Coincideixen plenament en la seva passió per les cures i el seu interès i vincle amb els pacients. També tenen una mateixa mirada: la d’infermera, que defineixen com una mirada més “àmplia” de les persones. D’això en parlen al Diari de la Sanitat. També sobre l’ofici d’infermera i sobre com veuen i viuen la professió.
La tasca dels professionals sanitaris es va posar especialment en valor durant la pandèmia de covid-19, però aquest reconeixement sembla que no s’ha traduït en millores per al sector. L’any passat, el col·lectiu va sortir massivament al carrer per reclamar drets i denunciar una situació de precarietat. Han millorat les condicions laborals després de les jornades de vaga?
Antonia (A): La veritat és que tot segueix igual, perquè pot ser que hagi estat una de les vagues més sonades, però vam sortir-ne sense cap guany. La vaga va tenir ressò perquè coincidia amb la signatura del Tercer Acord del personal de l’ICS, que és el proveïdor majoritari de serveis de salut, i aleshores semblava que havíem sortit totes al carrer. I ho vam fer perquè el Tercer Acord era molt, molt classista: signava millores importants per al col·lectiu mèdic, però no tant per al col·lectiu d’infermeres. I per als administratius ja era per morir-se de riure…
Irene (I): Jo haig de dir que en l’àmbit hospitalari no pots fer vaga així com així, perquè totes som personal mínim tota l’estona. La ràtio pacient-infermera ja és la mínima establerta; per tant, cada vegada que hi ha una convocatòria, jo rebo un correu que diu que soc personal mínim. Aleshores entres en un conflicte ètic, perquè penses “tens literalment un poder, que és la salut de la població, però no pots exercir el teu dret”… Alguns festius que no hi ha hagut personal, ens hem quedat amb menys infermeres de les que són mínimes. Però si ets personal mínim, tens l’obligació d’anar al teu lloc de treball.
Aquesta situació impacta a totes les àrees o només a oncologia?
A: A tot arreu. Quan hi ha una convocatòria de vaga l’empresa té l’obligació de marcar uns mínims, perquè el dret a la salut preval sobre el dret a vaga. Però aquesta vegada, per exemple, al Valle (Vall d’Hebron) hi havia serveis que, amb els mínims, comptaven amb més personal que habitualment.
I: Al Clínic, molts caps de setmana hem estat tres infermeres, i durant la convocatòria sempre érem quatre…
A: Això et dona una idea de com estem, i també del desconeixement tan gran que té la població. La població té dret a saber que no se li està oferint el servei que es marca. Moltes vegades hi ha tres infermeres per a vint-i-quatre pacients, quan en realitat n’hi hauria d’haver quatre. Nosaltres, al CAP, hem treballat amb sis infermeres menys d’un total de setze… I què fas quan passa això? Has de tancar agenda, però aleshores hi ha població que no rep les cures d’infermeria que necessita. Això, la població no ho sap i té dret a saber-ho.
“La població té dret a saber que no se li està oferint el servei que es marca”
Aquesta precarietat dins del sistema sanitari afecta tant l’atenció primària com l’hospitalària?
A: És general. Falta personal, i també hi ha una mala organització, potser perquè les condicions tampoc són les que haurien i hi ha molta precarietat laboral. En la promoció a la qual jo donava classes l’últim any, més de la meitat va marxar a l’estranger. Perquè aquí no hi ha contractes decents. Aleshores diem que no tenim suficients infermeres, però les poques que tenim tampoc les cuidem.
Segons va dir la nova consellera de Salut al Parlament, un dels pilars d’aquesta legislatura serà enfortir l’atenció primària…
A: Caldrà veure com té previst enfortir-la, perquè l’anterior govern també ho volia fer i es va limitar a posar nutricionistes i psicòlogues als CAPs. I això no és enfortir l’atenció primària. El gruix de l’AP és una metgessa, una infermera, una treballadora social i una administrativa. Són elles les que coneixen la seva població i les que tenen una mirada àmplia i treballen en pro de les seves necessitats. Incloure nutricionistes i psicòlegs no ens porta massa enlloc, perquè, quan ens arriben casos de trastorns mentals que necessiten ser atesos per una professional especialista en psicologia ja els derivem cap allà, perquè hi ha una xarxa de salut mental.
Quines serien, actualment, les principals necessitats de l’atenció primària?
A: Més metgesses, infermeres i administratius. O reconèixer l’administratiu com un professional amb una especialitat sanitària que pogués, per exemple, entrar en una història clínica i donar-li un resultat normal –que ja hagi estat revisat per la metgessa– a un pacient. L’administratiu, ara mateix, podria fer moltíssima feina burocràtica que descongestionaria especialment metgesses i infermeres, però primer l’has de formar i, segon, l’has de remunerar, perquè tota aquesta teina suposa també més responsabilitat.
I: Mentre estudiava Infermeria vaig treballar una temporada d’administrativa i sempre dic que tothom hauria de fer una setmaneta aquesta feina, que realment és moltíssima. Jo vaig aprendre moltes coses que ara em són realment útils, perquè molta gent et pregunta a tu, i entendre com funciona el sistema no és fàcil; els administratius gestionen moltíssims circuits i moltíssims procediments.
A: Per això el Tercer Acord va generar tant malestar, perquè ells esperaven que se’ls reconegués tot el que fan, i no va ser així.
“El gruix de l’AP és una metgessa, una infermera, una treballadora social i una administrativa. Són aquests els que coneixen la seva població i els que tenen una mirada àmplia i treballen en pro de les seves necessitats”
El Tercer Acord tampoc va satisfer el sector de la infermeria.
A: Tampoc. Va ser un gerro d’aigua freda, perquè feia molts anys que no se signava un conveni i havíem anat creixent en competències –tant l’administratiu com la infermera–; jo els deia als residents que havien de treballar perquè se’ls reconegués i, quan va ser el moment, no va passar… Els que van sortir més beneficiats van ser metges i metgesses, en especial els dels hospitals, perquè els de la primària tampoc.
I: El pitjor és que el missatge que es dona a la societat és que s’ha signat un acord molt millor, i això succeeix perquè no hi ha transparència. Falta molta educació a la població sobre com funciona de veritat el sistema sanitari.
Creieu que el malestar en el sector sanitari en general va esclatar degut a la pandèmia per covid-19 o això va ser només la gota que va fer vessar el got?
A: L’època covid va ser molt excepcional i ho va empitjorar tot, no ho negarem, però també va deixar en evidència la manca de dotació, sobretot en salut pública i en l’atenció primària. De tota manera, la precarietat laboral i la manca de professionals ve de molt enrere. Només cal agafar les memòries; la infradotació de pressupost a la primària ve de les retallades del 2008. La covid no va ser el punt d’inflexió, ja ho arrossegàvem.
Quan nosaltres ens queixem de la infradotació pressupostària a la primària i mirem en què s’inverteix el pressupost en l’hospital, veiem que no és de cap manera en personal; és en tractaments punters, en tecnologia… en recerca, tampoc. El sistema català és el que destina un percentatge més petit als sous de totes les comunitats; jo tinc residents que se’n van a treballar al País Basc perquè estan millor pagades.
“Falta molta educació a la població sobre com funciona de veritat el sistema sanitari”
Comentava abans la Irene que, quan va decidir fer Infermeria, no et va agradar massa la idea. Van ser les condicions precàries un dels motius?
I: Jo, el dia abans d’escollir què volia fer, estava molt confosa… La meva llista de coses era molt variada, abarcava des de la vessant de les arts fins a la social, i també contemplava ser infermera o psicòloga. Per a mi era normal tenir cert interès en allò que feien els meus pares, perquè arribaven a casa i sopant explicaven anècdotes, i a mi no m’avorrien gens, al contrari, els feia més preguntes. I vaig pensar: “Prova-ho i ja veurem”. De sobte, la meva mare, de qui he après moltes coses com a infermera, seu i em diu: “N’estàs segura?”… Per un moment em posava com un fre, i vaig pensar “No ho entenc… Ella sempre parla de la seva vocació, de la seva feina, amb molta il·lusió; porta molts anys, s’hi dedica molt i hi inverteix molta energia, i ara, de sobte, m’està frenant.”
A: No la vaig frenar, però és veritat que ella potser s’esperava que jo em posés molt contenta i, a mi, m’agrada molt la meva professió, però soc conscient que estic, com a professional infermera, en una situació de no privilegi dins d’un sistema molt jeràrquic. Encara que molts vagin de moderns, és així. Primer van els professionals de la medicina i després vas tu, quan no té per què ser així; jo tinc un cos de coneixement propi, que és la meva disciplina, i el metge en té un altre. Hem de treballar plegats pel bé de les persones, perquè treballem per a això: per al benestar de les persones i de la població. També vaig pensar que és una professió súper feminitzada; només has de veure l’estudi que va publicar The Lancet sobre els abusos de gènere que hi ha dins de la professió sanitària quan ets dona. I això hi és.
I: Quan vaig començar a treballar era l’època post-covid, que va ser molt complicada, i aquest últim any també ho ha estat, ja que la falta de personal es dona tant a la comunitària com a l’hospital, i més els caps de setmana, que sempre és un torn difícil de cobrir… I un dia que estava molt cansada vaig pensar “Potser la mare m’ho deia per això?”. I és que, realment, la infermeria és una cosa que t’omple molt, però és molt frustrant veure com costa organitzar-se per fer demandes,… Tot i que tens el reconeixement –i sempre dic que els pacients d’oncologia són, segurament després dels de la primària, els més agraïts de tots perquè necessiten molt dels serveis sanitaris i són molt conscients dels conflictes i d’allò que passa en el sistema sanitari–, després surts i ni els meus amics entenen les meves condicions laborals… Per a mi, tant la sanitat com l’educació són àmbits totalment vocacionals, perquè si esperes ser reconegut econòmicament o amb unes condicions de vida súper elevades, no ho recomano. Realment t’ha d’agradar.
A: Sobretot també perquè, com deia, el sistema sanitari és molt jeràrquic. Jo intento contínuament empoderar les meves residents. Tot i considerar-me una dona empoderada i notar el respecte de la gent amb la qual treballo, al sistema sanitari hi ha una posició de privilegi medicocèntrica i hospitalocèntrica que pateixes. I no claudiques per allò que diu la Irene, perquè a mi m’agrada la meva professió i gaudeixo a la consulta i als domicilis. Però l’altra realitat, de maltractament institucional vers la professió, hi és; que tu no reconeguis amb una llei com la de Bologna que jo he de ser una professió de qualificació A1… és que estem incomplint la llei!
“Com a professional infermera estic en una situació de no privilegi dins d’un sistema molt jeràrquic”
També heu parlat d’abusos dins del sector. N’heu patit?
A: És clar… des del més subtil fins a tocar-te el cul. Jo crec que a la seva generació ja potser menys, però a la meva, i tant que n’hem patit. Ara, si ets infermer és diferent. El Jaume (el meu marit) té una posició de discriminació positiva dins del sistema sanitari, perquè és un home dins d’una professió que està molt feminitzada i sempre s’identificarà primer el Jaume i se li reconeixerà primer el seu nom que a la “nena”.
I: Fas el mateix, però com que la nostra feina consisteix a tenir cura de la població, a tu com a dona se’t pressuposen aquestes habilitats de base, ja en un àmbit familiar i privat. Si és un home ja diuen “Que bon infermer que és”. Tinc un company, molt amic meu, i sempre fem broma amb això, perquè li diuen “Canvia els bolquers ell sol”. I jo també! Però a mi no em diuen res.
La professió, malgrat tot, ha evolucionat. Ara hi ha més homes infermers i també teniu més tasques. Com definiríeu vosaltres què és ser infermera?
A: Una infermera és una professional de la salut que vetlla per la cura de les persones, de la població, de la comunitat. I moltes vegades supleix les mancances que té la persona, sobretot en un àmbit més hospitalari, i l’acompanya en el tractament. A l’atenció primària, una infermera seria aquella professional que acompanya les persones en la situació de salut o malaltia que tinguin, afavorint-ne l’autonomia, però també identificant quines necessitats té i què es pot millorar individualment en el seu entorn més proper, que són la família i la comunitat. Té una visió particular. Jo tenia una professora que sempre deia que “el món, vist pels ulls d’una infermera, és diferent”, i aquest és el valor que aportem. Quan vaig a un domicili o faig una visita no veig el mateix que un altre professional, perquè la infermera té una visió molt biopsicosocial i espiritual de tot.
I: És veritat que, potser, les funcions d’una infermera en un hospital i les d’un centre d’atenció primària són diferents però, per a mi, la professió en sí no canvia; potser veig persones en una situació diferent de les que veu ella, però segueixo tenint en compte la família, continuo potenciant allò que pot fer i mantenint aquesta visió, simplement la readaptes en cada situació. Hi ha una cosa que tinc molt innata i que, quan veig que no és tan compartida, m’entristeix; i és que, per a mi, ser infermera passa per tenir una consciència social i crítica molt forta. Has de contemplar la persona de manera holística, veure com viu, quins recursos té, si pot o no menjar millor quan li programes una dieta etc. Cal que entenguis en quina societat vius i com viuen les persones de qui tens cura, perquè si no, no té cap mena de sentit.
A: Com a infermera, tens un patró científic de coneixement i un altre d’ètic, amb el qual diferencies allò que està bé d’allò que està malament… Però després hi ha un patró polític i un de social. Aquest paradigma està molt allunyat del paradigma biomèdic, en el qual tu veus una malaltia i apliques una guia de pràctica clínica i un tractament. Et pots quedar aquí, però no és el nostre model.
“La sanitat i l’educació són àmbits totalment vocacionals, i si esperes ser reconegut econòmicament o amb unes condicions de vida súper elevades, no ho recomano. Realment t’ha d’agradar”.
I aquesta visió d’infermera, s’aprèn o sorgeix?
A: Aquesta visió s’aprèn. Jo he format deu residents per ser infermeres especialistes en atenció familiar i comunitària, i he vist que n’hi ha que ja tenen aquesta visió i que s’interessen per tot allò que li passa a la persona. I d’altres que no, que tenen una formació molt més biomèdica i centrada en la malaltia, i els costa adquirir aquesta visió, però s’aprèn. Totes, al final dels dos anys de residència, m’agraeixen sobretot el fet d’ensenyar la mirada més comunitària, la mirada de tenir cura de la persona en global. Poso un exemple: si una persona ve amb una ferida, tu pots curar la ferida i ja està o també pots curar la ferida i preguntar-li si té el bany en condicions per poder-se fer la higiene, si menja bé, si té companyia… L’aprenentatge que fas com a professional mirant la persona i escoltant-la crec que és el valor més gran que tens com a infermera.
I: Jo, aquesta visió la tinc perquè l’he viscuda a casa de manera molt natural, però no és innata; simplement ho he vist i veig la importància de la prevenció, de la comunitat; com d’ important és veure la persona molt més enllà del problema que tingui en aquell moment físic o de malaltia. Es tracta de la mirada; no és tant el que fas o el que has d’aprendre, com des d’on vius aquestes cures i la professió.
“Jo tenia una professora que sempre deia que “el món, vist pels ulls d’una infermera, és diferent”, i aquest és el valor que aportem”.
Però aquesta mirada més global s’utilitzaria més en l’atenció primària que, per exemple, en àrees com l’oncologia?
I: No. Jo faig molta part de la meva feina en final de vida, m’encanten les cures pal·liatives, i allà cal tenir en compte quin és el desig de la persona. Per exemple, vol morir a casa? Potser no pot perquè, o bé no té cuidadora, o no pot tenir-ne perquè les ajudes són molt justetes… hi ha moltíssims condicionants. Crec que és molt important, si estàs a l’hospital o quan la persona marxa d’alta, en quines condicions ho fa. I tot això cal treballar-ho des de la formació, des de les universitats; si a la universitat no et fiquen això al cap i no es fomenta aquesta visió crítica, després no la tindràs.
A: Des de l’atenció primària, evidentment no podem salvar el món, però si jo detecto una necessitat o una mancança o una injustícia, tinc el compromís com a infermera de fer alguna cosa. Potser serà dir: “Té aquest telèfon de la plataforma de defensa de l’habitatge, o mira aquest grup d’autoajuda, o anem a parlar amb la treballadora social”.
Antonia, què representa que la teva filla hagi volgut continuar aquesta “professió familiar”?
A: La infermeria és la meva professió i és el meu ofici. Quan tu tens un ofici és la teva manera d’estar al món, no ho pots deslligar. Per a mi és molt important la professió perquè és identitària, i m’agrada que em reconeguin com a infermera. Què significa que ella sigui infermera? Per a mi és un orgull, però també em fa patir molt, perquè sé els riscos que té conviure amb el dolor i amb el patiment de les persones. I trobo que ella és molt jove per estar fent finals de vida, per estar abordant situacions de molt dolor i de molt patiment, de dinàmiques familiars i de situacions molt difícils. Ella treballa tres dies. Sí que és veritat que algun dia fa jornades de catorze hores, però per gaudir de la feina i per donar una bona atenció no pot, ara mateix, com a sanitària, treballar quaranta hores.
“L’aprenentatge que fas com a professional mirant a la persona i escoltant-la crec que és el valor més gran que tens com a infermera”
I actualment es pot triar?
I: Jo puc escollir, sí. Treballo tots els caps de setmana i, la majoria de vegades, els diumenges faig catorze hores. Faig una jornada de vint-i-vuit hores concentrades en tres dies, però ho vull així. Té les seves dificultats, perquè vas en contra del món, renuncies moltes vegades a la vida social però, de moment, tal i com jo entenc la meva feina i com a mi m’agrada fer-la, no estic disposada a treballar set dies seguits menys hores. De moment m’ho puc permetre i ho vull així.
També és una tria, l’especialitat d’oncologia?
I: Tothom dona per fet que, si ets a oncologia, és perquè tens un familiar molt proper que hi ha estat, però no és el meu cas. Jo conec molts dels meus pacients perquè fan reingressos o ingressos llargs; en conec la família, etc. Crec que, dins del món hospitalari, som com un petit nucli i sempre diem que l’onco o t’agrada molt o no vols ni trepitjar-la, perquè tots en som molt friquis; demana molta implicació i requereix una atenció amb una visió més global i amb moltes cures emocionals, que és el que més m’agrada de la meva professió. Sempre dic que, segurament, si no estigués a oncologia no treballaria a l’hospital.
Per què?
I: Perquè l’atenció a l’hospital és molt biomèdica; no et permet tenir massa contacte, moltes vegades són altes molt ràpides i no és així com jo entenc la professió a la que vull dedicar-me. Tot i que hi ha d’haver infermeres per a tot…
A: Està parlant d’una cosa molt important, que també et carrega molt les piles com a infermera, i és el vincle que tu estableixes amb els pacients. Això és un factor protector brutal, perquè ells també acaben tenint cura de tu. Jo reconec que hi ha un retorn brutal amb els meus pacients, que també identifiquen quan tu estàs o no estàs bé.
“Per mi és molt important la professió perquè és identitària, i m’agrada que em reconeguin com a infermera”
Tanmateix, la rotació que dieu que hi ha actualment en el sector no deu facilitar aquest vincle…
A: No. I, a més, això va en contra de la seguretat del pacient. Hi ha un estudi internacional molt important que demostra que la rotació d’infermeres i el fet de posar-ne més o menys en un servei augmenta o disminueix la mortalitat. I, és clar, no estem parlant de poca cosa, estem parlant de la supervivència de les persones ingressades en un hospital.
I: És molt evident, per exemple, en el cas d’una infermera d’atenció primària que, al llarg de trenta anys, pot haver vist créixer els teus fills, coneix la família, etc. Si amb només tres dies seguits amb una pacient jo ja veig que està molt més tranquil·la, que el seu nivell d’ansietat baixa (i, per tant, també el dolor), que la recuperació és millor i que, segurament, els efectes de la químio són menors… imagina’t si parlem d’unes cures!
Pel que fa a la durada, veieu un paral·lelisme entre les vostres àrees?
I: És diferent. El meu contacte potser és més intens i en un moment probablement molt complicat, en ocasions de final de vida, perquè la família et té a tu com a punt de suport. Però, tot i així, jo tinc persones a qui conec com a pacients des que vaig començar i amb qui generes un vincle.
A: Nosaltres també fem acompanyament i final de vida a casa, però molt menys. En qualsevol cas, no deixem de ser infermeres. Aquests valors, els vincles, la longitudinalitat, el respecte, l’escolta, l’acompanyament… van dins de la professió.
“Hi ha un estudi internacional que demostra que la rotació d’infermeres i el fet de posar-ne més o menys en un servei augmenta o disminueix la mortalitat”
Si haguéssiu de resumir què suposa per a vosaltres la infermeria, què diríeu?
A: Per a mi, és una manera d’estar en el món. Penso que la meva professora tenia raó: el món, vist des dels ulls d’una infermera, és diferent. I em sento profundament agraïda, perquè cada dia aprenc de la meva professió, que és estar en contacte amb persones i aprendre de les seves dificultats i de l’acompanyament que fem en aquestes situacions crítiques.
I: Jo també penso que és una manera d’ocupar el món. Conforme passa el temps, vaig creixent i la meva professió modula la meva manera de créixer, d’entendre el món i, fins i tot, de viure la meva vida privada. I tot i que ella és un referent per a mi, que l’admiro moltíssim i que la majoria de coses que sé –més enllà de tècniques o coneixements biològics– és gràcies a ella, de vegades tenim punts de vista diferents; de vegades veiem la professió des de llocs diferents i això ens permet seguir tenint discussions i retroalimentar-nos mútuament.
