Richard Horton, l’editor de The Lancet, titulava el seu comentari offline del proppassat 15 de juny “El secret amagat del Japó” per elogiar una de les característiques de la sanitat nipona que poca gent coneix. I això que, en general, la sanitat japonesa té bona fama pel que fa als indicadors globals de salut, a la qualitat de la recerca, el nivell de lideratge o la solidesa de les seves institucions. Entre parèntesi, les universitats de Tokio i de Kioto son al world’s top 50.
El cas és que a Horton el va sorprendre Hajime Inoue, del ministeri de sanitat del Japó que, en la trobada de l’Aliança per a la política sanitària paral·lela a l’Assemblea mundial de la Salut d’enguany, es queixava de la fragilitat de les seves institucions sanitàries. Però, encara el va sorprendre més que digués que “el país no necessita científics doctorats per investigar sobre la modificació de les pràctiques, perquè el progrés de la seva sanitat es atribuïble a les infermeres de salut pública”.
Potser perquè, com jo mateix, Horton no tenia ni idea que al Japó hi haguessin infermeres de salut pública. A mi em va recordar però, que des de la llei espanyola de sanitat del 1865, aquí hi havia els sanitaris locals: metges, veterinaris, farmacèutics i practicants –antiga denominació d’infermeria– funcionaris de les administracions públiques responsables de l’assistència benèfica i de la sanitat oficial –la protecció col·lectiva de la salut comunitària– que van sobreviure al franquisme i que foren els primers recursos humans de la salut pública de la democràcia.
Les infermeres de salut pública japonesa van néixer el 1926. I des del 1937 es van instal·lar als centres de salut pública territorials. Les seves funcions eren diferents de les de la infermeria general i de les llevadores. Tot i que supervisaven el desenvolupament dels nadons mitjançant visites domiciliàries –una responsabilitat paral·lela a la de les infermeres puericultores espanyoles d’aquell temps– aprofitaven per desenvolupar tasques d’educació sanitària, sanejament, prevenció d’infeccions o atenció dental. L’any 1948 es va crear l’especialitat oficial que les va convertir en professionals principals de salut comunitària. Després dels tres anys del diploma d’infermeria havien de superar un programa de dos anys d’especialització i ser examinades per un tribunal nacional. Actualment al Japó hi ha unes 53.000 infermeres de salut pública que s’encarreguen dels diagnòstics i dels mapes de salut comunitària, de la promoció de la salut col·lectiva inclosa l’alfabetització sanitària, així com de l’avaluació dels resultats de salut de les poblacions.
Les infermeres de salut pública també contribueixen a la coordinació i la gestió de les activitats locals dels serveis sanitaris. Però, com denunciava el Dr. Inoue a Ginebra aquest estiu, no disposen de prou suport institucional. L’escassetat d’aquesta mena de professionals, les poques oportunitats de desenvolupament professional i l’excessiva dedicació burocràtica, juntament amb les queixes cada vegada més freqüents –abusos inclosos– de la gent, sobretot durant la pandèmia de la COVID-19, les ha dut a patir un burnout generalitzat.
Horton culmina el seu reportatge fent-se ressò de les repetides demandes d’un major reconeixement de la infermeria de salut pública per part dels responsables polítics de la sanitat. I recomanant-nos escoltar les consideracions de Hajime Inoue.
Malgrat que algunes de les nostres tradicions siguin similars a les esmentades, no disposem d’una especialitat oficial d’infermeria de salut pública, i les especialistes d’infermeria familiar i comunitària tenen una funció predominantment assistencial. Una especialitat a la que no es permet accedir a les infermeres que treballen als dispositius de la salut pública de les administracions governatives –autonòmiques o locals– tot i que els programes del grau universitari d’infermeria són més sensibles a la salut pública que els de medicina.
Potser doncs , faríem bé d’aprofitar el consell d’en Horton a casa nostra.
