Rodoreda-Pallàs ha liderat un treball de recerca –iniciat l’any 2018 i conclòs el 2023– que s’ha consolidat en una guia pionera que registra fins a 17 determinants socials de la salut (DSS) en la història clínica digital dels pacients amb l’objectiu d’ajudar a valorar cada persona abans de fer un diagnòstic a les consultes d’atenció primària.
Com va sorgir aquesta iniciativa?
Tot va començar l’any 2018 quan, juntament amb un company de Medicina de Família i una companya de Treball Social, vam veure que no hi havia cap registre de determinants socials a la història clínica. I vam pensar “ostres, amb l’important que és tenir això present a l’hora d’avaluar a cada persona per intervenir”… I vam decidir fer-hi alguna cosa; durant sis mesos ens vam reunir els tres amb l’objectiu de treballar cinc determinants socials de la salut (DSS): atur, horari laboral estressant, dificultats per aculturació, problemes relacionats amb l’entorn més proper i problemes relacionats amb viure sol.
Per què cinc DSS i per què aquests en concret?
Perquè hi ha molts estudis, i quan es demanen molts determinants de vegades la gent es bloqueja, però vam pensar que, si en potenciàvem cinc, començaríem a introduir aquesta temàtica, ja que estem molt immersos encara en aquest model biomèdic, en el qual tot és curar o receptar, i nosaltres volíem donar aquesta altra visió. I per què aquests cinc? Doncs perquè els tres professionals implicats estàvem especialitzats en assistencial i teníem molta visió psicosocial, i també perquè eren els determinants que crèiem que podien ser més útils de registrar. Vam fer un estudi experimental i els resultats van ser molt satisfactoris: els diferents professionals van passar de dos a nou registres de mitjana. Aquest estudi va interessar molt als companys, i es van formar gairebé 600 professionals.
I aleshores?
Com que l’estudi experimental va ser força favorable, vam concloure que no ho podíem deixar aquí, que havíem de seguir, i abans de la pandèmia vam ampliar el grup de treball de tres a quinze professionals de diversos equips d’atenció primària de la Catalunya Central, en el qual hi havia representació de tot el territori (Anoia, Bages, Berguedà, Osona). El nou equip estava format per tres metges, set infermeres i cinc treballadores socials. Tots els professionals eren experts en comunitària i treballaven en l’àmbit de primària. L’objectiu era desenvolupar una guia útil i pràctica, en la qual finalment es van incloure 17 DSS, que ajudés a la tasca diària dels professionals del centres d’Atenció Primària.
A la gent li costa respondre a la pregunta de determinants concrets, com podrien ser els ingressos de què disposa o el nivell d’alfabetització que té?
És informació sensible, sí, però també ho és registrar un VIH o sida, o registrar hepatitis B… En aquest sentit, hem de recordar que la història clínica és individual i confidencial i, per tant, un pacient que jo atengui, la meva companya no hi ha d’entrar, això en primer lloc. En segon, la història clínica ha d’estar molt ben documentada, perquè com més informació tingui el professional, més probabilitats tindrà d’adequar el tractament. És a dir, si una persona es visita per ansietat o per angoixa, el més fàcil és medicar-la i citar-la en sis setmanes per avaluar-la. Però si jo sé que és una noia que està a punt de perdre l’habitatge, és normal que tingui ansietat, i això no vol dir que no s’hagi de medicar, perquè probablement sí, però també se li ha de fer una mica de seguiment… I aquí entra el tema de la prescripció social: que no tot són només fàrmacs o no tot és social. Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri, i d’aquí la importància d’aquesta guia.
Els DSS són circumstàncies, condicions de vida i factors que no són en si cap malaltia, però els professionals sanitaris els han de tenir molt presents perquè influeixen en l’estat de salut de la persona i poden propiciar el desenvolupament d’una malaltia; quan comences la patologia, això ja no són determinants, però el determinant pot ser patologia.
Pot modificar molt un diagnòstic el fet de conèixer un determinant social concret?
Moltíssim. Tú, com a professional coneixes la persona, i si creus que l’ansietat li està afectant molt la seva salut i que necessita medicació, doncs la mediques amb seguiment, però això no vol dir que l’hagis de medicar i adéu; també pots fer la prescripció social; és a dir, no li pots solucionar el fet que tingui ingressos baixos, o que es baralli amb el seu home, però li pots donar alguna eina que la comunitat ofereixi amb la qual ella s’hi trobi bé. Per exemple, aquesta persona que està a punt de perdre la casa, potser jo no la puc ajudar, però si a aquesta noia li agrada fer patchwork o anar a caminar i a la comunitat hi ha un grup que ho fa i li recomano, qui et diu que no comenci a fer una mica de relació social i això la faci sentir bé. O potser parlant troba noves oportunitats, qui et diu que no se li obri una porta… quan vas a algun lloc i fas un vincle, o et trobes amb persones que estan en la mateixa situació que tu, sense patologia, és molt útil, perquè un dia t’envia un missatge, un altre dia et desperta un whatsapp… I és com un acompanyament continu.
Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri.
Els sanitaris ajudem i som la cohesió de tota la comunitat, som necessaris, però no som la part central; la gent té salut fora del sistema sanitari. Recordem que el 89% dels determinants es troben fora del sistema. Aleshores, es tracta d’utilitzar el registre dels determinants per a que, a l’hora d’adequar el tractament, tinguis present l’esfera psíquica, la física, però la social també, perquè si no tens present la social això que comença essent una condició de risc acabarà desembocant en una malaltia. Llavors, els professionals ho han de tenir present per no patogenitzar, per no fer aquest model tan biomèdic que de vegades és tot curació i paliació… No fa falta que la salvis, la pots ensenyar a nedar… donar-li eines perquè ell/-a pugui viure amb aquesta situació tan complexa que té.
Els determinants socials temporals desapareixen de la història clínica del pacient un cop ja no els té?
Sí, tota història clínica necessita una revisió, però no només aquests condicionants socials, que són diagnòstics no clínics, també tots els altres condicionants, perquè molta gent ha passat per exemple d’obesitat a sobrepès o d’obesitat a obesitat mòrbida. A la historia clínica electrònica és molt important que tot professional de referència revisi sempre tots els diagnòstics, perquè si no ens trobem pacients amb 30 diagnòstics la meitat dels quals ja no els té actius. Dins del programa es pot classificar la prioritat (molt alta, poc alta, baixa…), i és responsabilitat del professional tenir aquella història clínica actualitzada i ben codificada, ben triada, ben graduada, classificada, perquè el dia que la meva companya visiti a aquest pacient sàpiga tot el context.
Explicaré un cas que em va passar. Estava d’urgències i em va venir un xicot que tenia el dit amb inici de necrosis, que vol dir que el dit comença a morir-se i el seu tractament acaba essent amputació. Aquest noi havia vingut a urgències feia tres dies i li van receptar un antibiòtic. Li vaig preguntar si s’havia pres l’antibiòtic i em va fer un assentiment estrany… La següent pregunta va ser: “t’has pogut pagar l’antibiòtic?” I va dir que no; està vivint en un cobert amb altres nois que no tenen recursos… La meva reflexió és: si el primer sanitari que va atendre aquest xicot hagués disposat de la informació, que tenia ingressos baixos, li podria haver posat l’antibiòtic en vena i no haver arribat a aquesta situació… S’ha de tenir present que la història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la, perquè si no entrem en un cicle on tot és medicar i medicar, per solucionar –o no–, però sense saber què hi ha al darrere.
El 89% dels determinants socials es troben fora del sistema sanitari
Els cinc determinants inicials han acabat essent 17…
Vam començar l’estudi quasi experimental, que va ser com l’estudi pilot de la guia, amb cinc determinants i, com que va ser beneficiós, amb el grup de treball en vam treballar 17. Per què només 17? Perquè havia de ser una guia útil, viable, pràctica, i si s’inclouen molts determinants la guia s’hagués quedat dins d’un calaix… però això no vol dir que la guia no pugui ser revisable, ni que no es puguin augmentar… això només obre una porta a tenir aquesta visió tan necessària, que ajuda tant a la ciutadania com al professional. Partim de la visió que quan més sé de la persona, més la puc ajudar. I l’avantatge és que a la primària tu coneixes la vida de les persones, perquè és una atenció amb longitudinalitat (que consisteix a fer el seguiment de deteminats problemes de salut i mantenir una relació estable entre el mateix metge i els seus pacients); per això som els agents clau per codificar els determinants socials de la salut, perquè som les persones que estem a primera línia de carrer, som els que estem més pròxims a la població. L’atenció primària ens diferenciem de l’hospitalària perquè coneixes la persona que tens al davant, i ets el seu referent, i tú vetllaràs per a les necessitats d’aquella persona. Aquesta és la màgia de la primària, l’assistència contínua amb aquesta persona, que serveix per a què molts pacients no arribin a hospitalària.
Si són determinants puntuals que el metge no té controlats, com ara que un pacient té un fill amb càncer i ho està passant malament… com ho gestioneu?
A primària tot se sap, que és la gràcia, i aquella persona que ho passa malament vindrà al metge, a la infermera o a treball social, i se’t posaran a plorar, per exemple, per una ungla encarnada, i nosaltres, com a bons professionals, estarem al seu costat i li demanarem què li està passant, i aleshores t’ho explicarà… Estem parlant d’infermeria, de medicina i de treball social… que som tots els professionals que podem codificar la història clínica, perquè si només miràvem una disciplina et quedaves curta.
Aquest estudi que es va iniciar a la Catalunya Central, creieu que és extrapolable arreu?
L’estudi inicial es va fer només a la Catalunya Central, però un cop evaluat –amb un resultat molt positiu, ja que amb tres mesos es va passar de 300 a 1.300 registres– la guia s’està implementant des de finals de maig a tot Catalunya, i és consultable per qualsevol professional d’atenció primària de tot el país. Creiem que ara s’extrapolarà, perquè ja ho han demanat diverses comunitats, com Navarra, i l’objectiu és que passi a nivell estatal.
Per últim, quines diria que són les conclusions principals de la recerca?
Que és una eina útil per als professionals de l’atenció primària, pel registre dels determinants; i que és una eina que afavoreix el model biopsicosocial de la persona, que és aquest model tan necessari que mira de forma holística a la persona, i que és a extrapolable a tots els territoris. Perquè la salut no només depèn de si tinc o no una malaltia, sinó de moltes circumstàncies que m’envolten: si tinc benestar a casa, si tinc bons amics i amigues… i això és l’estudi d’aquesta guia de condicionants socials que de vegades se’ns obliden perquè només veiem la punta de l’iceberg, que són els símptomes. Aquesta visió de la salut està molt inculcada a l’atenció primària; per això és tant important la primera línia sanitària: nosaltres hi som, nosaltres ho veiem, nosaltres ho podem registrar… Perquè la salut és l’equilibri entre el físic, el psíquic i el social.
