Titular el llibre “Ets una exagerada” és perquè és un comentari molt habitual que es fa a les dones que estan malaltes?
Sí, és una frase que estic convençuda que hem escoltat totes les dones, a més d’“ets una histèrica, el que tens no és res, aquest dolor al pit són nervis, ansietat”. Són frases recurrents. Pensàvem que “Ets una exagerada” reflectia molt bé allò que nosaltres volíem denunciar: com se’ns llegeix en el sector mèdic. Això passa sempre, amb el diagnòstic i amb el tractament. No se’ns escolta. És una actitud transversal a moltes àrees del coneixement. No és només al sector sanitari, sinó que, en general, la paraula de les dones s’escolta poc.
“En general, la paraula de les dones s’escolta poc”
Per què cal introduir la perspectiva de gènere en l’atenció mèdica i sanitària?
D’entrada, perquè ens hi va la vida. No és una tonteria. Si a tu et donen una dosi de fàrmacs que no és la que et toca, pots morir per una intoxicació farmacològica, per exemple. Cal introduir la perspectiva de gènere perquè som diferents; el cos dels homes i de les dones és diferent, la biologia és diferent, els símptomes que tenim per les malalties són diferents, els diagnòstics poden ser diferents. És de calaix. Com una persona trans, per exemple, cal que rebi un tractament específic i individualitzat. El seu cos reaccionarà diferent que el cos d’una persona cis, perquè els tractaments hormonals, per exemple, afecten el teixit glandular mamari, i això pot incidir en un risc de presentar càncer. És de lògica, no? I, sobretot, que ens hi va la vida.
Dieu que les diferències per sexe en la salut “tenen una base científica, malauradament poc estudiada, poc coneguda i poc valorada”. Per què hi ha aquesta discriminació?
Perquè el sector sanitari està dins d’aquesta societat, que és una societat patriarcal i androcèntrica. Quan la gent arriba a les facultats de Medicina, el model que estudien és el d’home. No estudien models diferents. Fins i tot, en una de les entrevistes del llibre, la noia que té TEA, que és metgessa, diu que “el que jo vaig estudiar de l’espectre autista no té res a veure amb l’autisme que jo tinc”. S’ensenya des d’aquesta mirada androcèntrica. Després, les recerques també tenen aquesta mirada androcèntrica. La Unió Europea va establir com a compromís transversal la promoció de la igualtat de gènere en la recerca i la innovació, però com s’incorpora la perspectiva de gènere? Es necessiten més diners per a la recerca, per poder fer grups més grans de persones, més dones i més homes, per poder valorar, per poder equilibrar. I qui avalua aquestes recerques? Les persones que avaluen tenen perspectiva de gènere o hi ha dones als equips de recerca? Per això sempre dic que les metgesses i els metges no és que ho facin malament. És una mala praxi, però és una mala praxi que és la que ells i elles han estudiat com a bona. Llavors, poden anar introduint canvis, depèn de la sensibilitat que tinguin, de les ganes de revisar-se, però això no ho podem deixar en mans de les persones individuals, sinó que ha de començar des de la facultat, que hi hagi una transversalitat de la perspectiva de gènere, no que hi hagi una assignatura optativa sobre el gènere a Medicina.
“A les facultats de Medicina s’ensenya des d’una mirada androcèntrica”
A les facultats de Medicina no s’ensenya a fer aquesta distinció?
No. En alguna facultat comença a haver-hi una assignatura, però no hi ha aquesta transversalitat. Al llibre ho expliquem. Quan hi ha una aturada cardíaca al carrer, la gent no s’atreveix a fer reanimació a una dona. Primer, perquè el que han estudiat és amb un cos d’home. Tota la pràctica que han fet de reanimació és amb cossos d’home però els de les dones són diferents. La por a trencar una costella, o la por a que et diguin que has tocat els pits de la dona,… El nino amb el que treballen sempre és del cos d’un home…
Deia que a Europa s’han anat fent avenços, però són insuficients…
Sí, és insuficient. La reforma per avançar cap a l’Espai Europeu d’Educació Superior va incloure el mandat d’incorporar els estudis de gènere en la docència i en la investigació universitàries. Però ens hauríem de preguntar si això s’està fent. Al final, les lleis ens les prenem com a recomanacions i no són recomanacions. Però això també passa en el nostre àmbit de comunicació. Com pot tot el professorat treballar des d’una perspectiva de gènere si abans no l’han estudiada, si abans no s’han format, si abans no han vist que fer perspectiva de gènere no és parlar de dones, sinó que, per exemple, si fas una assignatura d’opinió el que has de fer és donar articles escrits per dones? Amb aquest simple detall, ja vas canviant l’imaginari. O quan portes una veu experta, que sigui una veu de dona, que no siguin sempre homes. No cal fer meravelles per introduir la perspectiva de gènere. La igualtat de gènere no és només una qüestió de justícia social sinó que influencia en la qualitat de la docència i de la investigació.
De les 13 malalties que estudieu al llibre, n’hi ha alguna on sigui especialment evident aquest biaix de gènere?
Jo crec que en totes. La idea era no parlar de malalties de dones, sinó parlar de qualsevol malaltia, des de l’asma fins a un TCA, un trastorn alimentari. Són 13 malalties i 15 testimonis, dels quals dos són homes perquè la població entengui que aquest biaix de gènere afecta majoritàriament a les dones però també als homes. El feminisme treballa per a tothom, per a homes i per a dones, encara que es vulgui dir el contrari. Hi ha el testimoni d’un home amb càncer de pit. A les facultats s’ensenya que els homes tenen pectorals, no que tenen pits. Aquest biaix també existeix. És cert que la majoria de persones amb càncer de pit són dones, però en el cas de l’home que citem al llibre, no podia passar la targeta sanitària, perquè on havia d’anar? A una ginecòloga? I també en els trastorns alimentaris. Tenim l’imaginari de trastorn alimentari d’una noia adolescent súper prima. Els nois la majoria de vegades el que pateixen és bulímia i el que fan és musculatura. Tots els protocols estan orientats a que les persones amb problemes de trastorns alimentaris s’engreixin. Però amb els nois això no funciona. És el cas del noi que surt al llibre. Tots els casos tenen lo seu. Com el de la noia que va estar diagnosticada d’ansietat durant cinc anys –perquè tot el que ens passa a nosaltres són els nervis i l’ansietat, i que som unes exagerades–i, en realitat, tenia una isquèmia coronària que, quan li van trobar, la van ingressar d’urgències perquè es podia haver mort. I li han quedat seqüeles de per vida, és clar, perquè va estar cinc anys forçant el seu cos. O el cas de la noia amb l’espectre autista on influencia la molta socialització de gènere. A les noies ens ensenyen a adaptar-nos a la societat, a fer el que la societat vol, a no ser violentes, a no queixar-nos, a ser amables. Llavors, aquesta noia s’ha passat tota la vida esforçant-se per ser allò que la societat li demanava que havia de ser, sense que la societat sabés que allò per a ella era un sobreesforç. Ella ho diu: “quan arribo a casa, arribo esgotada”. Com se li va descobrir el que patia? Perquè va acabar tenint un trastorn alimentari. L’imaginari que tenim de l’espectre autista és el d’un nen que gairebé no parla, que no socialitza, que no juga amb d’altres, que no es comunica, i, en canvi, en les noies no passa això i per aquest motiu és més difícil de diagnosticar. Les noies –això ho expliquem al llibre– dissimulen millor perquè socialitzen més i la majoria de vegades tenen altes capacitats. Això fa que tinguin més eines per amagar el que els passa. És que totes les malalties… La intoxicació farmacològica, per exemple. Fins que a la dona que ens va explicar el seu cas, Anna Maria Bayona, no se li va descobrir que el problema era que li estaven donant una dosi de medicació que no era l’adequada perquè el model és l’home, el resultat va ser que es va intoxicar. Ella necessitava menys medicació. Tampoc no s’ha estudiat com les violències masclistes afecten la salut de les dones, com agreugen diferents malalties i en poden generar d’altres. Es comença a estudiar ara. El cas que nosaltres expliquem de l’asma és una dona que havia patit durant molts anys violència masclista. La violència masclista fa que la teva autoestima baixi, no et cuides tant, estàs més pendent dels altres, que no hi hagi problemes a casa amb la parella. Per tant, tu “no provoques cap problema”, però pateixes, i el teu cos respon. O el cas de dona diagnosticada de psicosi que va patir abusos sexuals a la infància. Totes aquestes coses es comencen a estudiar ara. Influencien, clar que influencien. Quantes dones pateixen violència masclista? Moltíssimes. Quantes tenen problemes de salut física a causa d’això? I de salut mental? No ho sabem ara mateix.
“El feminisme treballa per a tothom, per a homes i per a dones, encara que es vulgui dir el contrari”
Com heu aconseguit els testimonis?
A través dels hospitals.
Alguns testimonis prefereixen mantenir l’anonimat
La majoria de testimonis que volen ser anònims són les que pateixen un problema de salut mental, perquè encara hi ha un estigma social, tot i que sabem que són moltes les persones amb problemes de salut mental. També han preferit l’anonimat les dones que han patit violència masclista, perquè és molt difícil dir públicament que has patit violència masclista o que has patit abusos sexuals. Encara hi ha un gran silenci, por a ser jutjades, censurades, culpabilitzades… Elles van preferir quedar en l’anonimat, i tot i això valorem molt que haguessin volgut explicar la seva experiència. A elles i a totes les testimonis els hi agraïm moltíssim, perquè realment no és fàcil explicar tot el que els ha passat, que ha estat horrorós per a moltes d’elles. En el moment d’explicar-ho han patit molt, la veritat. Però tot i així, han volgut participar en el llibre, per poder explicar el seu cas per a què a altres dones no els passi el mateix.
I les metgesses i els metges que intervenen al llibre, com els heu contactat?
També a través dels hospitals i de la Blanca Coll-Vinent. Aquest llibre és molt col·laboratiu. Totes les metgesses i els metges que hi escriuen de seguida van voler participar. Hi ha moltes persones del sector sanitari que estan treballant amb aquesta perspectiva des de fa temps i que tenen ganes que això es difongui, que les coses canviïn. Se’ls hi ha d’agrair perquè estan lluitant contra un sistema que tampoc les acompanya.
S’ha anat corregint aquest biaix de gènere els darrers anys?
Crec que sí, que des de fa uns anys a ara ha millorat. En el llibre surt algun exemple de millora. En el cas de violència obstètrica, la noia afectada va presentar una queixa a Sant Pau i l’hospital va canviar els protocols. Això vol dir que escolten, que tenen ganes de canvi, però tampoc és fàcil. El sistema sanitari no és una illa enmig de l’oceà, forma part del sistema masclista. Fan el que poden, com nosaltres.
“El sistema sanitari no és una illa enmig de l’oceà, forma part del sistema masclista”
La qüestió trans no es tracta al llibre
No, no hi surt. Si no hi ha estudis amb dones, imagina’t amb persones trans. És cert que és una part de la població molt més petita. Si fer estudis amb dones significa molta inversió econòmica per fer la recerca, amb persones trans encara més. Parlar de les persones trans al llibre era una idea, però no va poder ser.
La consellera de Sanitat és Olga Pané, una dona. Hauria de llegir aquest llibre?
Suposo que els hospitals li han fet arribar, o l’editorial, jo no ho sé. Espero que li hagi interessat. Se l’està llegint molta gent. Si no hi ha realment una administració que introdueixi el feminisme de forma transversal en la política pública, i no només en la sanitat, no avançarem de forma decidida. Podem anar fent petites coses, cadascuna des del nostre àmbit, però necessitem el paraigües d’una política pública perquè, si no, és molt difícil. Més enllà de les lleis que tenim, i en tenim de bones.
És un problema d’aplicació
Sí. I de dotació pressupostària. De fer complir la llei, d’ampliar-la, d’anar-la millorant, perquè la societat va avançant i les lleis s’han d’adaptar a la realitat social.
Quant temps ha de passar perquè el biaix de gènere es corregeixi de forma substancial?
No tinc una boleta màgica, ja m’agradaria. Falta temps. Anem fent passes i ho veiem a tot arreu, en tots els àmbits. Fa temps ningú parlava de violències sexuals. Ara se’n parla, es denuncia, s’assenyala a homes públics. Hem millorat molt. Per aconseguir eliminar del tot el biaix de gènere es necessita molta consciència, molta educació, més pressupost, una administració pública decidida i conscient, sobretot en l’educació, perquè si des que les criatures entren a l’escola, quan tenen mesos, hi hagués una educació real sense biaixos de gènere, tindríem molt de guanyat.
El 25 de novembre és el Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones. S’avança en aquest combat? Les xifres de dones assassinades són terribles…
També es va avançant a poc a poc. Malauradament, continua havent molts feminicidis, continua havent moltes agressions sexuals, moltes violències masclistes. Les dones som més conscients, ens sentim més segures per parlar i trencar amb el silenci, s’han incrementat les denúncies, són molts factors els que alimenten les xifres. Hi ha tot un moviment feminista i de dones que estan visibilitzant que no estàs sola quan pateixes una agressió, que no ets tu el problema, que és un problema social i polític. El llibre de la Cristina Fallaràs i tot el que està fent a Instagram n’és una bona mostra. Les dones estem perdent la por a alçar la veu. Tot això està fent que surtin moltes dones explicant els seus casos i això fa un temps no passava. Aquesta visibilització és un pas important. Que la societat entengui que això està passant i que cal posar-hi remei. Tornem a la política pública i a l’educació. Pagar impostos també ha de servir per aquestes qüestions.
Trump i Musk, entre d’altres, diuen que l’Estat com més petit millor.
No són els meus referents. Cal una política pública que sigui realment feminista i que eduqui en la igualtat. Malgrat tot, jo crec que avancem. A mi m’agradaria que els feminicidis fossin zero, però hem de pensar per què existeixen aquests feminicidis. Comptar el número de dones assassinades no ha de ser el tema central, tot i que les xifres són escandaloses, Però hem de mirar per què hi ha aquests feminicidis, què és el que podem fer perquè n’hi hagi menys, què podem fer per educar els homes perquè deixin de maltractar, que deixin d’exercir violència contra les seves parelles i que deixin d’assassinar. Al final, els feminicidis venen després de moltes violències. No és un atac que de cop i volta li agafa a un home i mata, sino que abans hi ha hagut molta violència. Si tu abans no treballes aquestes violències, si no treballes amb aquests homes,… Tornem a l’educació. No som les dones que ens hem de protegir, són els homes que no han d’agredir.
“No som les dones que ens hem de protegir, són els homes que no han d’agredir”
Com veu el moviment feminista? Viu força discussions. Temps enrere semblava més uniforme
Jo crec que el feminisme mai ha estat uniforme. Al sí del feminisme sempre hi ha hagut molt debat, moltes controvèrsies, i això també forma part del moviment feminista, dels feminismes en plural. És important fer autocrítica, anar repensant-nos. La societat canvia, evoluciona i, com a feministes, també hem d’anar repensant aquests canvis, com afecten a les nostres vides, com afecten a la societat. Per a mi és interessant que hi hagi diàleg i que hi hagi debats dins dels feminismes, perquè si no, què? Si no, seríem una dictadura.
Hi ha qui acusa l’avenç del feminisme de la reacció conservadora de part de l’electorat. Alguns hi veuen la raó de l’èxit de Trump
I la Covid també va ser culpa de la manifestació del 8-M, no?
És mentida?
Jo no soc analista política, però crec que el que hem de fer és veure què passa amb tots aquests discursos d’odi, amb aquests discursos anti-drets que no són només anti-feministes, són anti-drets en general. El que està fent Milei a l’Argentina no passa només a l’Argentina. Ho hem vist als Estats Units, està passant a Europa, està passant a l’Estat espanyol… Això ens ha de fer reflexionar a tothom, no només a les feministes, perquè tota aquesta gent està retallant i eliminant drets socials, econòmics, laborals i polítics de tota la població. Uns drets que s’han aconseguit després de moltes lluites, no només de la lluita feminista. La culpa que hagi sortit Trump és de les feministes? És tan fàcil! A més, com que les feministes som tan dolentes, totes som feminazis, i totes anem en contra dels homes… Tot això són uns imaginaris que interessa potenciar i ens hauríem de preguntar perquè. Penso que alguna cosa hem de fer per trencar amb aquests discursos, perquè l’objectiu és eliminar tots els drets que hem aconseguit. Aquesta gent el que fa són discursos i polítiques contra els drets humans.
Quin hauria de ser l’objectiu del moviment feminista? Cap a on hauria de tirar?
Les feministes no tenim la solució als problemes mundials. Si el món fos feminista viuríem en un món molt millor. D’això n’estic superconvençuda. Perquè quan parlem de feminisme no és treballar pels drets de les dones només, és treballar pels drets de totes les persones, pel dret a una feina digna, pel dret a l’habitatge, pel dret a poder viure lliures de violències, per suposat, pel dret a una sanitat pública per tothom, a una educació de qualitat, a la lliure circulació… Són drets humans. Per mi el feminisme és això, treballem per tot això. El feminisme en el que jo crec –ja sabem que els feminismes són diversos– és un treball de lluita per una societat més justa, més justa amb tothom, per no perdre tots els drets que ens han costat tant d’aconseguir.
“Si el món fos feminista viuríem en un món molt millor”
Després d’escriure aquest llibre, quan li toqui anar al metge, a l’hospital, ho viurà de forma diferent? Serà més exigent amb el tracte? No acceptarà que li diguin que és una exagerada?
Jo ja havia presentat queixes a un hospital i al CAP abans d’escriure el llibre, per un tema que vaig entendre que era falta d’empatia, que no es va tenir en compte la meva veu. No em van dir que fos una exagerada, però sí que es va menysprear la meva opinió. Segurament alguna cosa ha canviat, segurament ara tinc la mirada més treballada.
