El dijous 11 d’abril del 2019, el Tribunal Constitucional de Corea del Sud publicava una resolució en què ordenava al govern que, abans de finals del 2020, despenalitzés l’avortament al país, a través de la reforma de les lleis nacionals pertinents. L’objectiu era erradicar la llei vigent des del 1953, extraordinàriament restrictiva que va provocar des de llavors, de manera sistemàtica, la discriminació i l’estigmatització de les dones i les nenes en obligar-les a recórrer a avortaments clandestins i insegurs. Les normes legals vigents durant dècades criminalitzaven les dones, amb penes de multes i presó, condemnant també els professionals de la salut que les atenguessin. De fet, la sentència esperada va ser conseqüència del recurs presentat per un metge processat per practicar avortaments.
Des de l’1 de gener del 2021 és possible realitzar de forma legal la interrupció de l’embaràs fins a les vint-i-dues setmanes, després d’una gran campanya reivindicant aquest dret, des de diversos àmbits de la societat. En realitat, mai no van deixar de fer-se els avortaments, la diferència és que ara es faran donant la llibertat a les dones que prenguin les seves pròpies decisions sobre la seva vida reproductiva, i ho faran de forma segura i sense obstacles de cap mena. I sí, ho faran en una societat on el nombre de naixements està disminuint progressivament, amb unes dades realment baixes de taxa natalitat. Com a tot arreu del primer món.
L’opció d’avortar de forma legal és una decisió que pren una amiga de la protagonista de la novel·la gràfica Mañana será otro día (Naeireun tto dareun nal, 2023), de Keum Suk Gendry-Kim, publicat el novembre de 2024 pel segell Reservoir Books de Penguin Random House Grup Editorial, amb traducció al castellà de Joo Hasun. L’autora coreana és una de les més destacades a nivell internacional, especialment després de l’èxit de dues de les seves novel·les gràfiques: Herba (Pul, 2017, 2022 en castellà, 2024 en català), i L’espera (Gidarim, 2020, 2023 en castellà, 2024 en català), a la qual vam dedicar al seu moment l’article Memòria històrica coreana: el deute amb les dones d’una generació a punt de desaparèixer (2023).
Mañana será otro día està protagonitzada per Bada i San, una parella a la trentena amb dificultats per concebre un nadó. Ciutadans d’una de les petites illes properes a les costes de Corea del Sud rebran la pressió social que la cultura tradicional de la societat sud-coreana imposa a les dones, manifestada especialment pels pares i els amics. Bada haurà d’escoltar atònita com una amiga embarassada li manifesta que ha decidit avortar després de quedar-se embarassada en una trobada sexual esporàdica amb un amic, amb qui no vol tenir cap relació formal, i menys compartir un fill amb ell. I Bada l’escolta, atentament, després de passar durant uns quants anys un calvari després de quatre intents de fecundació in vitro i un avortament natural. Amb una gran sensació d´injustícia natural.
Aquesta novel·la gràfica s’emmarca en les obres en què l’autora utilitza elements de la seva pròpia biografia, com ja va fer a Perros (Gae, 2022), publicada en castellà l’any 2024 també per Reservoir Books, on reflexionava sobre l’essència de la família i, en particular, l’experiència de conviure amb un o diversos gossos. De fet, els tres canins protagonistes eren els seus, inclosos els noms a la ficció. A l’article Gossos i felicitat (2024), l’autora reconeixia que, a Corea del Sud, havia augmentat exponencialment el número de gossos al país. En certa manera, i, probablement, de manera involuntària, aquests dos còmics formen un díptic.
Bada i San no tenen mascotes, però hauran d’aprendre a aspirar a una felicitat sense els fills tan desitjats, i malgrat la pressió que els espera. L’autora ens dona una lliçó de vida, mostrant que es pot ser feliç sense tenir fills, amb un epíleg de colors forts, que contrasten amb el blanc i negre de totes les pàgines anteriors. I ho fa amb la resignació i la resiliència que el mateix títol reivindica, sabent que, també, és una història de renúncia. I, novament, l’autora gestiona de manera brillant el pas del temps i el ritme de lectura, dotant l’obra de moltes vinyetes i pàgines sense text, fomentant la contemplació i el missatge subliminal, simbòlic, dels dibuixos relacionats amb els arbres i els seus fruits.
Keum Suk Gendry-Kim mostra una situació universal i atemporal, i ho fa des de la quotidianitat i la intimitat. També amb el detall. Mostra el procés que ha de seguir la parella per a la fecundació in vitro, molt més intensa i agressiva per a la dona que per a l’home que, paradoxalment, protesta per l’única visita que ha de fer per lliurar la mostra d’esperma. I no necessita ser loquaç per mostrar la manca d’empatia del personal de salut, només necessita il·lustrar i escriure la fredor en el tracte i en la manera de donar la informació, en particular, quan es tracten de males notícies. Fins i tot, la protagonista, amb trenta-cinc anys a l’inici de la novel·la gràfica, decideix anar a una farmàcia d’un barri llunyà a casa seva, a la qual afegeix que mai més no tornarà, només per comprar un test d’ovulació, i evitar així l’escrutini de gent coneguda, que pogués xafardejar sobre la seva situació personal.
Els pares de la parella serviran per reflexionar sobre diferents situacions, sempre incisius, cadascun a la seva manera. D’una banda, la família del jove mostra reiteradament la necessitat de tenir un hereu del seu patrimoni, tenint en compte que és fill únic, a qui recriminen no haver-se quedat amb la seva núvia anterior que, segons sembla, sí que era fèrtil. Quan els donen la notícia que han tingut un avortament natural, sembla que sigui la sogra la més afectada de tots per la seva dramàtica reacció, gairebé de desesperació. D’altra banda, la mare de la jove insisteix contínuament en la importància que tingui fills, sabent que la seva altra filla va tenir un part molt difícil, en què va perdre la vista, i, al cap de quatre anys, la vida, pels problemes de salut que arrossegava.
La parella decideix confessar el seu secret a les seves famílies per no ser objecte dels atacs continus per les crítiques associades a suposades decisions egoistes de no voler tenir descendència o centrar-se en la carrera professional, en particular, la d’ella (com l’autora, la protagonista és il·lustradora), encara que no fos del tot cert. També són incompresos pels amics coetanis, que ja comencen a tenir fills, cosa que fomenta sentiments de gelosia i enveges, i comentaris fora de lloc que no fan més que furgar en la ferida emocional de la parella. Tot plegat, narrat amb un talent gràfic particularment expressiu i sensible, amb un bell missatge d’esperança, en mostrar-nos que la vida pot agafar camins diferents, encara que no siguin els que havies previst. Cal destacar el capítol dedicat a la visió íntima des de la perspectiva masculina, en un context patriarcal, masclista i conservador com el de la societat coreana.
L’OCDE, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, un organisme de cooperació internacional format per 38 estats –anomenada de forma col·loquial com «el club dels països rics» perquè formen part la majoria dels països europeus, una gran part dels americans, a més de Corea del Sud, Japó, Turquia, Austràlia i Nova Zelanda, d’Àsia i Oceania– es va fundar el 1961 amb l’objectiu de coordinar les seves polítiques econòmiques i socials i maximitzar-ne el creixement econòmic, a més de col·laborar en el seu desenvolupament i en el dels països no membres, per a la qual cosa la recopilació d’informació és fonamental. A les estadístiques anuals del 2022 publicades per l’OCDE, les últimes disponibles, s’indica que el país que té la taxa de fertilitat més baixa de tots els seus membres és Corea del Sud, amb un valor de 0,78 fills per dona fèrtil, després de deu anys seguits de descens consecutiu, superant per molt el nombre de defuncions al de naixements anuals. Corea del Sud també ocupa el primer lloc a la mitjana d’edat tardana en què les dones tenen el seu primer fill. El segon país de la llista dels 38 de l’OCDE en aquests dos indicadors, després de Corea del Sud, és Espanya.
