no li dones és molt dur. Una cosa que el calmaria en mil·lèsimes de segon ja no hi és. Aquest dol és difícil perquè vivim en una societat on posar-nos a nosaltres al centre i marcar límits és gairebé una heroïcitat. Estic força segura que aquesta és la raó per la qual som al davant del procés menys acompanyat. Perquè som dones i perquè ens han ensenyat, des de sempre, a posar els altres al davant.
He tingut la sort d’assistir a un d’aquests grups que facilita la Sònia Garcia, llevadora al Centre d’Atenció Primària Manso. L’experiència ha estat meravellosa. Poder compartir experiències amb altres dones en la mateixa situació, sense la més mínima sensació de sentir-te jutjada, ha estat alliberador. Deixes de sentir-te sola en la maternitat i redescobreixes que no hi ha dogmes ni lleis immutables i que l’únic que has de fer és refiar-te del teu instint. Quins ovaris! Però sí, el patriarcat entra tan fins al fons dels nostres caps i els nostres cossos que deixar-nos guiar per allò que sentim també sembla que està malament.
Ara, en aquest moment, he aconseguit treure el cap de l’aigua i temptejo la taula. És a dir, recupero la lluita personal i col·lectiva en trencar l’aïllament que moltes vegades ens porta la maternitat. I m’agrada compartir allò que m’ha anat bé. No dono consells perquè estic absolutament farta de rebre’n. Totes les idees i estratègies són vàlides. Si decideixes que aquesta presa és l’última, dius adéu i mai més no tornes a donar teta al teu nadó, fantàstic. No ets la dama de ferro. Si te’n penedeixes i alletes el teu nadó de nou perquè s’ha posat malalt o li està sortint una dent, també fantàstic. No ets una fluixa. A més, si has deslletat una vegada, ja saps que és possible. Allò que et funciona a tu és allò que val. És, de fet, és l’única cosa que val.
Tot allò que sents està bé. A mi m’ha anat bé saber —gràcies infinites a la Sònia, una altra vegada— que si el meu fill veu que la seva mare posa límits perquè respecta el seu cos, ell també ho farà.
Sempre penso en totes les persones que he vist criticar les mares que no alletaven els seus nadons, perquè són les mateixes que critiquen les que segueixen donant el pit als nadons quan tenen més d’un any. Potser a aquestes persones sí que puc i vull donar-los un consell: tanqueu la boca. De debò, ja en tenim prou amb els nostres prejudicis, per haver de carregar també amb els vostres. Deixeu-nos triar la taula, la platja, la marea. I, si ens ofeguem, ja us avisarem.
