Anàlisi

Accés en 48 hores a l’Atenció Primària

El nou govern de la Generalitat s’ha posat en marxa i el president ha repartit encàrrecs entre els seus consellers. Segons s’ha informat, a la consellera de Salut li ha demanat, entre altres coses, que “se centri en aconseguir que tots els ciutadans i ciutadanes tinguin un accés a l’Atenció Primària de Salut en un 90% en 48 hores”. Amb aquesta petició, que de per sí mateixa és positiva, es posa l’objectiu en l’accessibilitat. Però no hem d’oblidar que l’accessibilitat és una qualitat que ha de tenir l’Atenció Primària (AP), però no l’única, ni tampoc la més important.

És cert que l’AP té problemes d’accessibilitat i que s’han fet diferents plans d’intervenció, més o menys afortunats, per millorar-la. Fa poc més d’un any, el març del 2023, es va posar en marxa el Pla de millora de l’accessibilitat de la ciutadania a l’atenció sanitària en el qual s’oferien xifres preocupants: el desembre del 2022 un 48% de les visites es feien en un termini superior a 5 dies i un 30% trigaven 10 dies o més en ser atesos. L’objectiu del pla era assolir per a finals del 2023 un 70% de visites en 5 dies i un 90 % en 10 dies. Sense explicar-ne els motius, es canviava l’estàndard de qualitat àmpliament consensuat de 48 hores per realitzar una consulta. A mode de valoració del pla, en una nota de premsa que data de febrer del 2024, l’ex conseller Balcells informava que “dos de cada tres persones han tingut visita en 5 dies o menys amb el seu professional assignat des del dia que la demanen”. De ser així, és una millora, però insuficient tractant-se de l’AP, tot i que cal celebrar la introducció del criteri que la visita fos practicada pel professional assignat, en reconeixement del valor de la longitudinalitat. Tanmateix, alguns professionals afirmen que els números que dona el Departament de Salut tenen trampa, que es manipulen les agendes per obtenir bons resultats, però que en realitat s’està afavorint l’accés de manera desigual segons les habilitats en moure’s per les eines informàtiques de sol·licitud de visita, o que es forcen consultes per assolir els objectius.

La percepció ciutadana tampoc és de satisfacció. Per a molts pacients, cinc dies són molts dies, poden passar moltes coses. Per exemple, consultar a un servei d’urgències d’AP o hospitalari per aquell problema que trigarà en ser atès pel professional referent. Cal tenir present que una part important dels problemes que no són atesos a l’AP recorren als dispositius d’urgències i que més del 50% d’aquestes atencions podien haver estat resoltes a nivell primari, realitat que es constata any rere any. No deixa de ser una paradoxa, i una mostra de com n’és de disfuncional el nostre sistema, que les portes del primer nivell es tanquin i que, en canvi, les de centres de segon i tercer nivell estiguin obertes a qualsevol contingència. Amb massa freqüència veiem les sales d’espera dels CAP buides i les dels hospitals plenes a vessar.

Aquest estiu, degut a la no contractació de substitucions per vacances, els CAP han reduït la seva activitat perquè estaven amb poc més de la meitat de les plantilles, que d’altra banda, no acostumen a estar cobertes al 100%. Això generarà més càrrega assistencial els propers mesos. Contràriament a allò que deia Balcells, que les pacients no ho notaran, l’estiu ha estat dur per a molts malalts, perquè l’única resposta que rebien quan demanaven visita era una cita per al mes de setembre, i el missatge que sempre tenia l’opció d’anar a urgències. Els serveis d’urgències han passat de ser un recursos per a situacions greus -i excepcionals- a ser la porta d’entrada i l’organitzador de l’assistència, en substitució de l’AP que és qui ha de fer, i qui millor sap fer, aquestes funcions.

Veurem quins plans presenta la consellera Pané per aconseguir el 90% en 48 hores i com ho lliga amb una altra dimensió de l’AP tant o més important com és la longitudinalitat. Sense aquesta, el valor de l’accessibilitat és relatiu, perquè si bé són dos pilars que sostenen l’efectivitat de l’atenció, la longitudinalitat és la més potent quan a la capacitat de reduir la morbimortalitat, els ingressos i les consultes a serveis d’urgències. Malgrat les evidències sobre aquesta qüestió, hi ha una part de la població que no té metgessa o infermera assignada, i que cada vegada és atesa per una persona diferent. En una societat que sobrevalora les respostes ràpides i en un sistema que no dona a l’AP el seu valor, es pot caure en la temptació de buscar solucions que donin una resposta puntual deslligada del conjunt de problemes, i sense continuïtat ni relació de confiança entre el pacient i el professional. Seria un error donar per vàlid l’accés a qualsevol professional, no el de referència, que és el que aporta majors beneficis.

No serveixen fórmules dispensaritzades (consultes d’urgències als CAP o ampliar els serveis d’atenció continuada a domicili, per exemple), en les quals es prioritza l’accés en detriment de la longitudinalitat, perquè en una AP de qualitat no es pot desvincular una cosa de l’altra. Dit d’una altra manera, el que importa no és tant fer més visites com el grau de resolució i el valor que aporten. Només a l’ICS, durant l’any 2023, a l’AP es van fer 4 milions i mig de consultes i 300.000 visites d’urgències més  que l’any 2019. Malgrat això, va empitjorar l’accessibilitat, perquè quan un problema no és ben escoltat i ben resolt genera noves consultes i d’aquesta manera es va incrementant una activitat amb poc valor i poc sentit, com una centrifugadora que va tirant malalts fora i que retornen al sistema per una altra entrada. S’entén que 40 0 50 consultes diàries puguin ser poc resolutives. Les consultes necessiten temps, coneixement mutu, propostes raonades i decisions compartides.

Cal tenir en compte, també, que la disponibilitat assistencial no és la mateixa per a tots els grups poblacionals. Hi ha desigualtats i iniquitats per edat i condicions socioculturals. A part que moltes persones grans tenen dificultats per manegar les eines telemàtiques, la majoria de les 60.000 que viuen en residències no tenen, de fet, atenció primària, perquè reben atenció de personal contractat per la institució on resideixen, la qual cosa els situa en una posició diferent -i sovint pitjor- de la resta de població que viu a casa seva. I a l’altre extrem dels grups d’edat, els infants, també n’hi ha que no tenen atenció al seu CAP, s’han de desplaçar allà on s’hi ha concentrat l’equip territorial de pediatria, a vegades a quilòmetres de distància, i no sempre amb transport públic.

La millora de l’accessibilitat a l’AP ha de ser per a tothom, amb especial atenció als col·lectius actualment més desatesos i que viuen en pitjors condicions socials i econòmiques. I ha d’anar associada a una atenció de qualitat i longitudinal. De no ser així, serà un altre pegat i un malbaratament de recursos.