L’arribada de la Generació Z al mercat laboral ha transformat la idea d’èxit. La precarietat marca les condicions laborals dels més joves, especialment des de l’esclat de la bombolla immobiliària. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la taxa d’atur entre els menors de 25 anys se situa en el 26,9%. Del total d’aturats, un 19% són menors de 25 anys, i un de cada tres aturats de llarga durada —els que porten més d’un any sense treballar— pertanyen a la generació millennial.
L’estudi Espanya no és un país per a joves, amb dades de l’OCDE, el Banc d’Espanya i l’INE, reflecteix que “els joves espanyols es troben en una situació de vulnerabilitat sense precedents”. Tot i la recent reforma laboral, que ha reduït la temporalitat en el mercat de treball espanyol al 17,08% l’any 2023, els joves són els més afectats – amb una taxa de temporalitat del 45,2%– massa sovint sense que ho hagin escollit.
Els salaris són la tercera punta del triangle de la precarietat. Els menors de 30 anys guanyen un 35% menys que la mitjana, i el seu creixement salarial queda per sota del que tenien les generacions anteriors. Els nascuts el 1955 arribaven a la base mitjana de cotització a la Seguretat Social als 27 anys, mentre que els nascuts el 1985 no ho aconsegueixen fins als 34. A més, segons l’Enquesta Financera de Famílies del Banc d’Espanya, la renda i la riquesa de les llars han caigut un 37,5% entre 2011 i 2022 i un de cada tres joves menors de 29 anys es troba en risc de pobresa.
La Paula posa cara a un dels milers de casos per als quals el mercat laboral ha estat un abisme a la desesperança. Menor de 30 anys i periodista, ha treballat des dels 18 anys en feines precàries: venedora de bombons, cambrera en càterings i hotels de luxe. Va accedir a la seva primera feina qualificada als 23 anys, amb un contracte parcial no desitjat. “Quan vaig començar, cobrava menys de set-cents euros amb un contracte a mitja jornada. Havia de treballar fora d’hores, incloent-hi els caps de setmana, i em demanaven constantment tasques fora de l’horari. Jo intentava complaure per por de perdre la feina i per les promeses de millores, però quatre anys després continuo amb un contracte a mitja jornada imposat i un sou miserable”, explica. La situació ha afectat també la seva salut mental: “He gastat moltes hores de teràpia –pagada per mi mateixa, evidentment– aprenent a posar límits a la feina. M’ha desgastat la salut mental, m’està minvant les ambicions professionals i ha deteriorat les meves relacions personals”, conclou.
Davant les sospites que la precària situació dels joves pugui ser per una baixa qualificació, les dades ho desmunten. Espanya, juntament amb Grècia, destaca per la sobrequalificació dels joves d’entre 20 i 34 anys. Segons Eurostat, un 35% té una formació superior a la necessària per a la feina que exerceix, mentre que la mitjana europea es troba en el 22%.
“Quite ambition”: la resposta dels joves a un mercat laboral precari
La frustració d’un mercat laboral que ofega els joves amb llargues jornades laborals, pluriocupació i baixos salaris han determinat un gran canvi en la manera de veure la feina. Els joves han popularitzat un nou concepte, la “quiet ambition” (ambició silenciosa), un desafiament a les crítiques que els defineixen com a “generació de vidre”. La feina ja no és una forma d’autorealitzar-se per una falta d’horitzó professional. El terme no vol dir que els joves no tinguin ambicions, sinó que prioritzen altres qüestions com la salut mental, l’oci, el temps lliure i la vida social i personal, per sobre de llargues jornades laborals que mai acaben per traduir-se en sous més elevats. Existeix una reivindicació de tenir temps per a l’oci, la família, l’esport o viatjar, sense tenir una sobrecàrrega emocional i mental. L’aspiració és treballar menys, per tenir més temps lliure. Precisament, la pressió de sindicats i treballadors per a reduir la jornada laboral és cada cop més gran i els joves són un dels principals col·lectius que en donen més suport.
Els millenials han hagut d’assumir un canvi de valors laborals fruit de la crisi i la precarietat, i han deixat de considerar la feina el centre de les seves vides. Primer va ser la gran recessió de 2008 i després la crisi de la covid. La sensació que l’esforç no sempre dona resultats que derivin en una trajectòria laboral estable ha fet sorgir una sensació generalitzada de desafecció i les crisis han obligat a un canvi de mentalitat amb la precarietat com a nova normalitat. Un context que ha portat a veure la feina com una funció per viure i on la vocació ha perdut pes. Ara les prioritats canvien: temps lliure, afectes i benestar mental.
La “quite ambition” està deixant en escac les empreses. Segons una investigació de Visier, realitzada als Estats Units, només el 37% dels joves treballadors assegura estar interessat algun dia a tenir la feina del cap de l’empresa. Un 67% prioritza tenir temps per veure a familiars i amics, un 64% estar física i mentalment saludables, mentre que un 58% prioritza poder viatjar. Els joves han ressignificat la paraula “ambició”. Rebutgen associacions amb l’estrès, les exigències laborals desmesurades i l’esgotament i han redefinit el concepte en termes més saludables buscant un equilibri entre la vida laboral i personal i un entorn de treball més relaxat i flexible.
