Donant visibilitat infermera. Evolució de la cures infermeres a l’Hospital del Mar de Barcelona (Editorial Círculo Rojo) és el títol d’un llibre que repassa la història d’aquest centre sanitari i les infermeres que hi han treballat des de la seva posada en marxa. I és també una aproximació a la història de la sanitat a la ciutat de Barcelona, a partir de molta documentació i el testimoni de moltes infermeres i personal que han dedicat la seva vida a l’atenció sanitària.
Què la va engrescar a escriure aquest llibre sobre l’evolució de les cures infermeres a l’Hospital del Mar?
Em vaig animar a fer el llibre perquè, en acabar les celebracions del centenari de l’hospital, van publicar un llibre de la història de l’hospital del Mar de Barcelona i va venir un grup d’infermeres un dia al servei on jo estava treballant i em van preguntar què em semblava el llibre. Els vaig dir que era un llibre de la història de l’hospital. Em van demanar on eren les infermeres. “On sempre”, vaig dir-los. “Però si no hi sortim!”, es van queixar. “Per això, com sempre no hi sortim, som invisibles. De què us estranyeu?”, vaig dir. “Doncs has d’escriure un llibre on sortim les infermeres”, em van demanar. “Perquè l’he d’escriure jo?”, vaig preguntar. “Perquè has fet la tesi i saps escriure”, em van dir. Els vaig comentar que si volien que féssim un llibre de la història de l’hospital des de la perspectiva de les infermeres, l’havíem de fer entre totes. Vaig deixar de pensar en el llibre però al cap d’unes setmanes, entro a l’hospital, vaig al vestuari, passa una companya i em diu: “què, el llibre, com va?”. Al cap d’uns dies, pels passadissos, una altra infermera em va fer el mateix, i així durant moltes setmanes.
Quina pressió, no?
Vaig decidir començar a fer recerca. Vaig buscar els orígens, d’on surt l’Hospital del Mar.
El llibre és un repàs històric de l’Hospital del Mar però també és part de la història de l’atenció sanitària a Barcelona
Vaig trobar que hi havia hagut aquí els llatzerets (on tractaven malalties infeccioses). Els llatzerets venien de lluny. Vaig anar a l’arxiu d’Història de Barcelona i vaig trobar documentació des del segle XV. Hi ha els originals de les patents, uns papers que havien de presentar els mariners quan arribaven a Barcelona, per assegurar-se que no tenien malalties. Hi havia documentació del segle XI també però no vaig voler anar tan enrere. Vaig començar a tibar fils. Els mariners mercants eren considerats els principals portadors de les epidèmies. Vaig arribar als llatzerets, que estaven a l’arenal de Barcelona, que no era ben bé on està ara l’hospital, sinó una miqueta més cap a Drassanes. Era una platja molt gran que li deien l’arenal, que ara és la platja de la Barceloneta. I a partir d’aquí vaig anar fent.
Ana García Rico, infermera i metgessa, que ha fet aportacions al llibre, escriu que “treballant a l’Hospital del Mar de Barcelona s’aprèn com a persona. És immens el que et pot ensenyar la gent humil”. Ha après moltes coses de la gent humil, treballant d’infermera a l’Hospital del Mar?
Sí, i tant. De la gent humil, de la gent que no volia tractar ningú, com eren els gitanos, els indigents,… Quan vaig arribar aquí després de treballar a d’altres llocs, encara li deien l’hospital dels gitanos, i algú encara ho diu. Quan un gitano es posava malalt venia tota la família i feien paelles al pati. I, sí, gent humil, molt humil. Encara n’hi ha. No hem de perdre mai de vista que l’Hospital del Mar és l’hospital municipal de referència de tots els immigrants legals i il·legals, perquè és una forma de tenir-los censats. Quan venen, quan entren a Barcelona, l’Ajuntament ja els diu que si es posen malalts o es troben malament han d’anar a l’Hospital del Mar. Hi ha gent d’arreu i gent molt humil. Des de les Olimpíades, però, també hi tenim gent d’alt standing, perquè al Poblenou ara hi ha gent d’alt poder adquisitiu. Hi ha gent de tots els estatus, de tot tipus, i hi ha gent molt humil.
Amb quantes persones ha parlat per fer el llibre?
Al final del llibre cito 21 persones. També he de dir que no he anat a buscar només infermeres, perquè jo parlo de cuidadors. Al principi del llibre ja dic que és per tots els cuidadors. Em sap greu que he nomenat poc els lliterers, que són de l’equip d’infermeria i es dediquen a transportar els malalts, a ingressar-los i altres tipus de tasques, però depenen de la infermera responsable. Formen part de l’equip d’infermeria. No els he volgut deixar de banda perquè treballen amb nosaltres i com que jo sempre vaig estar al servei d’urgències de l’Hospital del Mar, allà estaven, clar, els lliterers, els auxiliars, les infermeres. Tots anàvem a la una.
No tothom serveix per estar al costat del llit, per acompanyar un malalt, per rentar-li el cul, per parlar-li, per escoltar les seves pors, per curar-li unes nafres”
Va entrar a l’Hospital del Mar a finals de desembre del 1998 però és infermera des del 1975. Ser infermera l’any 1975 i ser-ho ara deu ser molt diferent
Clar, la societat ha canviat, ha canviat la ciutat, ha canviat tot. És que el món està canviant molt ràpid i els costums de la societat, també. No és el mateix tenir 20 anys ara que quan nosaltres teníem 20 anys.
Cap al final del llibre diu que la professionalització de la feina l’ha fet una mica més freda, com si es produís un cert allunyament en la relació de les infermeres amb els pacients…
Més deshumanitzat, dic. No és que sigui més fred. Es va deshumanitzar molt quan van arribar els ordinadors. Cada infermera havia de tenir un ordinador, amb els seus malalts. Hi havia infermeres que, quan arribaven, s’asseien davant de l’ordinador per llegir les històries dels malalts que ja els hi havia explicat la companya que se n’anava. Has de saber què tenen els malalts, i més a urgències, i elles (les noves generacions) s’asseien davant l’ordinador i s’hi estaven les hores que era necessari. Quan vaig acabar la carrera i arribava a l’hospital, el primer que fèiem era anar a mirar els malalts a dir-los “bon dia, bona tarda, o bona nit, ja soc aquí, jo soc la seva infermera” i tu els veies i ja sabies qui estava pitjor, qui estava millor, a qui havies d’atendre primer, qui estava més malalt. Tu els veies, però si arribes i t’asseus davant de l’ordinador, als malalts no els veus, i a vegades quan t’aixeques de l’ordinador i vas a mirar els malalts et trobes algú que s’ha mort, i això no pot ser. A una companya li va passar un dia que jo estava de responsable, i quan va venir a dir-me que quan va anar a veure un pacient s’havia mort li vaig demanar si no li havien dit que aquesta persona estava greu. “A mi m’havien dit que estava greu. A tu no t’ho havien dit?”, li vaig preguntar. “Sí, però estava mirant les històries”, em va contestar. Era molt jove, feia poc que estava en un hospital. Si et diuen que una persona està greu el primer que has de fer és anar a veure-la. M’hi fixava i veia que les infermeres joves en comptes d’estar el 80% de la seva jornada al costat del malalt estaven el 80% de la jornada de cara a l’ordinador.
La relació entre metges i infermeres com ha evolucionat? Sempre s’ha dit que hi ha tensions entre uns i altres
Quan jo vaig estudiar era ATS i em van explicar que, quan anés treballar, el primer que havia de fer era posar-li la bata al metge i portar-li un cafè, i la nostra generació va ser la primera que va dir que els metges tenien dos braços i es podien posar la bata i anar a buscar un cafè a la màquina. Hi ha persones que encara s’ho pensen. Les infermeres no ens hem quedat aquí. Hem anat evolucionant. Quan els estudis eren d’ATS, ens donaven classe els metges i ens explicaven el que necessitaven que féssim segons les seves necessitats. La feina dels metges i la de les infermeres són totalment diferents. Les infermeres hem anat avançant, hem avançat molt, i ara els metges tenen la sensació que estan perdent part de la seva feina. Si et fixes, quan entrevisten a metges o els sents parlar diuen que ells cuiden i estan al costat del llit del malalt fins que es mor. Això és mentida. No hi són. Ells passen visita i desapareixen, i quan es mor el malalt està tothom menys el metge, perquè ja et diuen el que has de fer. Ara hi ha molts metges que volen agafar part de les nostres competències, que ja són la nostra feina. Això passa a l’Atenció Primària i passa a l’hospital també. A la Primària, de molts malalts, com l’atenció dels crònics i del seu seguiment, se n’encarreguen les infermeres. Els metges visiten quan la infermera els demana alguna consulta perquè si no es queixen que no poden estar per tot perquè tenen massa feina. Són àrees d’assistència diferents, i la feina potser s’ha de redistribuir.
Ser infermera és una vocació o una alternativa laboral com qualsevol altre? Què pesa més: la vocació o el salari?
Jo crec que per ser infermera s’han de tenir certs valors. O sigui, una persona no pot estudiar infermeria perquè al final de mes cobrarà, ja que llavors l’esperit de la infermera desapareix i no cuida, fa una altra cosa. Digues-li vocació o com vulguis, però les infermeres han de tenir valors humanitaris, perquè cuidar malalts no és treure la pols als mobles, és alguna cosa més. És tractar la persona humana de forma holística; és a dir, des de totes les seves dimensions: biològica, psicològica, social, cultural i espiritual. No és res més ni menys que això. I no tothom serveix per estar al costat del llit, per acompanyar un malalt, per rentar-li el cul, per parlar-li, per escoltar les seves pors, per curar-li unes nafres. Has de tenir uns valors, perquè si no passa que hi ha molta gent que comença i després ho deixa. Són aquestes persones que estudien perquè saben que al final de mes cobraran però que pengen la bata al cap de quatre anys perquè estan cremades i se’n van a treballar de dependentes.
Cada cop hi ha més infermers. Em sembla que estem entre el 10 i el 15% de nois a les escoles d’infermeria”
Per què hi ha més infermeres que infermers?
Això està canviant, perquè abans es considerava que les cuidadores només podien ser dones i que un home estudiés infermeria estava mal vist. Al principi hi havia tres categories o tipus de professionals: la infermera, el practicant i la llevadora. Però es van adonar que hi havia dones que també eren practicants, sobretot a les zones rurals. Els practicants eren els barbers que no només afaitaven o tallaven el cabell sinó que treien queixals, curaven ferides, feien cirurgies menors… A l’hospital de la Santa Creu hi ha una porta petita que era la barberia, i dins hi havia el practicant. Eren sempre homes. Les dones només cuidaven malaltes i els homes només cuidaven malalts, perquè a l’Edat Mitjana, i més cap aquí també, una dona no podia veure el cos d’un home despullat. Ara ja ha canviat i cada cop hi ha més infermers. Em sembla que estem entre el 10 i el 15% de nois a les escoles d’infermeria.
Destacaria algun dels testimonis del llibre?
He buscat persones que van ser pioneres perquè van canviar tot el sistema de l’Hospital i llavors els testimonis comencen a la postguerra. Trucaven a la porta que hi havia les monges darderes immigrants de les terres de Castella que arribaven amb fins i tot 14 anys i deien que volien feina. Els donaven lloc per dormir, menjar i les posaven a treballar de mecàniques. Ara són dones grans, bastant més grans que jo, clar. El que m’ha enriquit molt és que m’expliquessin el règim d’internat en què vivien. Quan vaig arribar a l’Hospital del Mar venia del de Sant Pau i vaig pensar: “què lleig és aquest hospital, tot és ciment”. En canvi, la gent que treballava a l’Hospital del Mar em deia: “jo no canviaria per res del món aquest hospital per un altre”. Jo pensava: “Què té aquest hospital que està tan ben valorat per la gent d’aquí?”. I vaig descobrir que moltes d’elles van estar vivint molts anys a l’Hospital. Una infermera em va dir que elles estaven a casa seva i estimaven l’hospital com si fos casa seva. Això donava un valor i un enriquiment a aquesta gent brutal, i es desvivien pels malalts.
Fa goig l’Hospital del Mar ara
Sí, sí, ara està preciós, l’estan deixant molt maco. La primera vegada que vaig entrar a l’Hospital del Mar era estudiant i vaig anar a fer-hi pràctiques. Aleshores era l’Hospital dels infecciosos, i quan deia que m’havia tocat a l’Hospital dels infecciosos tothom em deia “no hi vagis, que és molt perillós”. Llavors era tot ciment, estava molt envellit, encara hi havia monges. Van marxar el 77 i jo vaig anar el 74 i el 75 a fer pràctiques.
L’Hospital del Mar ha viscut moments molt especials al llarg de la seva història. Va patir l’explosió de la Catalana de Gas que va afectar les seves instal·lacions
Jo no hi era encara, perquè va ser l’any 1981, però tota Barcelona se’n va assabentar i tots els hospitals van haver de rebre els malalts que van derivar de l’Hospital del Mar. Va ser un moment important de la seva història, molt important.
A la postguerra moltes infermeres van viure molts anys a l’Hospital. Se l’estimaven com si fos casa seva”
Va tenir un paper fonamental quan els atemptats de la Rambla de l’agost del 2017
Jo hi treballava, però aquell dia no estava de guàrdia. També és un altre moment molt dur. De fet, vam escriure un llibre amb una associació d’infermeres historiadores que es diu Febe.
Quin record en té?
Aquell dia va ser molt dur, sobretot per les companyes que estaven de guàrdia. Vaig fer un focus group perquè m’expliquessin el que havia passat perquè estaven psicològicament molt afectades, i quan els preguntava individualment els feia por parlar. Quan estaven juntes van començar a parlar i a explicar allò que havien viscut. Recordo que una em va dir que va atendre una noia que tenia les cames sense els ossos, com si fos de plàstic. Estava molt afectada. L’Hospital del Mar va ser dels que va rebre més ferits, perquè era el més proper a la Rambla. Els que estaven lleus van anar cap a Peracamps. I la resta els van portar a l’Hospital del Mar. Van arribar de cop. En tenir notícia de l’atemptat es va posar tot en marxa per organitzar-se. Van treballar molt també les administratives d’urgències, perquè van saber fer un triatge paral·lel per ajuntar les famílies perquè no es perdés ningú. Hi havia criatures. A l’hospital van portar dos o tres menors i dones. Calia reunificar les famílies perquè els homes no sabíem si estaven ferits, si els havien portat a un altre lloc, si estaven bé… i gràcies a aquest triatge que van fer les administratives es van poder reunir les famílies abans que s’acabés el dia. Van fer una feina brutal.
Quan la pandèmia de la Covid ja estava jubilada?
Estava d’excedència i em faltaven mesos per la jubilació. Em vaig jubilar el juliol del 2020. Havia agafat una excedència i vaig demanar la reincorporació a la primera onada de la Covid. Em vaig reincorporar i el supervisor el primer que em va dir va ser que em posés a la zona no Covid. Era una persona de risc perquè era malalta crònica, diabètica, que és un factor de risc, des de feia alguns anys i, a més a més, tenia 64 anys. Però, clar, el risc zero no existeix i, tot i que estàvem ben protegits, quan una persona havia d’anar a quiròfan abans de portar-la se li havia de fer el test de la Covid, i jo diria que el 90% eren positius. Vaig estar allà i no em va passar res. Si et rentes més les mans i fas el que has de fer, el que toca, no t’infectes. Jo no em vaig infectar mai.
Que la gent aplaudís els metges i les infermeres per la nit des dels balcons mentre estava confinada, què li va semblar?
En aquell moment, la població necessitava tenir alguna cosa a la qual agafar-se per dir “no ens morirem i algú ens està cuidant”. Jo crec que ho feien per això, perquè se sentien bé i era una forma d’agrair el que fèiem. A les notícies deien que érem herois. No, no érem herois, fèiem la feina que tocava, igual que sempre. El que passa és que les condicions eren diferents. La gent sortia al balcó, es trobava, es veia, es relaxava durant cinc minuts per oblidar la por de morir. Tothom pensava que es moriria.
Els pacients, els malalts, són conscients de la feina que fan les infermeres? Ho valorem prou o som massa exigents amb elles?
Ara es comença a conèixer la feina que fem les infermeres. Durant la pandèmia necessitaven creure en nosaltres i ens en vam sortir prou bé. Al cap d’uns mesos que s’acabés la pandèmia, quan les infermeres van dir que necessitaven més recursos i que farien una vaga, el primer que va fer la gent del carrer va ser criticar-les. En què quedem? Ens recolzeu o no ens recolzeu? Entenc que la gent s’enfadi perquè fem vaga, perquè, és clar, si jo em trobo malament i no tinc la infermera a qui acudir, malament. Durant la pandèmia no vam fer res extraordinari, cuidar malalts igual que abans. Eren malalts de risc. Nosaltres no teníem massa protecció. Els EPIs (equips de protecció individual) van arribar molt tard però nosaltres fèiem el que tocava. Hi havia molts companys que no anaven a casa seva a dormir perquè hi havia gent gran, i van estar mesos sense anar-hi per protegir els seus pares o els seus avis. Era una situació estressant pel personal, i això la gent no ho sap. Molts infermers, lliterers o auxiliars anaven a dormir a un hotel per no contagiar la seva família.
Durant la pandèmia deien que érem herois. No, no érem herois, fèiem la feina que tocava igual que sempre. El que passa és que les condicions eren diferents”
Les infermeres treballen en condicions adequades de seguretat?
Seguretat n’hi ha, utensilis de seguretat n’hi ha a tots els centres sanitaris. Una altra cosa és que tu els utilitzis o no. Si no els utilitzes i prens mal la responsabilitat és teva. A tot arreu hi ha agulles per punxar amb protecció. No pots punxar a una persona amb una agulla que no tingui protecció si és una via venosa. Saps que no has de recaputxar les agulles perquè tens el risc de clavar-te-les. Per això, hi ha uns contenidors. El mateix es pot dir dels bisturís dels quiròfans. Saps com els has de deixar o com els has d’utilitzar i, si et talles o et passa alguna cosa, és perquè no has estat prou a l’aguait. Hi ha mesures de seguretat a tot arreu. Una altra cosa és que tu vulguis una bata molt especial i en aquell moment no n’hi hagi cap perquè s’han acabat, però sempre n’hi ha una altra que et pots posar.
Hi ha pacients i familiars de pacients que es posen agressius, a vegades
Al Mar hem viscut moltes situacions d’aquestes, i quan hi havia tants drogoaddictes a Barcelona que es punxaven, hi havia moltes agressions. Com d’agafar-te el carro de cures i tirar-lo a sobre del personal. Agressions fortes. Per això teníem personal de seguretat sempre.
Les infermeres han de tenir valors humanitaris, perquè cuidar malalts no és treure la pols als mobles”
Els polítics què tal ho han fet? Com valora la seva acció en tot aquest llarg període?
No em faci parlar dels polítics. Els polítics, de cara als papers, tot es fa bé però també fan molts disbarats, perquè moltes vegades parlen sense coneixement de causa. Diuen que tot està bé, que hi ha suficient personal, que no entenen per què necessitem que ens pugin el sou, però no son conscients de les càrregues de feina que hi ha dins dels centres hospitalaris. Hi ha càrregues de feina realment brutals, perquè portar 20 malalts només una infermera és excessiu, (ara se’n porten 10, però la reflexió és la mateixa). Tu no pots estar per als 20 malalts. Només que un es posi greu, els altres 19 es queden sense cobertura, perquè aquella persona que s’ha posat greu no la pots deixar sola fins que no se solucioni el problema. Els polítics no entenen la càrrega que hi ha. Que de nosaltres depèn la vida de les persones tampoc ho entenen, perquè si jo a aquella persona que se m’ha posat greu la deixo de banda i m’encarrego de les altres 19, es morirà. Quin preu té la vida d’una persona? Com es valora això? Ho valoren els polítics?
Alcaldes com Joan Clos o Xavier Trias han estat metges
Però un cop estan a la política no se’n recorden, perquè es dediquen a una altra cosa que és totalment diferent. Tenen el pes econòmic al darrere. Tenen un pressupost, i amb aquest pressupost fan el que poden o el que els sembla. La veritat és que durant la pandèmia van ser capaços de muntar els hospitals de campanya que feien falta. Tu deies ‘és que aquí si no posem més llits no ens en sortim’, i van aparèixer llits i van aparèixer respiradors i va aparèixer de tot. Tot això es va pagar, d’una manera o d’una altra. Van ser uns diners que es van invertir. Ells també es veien tocats. Tenien por de morir i pensaven que, si els necessitaven, volien que hi hagués respiradors. Si inverteixen o no inverteixen és la seva responsabilitat, però jo crec que no són conscients de la càrrega de feina que tenim. D’altra banda, quan aquests metges treballaven, encara hi havia molts malalts crònics ingressats als centres hospitalaris, amb una càrrega assistencial baixa, però des de fa bastants anys els malalts que actualment estan ingressats són aguts, i la càrrega assistencial és màxima.
Quan vaig a l’Hospital del Mar com a pacient tinc la sensació que torno a casa”
Ha estat mai com a pacient a l’Hospital del Mar?
Sí
I què tal?
A mi m’han tractat molt bé. Vaig estar ingressada fa sis mesos perquè em van posar una pròtesi al genoll
I què pensa quan hi torna com a pacient?
Que torno a casa, tinc la sensació que torno a casa. El traumatòleg que em porta a mi, l’he vist des de jove. Va sortir de la facultat, va venir a treballar a l’Hospital, va fer la residència allà, l’he vist créixer i ara em tracta a mi.
