El seu treball Informe sobre dones joves i trastorns de la conducta alimentària: impacte dels rols i estereotips de gènere, encarregat per l’Instituto de las Mujeres, s’ha centrat en bona mesura en els trastorns alimentaris amb perspectiva de gènere des de que, ja a la seva tesi, va tractar el paper dels mitjans de comunicació en el desenvolupament dels mateixos. Parlem amb ella del seu darrer informe, de violència institucional vers les dones grans, tant a l’educació com a la sanitat, i de la confusió habitual entre la primesa i la salut. “És un factor de risc, però no hi ha relació de causalitat”, defensa aquesta investigadora.
Quina és la situació de les dones joves i de les adolescents en relació amb els seus cossos?
Molt preocupant. Tot i que no hi ha investigació a nivell epidemiològic que ens mostri les dades reals de la prevalença dels trastorns alimentaris al nostre país, hi ha dades, per exemple, d’hospitalització. L’Instituto de las Mujeres ha publicat alguna infografia en aquest sentit i el que destacaven és que, des de la Covid-19, s’havien disparat els casos de trastorns alimentaris. Tot i que no és la situació real, sí és un indicatiu. D’altra banda, el que també s’està trobant als hospitals, a les unitats específiques de TCA (trastorns de la conducta alimentària), és que sembla que l’inici també s’està avançant, fins i tot cada vegada hi ha més casos de nenes. És molt preocupant.
La Covid-19 va ser un punt d’inflexió. Moltes nenes van passar més temps exposades a les pantalles amb el perill que això té d’accedir a continguts que són molt perjudicials. Les dones, abans, en la meva adolescència, veien continguts que podien ser perjudicials a les revistes, perquè cosificaven les dones, però era una vegada a la setmana; o un determinat programa de televisió o vídeos musicals. Però ara s’exposen en qualsevol moment, perquè tenen sempre disponible una tauleta, un telèfon o qualsevol altre dispositiu a través del qual accedeixen a aquests missatges nocius relacionats amb la seva imatge corporal.
A l’informe assenyales mitjans de comunicació i xarxes socials com elements importants en tot això. Quines són les lògiques dels algorismes o com creus que aquests estan impactant les noies joves?
Jo no sé massa bé com funcionen. El que sí sé que és el que els experts i les expertes esmenten sobre això. A les adolescents els preocupa la imatge corporal , i això mou molts interessos econòmics. L’algorisme et mostra aquest tipus de continguts de marques, vídeos musicals, influencers… que pensen que tindran un impacte econòmic. I resulta que aquests continguts estan molt vinculats a una dona tradicional. Aquí hi trobaríem, per exemple, el cas de Roro, la tradwife, una influencer que sembla que té un determinat estil de vida alhora que s’està lucrant. Hi ha certa dissonància, però les noies que la segueixen probablement no la perceben, no són conscients de com és de contradictori el seu missatge amb el que està fent realment.
Hi ha un enorme negoci en diferents indústries de l’alimentació, d’estils de vida, de moda,
farmacèutiques que s’aprofiten de les inquietuds que tenen les dones relacionades amb el cos i la imatge corporal.
S’hauria de regular el funcionament de l’algorisme, com a part de les possibles mesures per a pal·liar el mal que s’està produïnt en la salut mental de les joves?
Jo no sóc experta, però crec que ja hi ha una legislació, i sembla que no s’està complint. Amb les noves tecnologies –en general, no només amb les xarxes socials– ens estem enfrontant a un munt de problemàtiques que noves, que estan passant per primera vegada. No només, per exemple, en la temàtica que ens pertoca, sinó també en els discursos d’odi. Crec que cal regular certes qüestions, com la pornografia, on es dóna el sumum de la violència i de la cosificació de les dones, de la deshumanització, de l’hipersexualització.
Cal regular també què passa amb la IA, que també està molt en la línia que les dones visquin situacions degradants. Què passa amb una dona quan s’exposa a les xarxes socials, pel tipus de comentaris que rep, que moltes vegades tenen relació amb el físic. Hi estem trobant situacions d’assetjament que abans estaven acotades a l’àmbit escolar. Però aquests nens i nenes o aquestes adolescents, quan arriben a casa seva, no desconnecten, perquè continuen a les xarxes socials. I les dones el tipus d’assetjament que reben està relacionat amb el físic en moltes ocasions.
Cal repensar i regularitzar i revisar la legislació existent. Per exemple, la que fa referència al sexisme en la publicitat. Quan surts al carrer, encens la televisió o vas a les xarxes socials només veus imatges sexistes i degradants per a les dones. Sembla que no estan funcionant algunes qüestions que fa anys que estaven regulades.
A l’informe també parles de la família. Sembla necessària una feina molt específica perquè són la punta de llança en molta d’aquesta pressió social respecte a la primesa com a sinònim de salut. Com hauria de ser?
Fa uns dies vaig fer una petita campanya per donar a conèixer l’Observatori de Violències Institucionals Masclistes. Hi recollia dos aspectes que apareixen a l’informe: el tema de la salut i de l’educació. I una companya a les xarxes socials em deia “I què passa amb les famílies, Maria?”. Si llegeixes l’informe –i, sobretot, el que diuen les dones amb cossos no normatius, és a dir, noies amb cossos grans–, trobaràs que totes han tingut situacions molt humiliants a la família. I quan marxem a l’enquesta on line passa el mateix. Ens trobem que un 80% de les dones manifesten que, en algun moment, han rebut comentaris per part de les famílies pel que fa al seu cos, al seu aspecte físic, a allò que mengen, a l’exercici físic que fan…
Les xarxes socials, com en el seu moment van ser els mitjans de comunicació, envien missatges cosificadors de les dones, i aquests els trobem a la base dels trastorns alimentaris, per això passen més ara i més a les dones de les societats occidentals. Però també és cert que els mitjans de comunicació i les xarxes socials reprodueixen els missatges que les dones troben en el seu dia a dia amb les seves famílies, amb els seus companys a l’escola, amb els amics i les amigues.
“Vivim en una societat on està interioritzat que si tu no tens un cos prim és perquè no fas el correcte, perquè no t’alimentes correctament ni fas l’exercici físic que cal”
Vivim en una societat on està normalitzat parlar del cos de les dones. Vivim en una societat on està interioritzat que si tu no tens un cos prim, que si tu no tens un cos normatiu és perquè no fas el correcte, perquè no t’alimentes correctament, perquè no fas l’exercici físic que cal.
Ens oblidem de tots els factors relacionats amb la salut i la malaltia que no estan vinculats amb allò que podem fer, com pot ser el codi postal; és a dir, que visquem en un barri on et puguis permetre una alimentació més saludable o no, perquè els productes més barats són els ultraprocessats; o que la teva família disposi de temps per cuinar o no perquè es passen tot el dia fora de casa. No tenen el temps per fer la compra, ni per pensar què compraran i què cuinaran. Ni tenen temps per menjar en família… Hi ha un munt de factors relacionats amb hàbits i amb allò que se suposa que és saludable, i amb la imatge corporal sobre els quals podem treballar i cal fer-ho amb les famílies.
“La feina que s’està fent a les escoles amb la infància i l’adolescència és poc sana, quan es relaciona salut amb pes; pot haver-hi salut i malaltia en totes les formes i talles corporals”
Parlem d’estar prim com un sinònim de salut i d’aquesta pressió que s’exerceix, fins i tot a les escoles, quan es parla d’alimentació saludable. Diríem que es posa el focus en estar prim, cosa que entenc que passa també a les famílies?
Des del meu punt de vista, la feina que s’està fent a les escoles amb la infància i l’adolescència és totalment insana. D’una banda, no s’està donant una visió real d’allò que és salut o malaltia en funció del pes; pot haver-hi salut i malaltia en totes les formes i talles corporals. Estan estigmatitzant aquests nens o nenes o adolescents que, per ser diferents o tenir un cos gran, probablement tinguin moltes paperetes de patir situacions d’assetjament.
I, d’altra banda, s’està dient que tot depèn del control, de què fem a casa nostra. S’estan obviant temes com la biologia; no només es tracta del poder adquisitiu o el nivell socioeconòmic que tinguem i del temps de què disposem, sinó que també hi ha la biologia. Als grups de discussió entrevistava a alguna pacient amb un cos no normatius en funció del pes que em deia: “Jo tenia una anorèxia restrictiva, però l’únic criteri que no complia era el del pes; no obstant, jo restringia moltíssim, tenia menorrea, feia exercici compulsivament, la meva vida girava al voltant d’això, fins al punt que volia morir. I els professionals de la salut no em van tenir en consideració perquè no tenia aquest cos excessivament prim que estava en aquest criteri DSM actual”. I això també té repercussions de cara al tractament.
Com s’exerceix aquesta violència institucional que comentes a l’escola més enllà dels programes d’alimentació sana i salut?
Es mostra des de casos paradigmàtics relacionats amb els temes de desigualtats que es tracten a coeducació. A moltíssims centres educatius del nostre país, als esbarjos, moltes vegades només hi ha un pati i es destina al futbol i són els nens els que estan jugant, mentre que les nenes estan a la perifèria i no tenen un espai per jugar, per moure’s. Quan passejo per la meva ciutat i veig els patis, evig que fins i tot han desaparegut jocs en els quals les nenes teníem un paper actiu, teníem activitat física. Tots aquests jocs estan desapareixent… A la meva època arribàvem esgotades a classe. Jo veig que aquestes vivències la meva filla no les té. A la seva escola vaig aconseguir que fessin un pla d’esbarjos i van començar a rotar els patis: una setmana es dedicaven a una cosa i una altra a una altra. Però va ser arribar a l’institut i, per més que insisteixo al departament d’orientació, oblida’t. Em diuen que el futbol és intocable, que si el toques se’t tira tothom a sobre.
Un altre cas paradigmàtic, transversal, és el dels llibres de text. No hi ha exemples de dones. Quan la meva filla estava estudiant la Prehistòria, es parlava sempre des d’un punt de
vista masculí o masculí neutre. Quan et poses a llegir, per exemple, sobre les investigacions que hi ha en relació amb les pintures rupestres es diu que, probablement, per les característiques fisiològiques del tipus de dit a les empremtes, les fessin les dones. Com és possible que aquest tipus de coses no estiguin als llibres de text? Ja hi ha investigació específica. Però se segueix donant una visió totalment patriarcal i masclista. I això passa en moltes matèries. A Filosofia no hi ha autores. Ara es parla de Simón de Beauvoir i de Hannah Arent, però fins ahir no hi havia autores. Què passa, que les dones no pensem? Pensem, una altra cosa és que se li doni visibilitat a allò que pensem, igual que als nostres problemes.
A classe de Valors, on es podria treballar amb dinàmiques sobre temes com l’assetjament escolar o la igualtat de gènere, es dediquen a donar conceptes teòrics i a examinar-los. No hi ha formació per al professorat en aquestes assignatures que podrien ser meravelloses per treballar tot això.
“Les campanyes de prevenció de l’obesitat són horroroses”
Al projecte competencial et posen una professora de biologia amb una perspectiva totalment pesncentrista que, per com dona l’assignatura, pot malmetre la salut mental de l’alumnat. Perquè si hi ha nenes que són vulnerables a aquestes coses, els estàs dient què han de fer per tenir aquest trastorn alimentari… Com pots veure tot és molt transversal, des de les assignatures i els continguts fins a coses ja més específiques relacionades amb la perspectiva pescentrista. Les campanyes de prevenció de l’obesitat són horroroses.
Destaques a l’informe que moltes de dones amb les que heu parlat tenien por d’anar al metge per no sentir-se jutjades. M’agradaria parlar una mica d’aquestes situacions en les quals les dones que surten del cànon de primesa, que són grans o grasses, arriben al punt de no voler anar al metge per por, perquè ningú els esbronqui.
Les noies que són activistes –a l’informe, per exemple, les expacients eren totes activistes– em diuen: “Maria, jo reivindico la paraula grassa, perquè és un adjectiu. Després tots els estereotips que hi posen són socials però no tenen res a veure amb un adjectiu qualificatiu com pot ser alta o baixa”. Quan preguntava a les noies que tenien un trastorn alimentari amb cossos no normatius, em deien: “És que si em diuen grassa em sento molt incòmoda”. Per això ara molts i moltes professionals utilitzen gran en comptes de grassa. És cert que les dones activistes ho reivindiquen, i em sembla fantàstic, però hi ha dones que em deien: “Recordo aquesta situació quan a l’escola feien aquest tipus de comentaris, és que és com si ho estigués revivint i em sento molt malament”. Hem de respectar i dir a cada persona segons ho senti.
“Quan vas a una consulta, si tens un cos de certes característiques, abans de preguntar-te el motiu de consulta, el primer que fan és pesar-te”
Pel que fa al metge. Activistes del món de la gordofòbia expliquen històries molt dures, no només a nivell emocional i de salut mental. Et pots arribar a sentir molt malament quan vas a una consulta i, si tens un cos d’aquestes característiques, abans de preguntar-te el motiu de consulta, el primer que fan és pesar-te, i probablement dir-te que els teus mals estan vinculats al teu pes i has de baixar de pes. No es tracta a aquestes persones ni amb igualtat de condicions ni amb la mateixa dignitat que una persona que no té sobrepès.
A l’entrevista que em va fer l’Eli al seu pòdcast, va parlar d’un cas força cridaner de dues pacients –una amb cos gran i una altra amb cos prim– amb trastorn alimentari i amb una lesió similar. A la noia amb cos prim li van fer moltes proves, i a la noia amb cos gros li van dir: “Aprima’t i després parlem”. És discriminatori, és violent, és un munt de coses que no haurien de succeïr en una consulta. Aquestes situacions poden repercutir en la teva salut mental, en la teva predisposició a anar al metge. Una de les dones que vaig entrevistar em deia: “Jo tinc mal d’estómac i em trobo malament i tinc antecedents a la meva família de càncer d’estómac, però estic endarrerint la consulta al màxim perquè tinc pànic al que em diran respecte el meu pes”.
Això implica també que, si no et prenen seriosament, si no et fan les proves pertinents, pots tenir un fatal desenllaç. Estem parlant d’una cosa tan sensible com la salut de les persones, la física i la mental. Hi pot haver càncers que no es detectin, o fins i tot més temps de curació de les malalties perquè no es dóna el tractament adequat, o que les dones estan en un estadi avançat de les malalties perquè retarden el màxim possible anar al metge per totes les situacions de violència… El tracte que reben als centres sanitaris els està restant salut.
No sempre hi ha una relació de causalitat entre el pes i la salut. Què falla? Per què els professionals sanitaris confonen una cosa amb l’altra?
D’una banda, la manca de pensament crític i la formació dels professionals de salut fora de la caixa. És a dir, a mi em diuen que tinc un protocol relacionat amb l’IMC i no em llegeixo l’article del 2023 on professionals mèdics desacrediten totalment l’índex de massa corporal com a indicatiu de… O a mi em diuen que hi ha una relació causa-efecte entre pes i malaltia i li poso el nom d’obesitat i en parlo insistentment sense tenir en compte que no és una relació causa-efecte, sinó un factor de risc.
Sempre poso el mateix exemple. Jo sóc molt blanca i tinc problemes amb les pigues; la meva biologia fa que jo pugui estar predisposada a desenvolupar un càncer de pell. Imagina’t que jo vaig al metge i el primer que em diu és: “Ah, aquesta és blanqueta”, és a dir, s’inventen una paraula per a alguna cosa que és un factor de risc però que no implica que jo estigui malalta. No hi ha cap relació de causalitat. És un factor de risc més, juntament amb altres, de patir determinades malalties.
Per la teva experiència, quin és el problema que tenim socialment amb la gent grassa?
Jo torno de nou al capitalisme. Al llarg de la història, les dones sempre hem tingut en comú que se’ns ha cosificat, s’ha considerat que era bo que tinguéssim un cos bell, que nosaltres érem objectes. Allò que ha variat en aquest temps són els cossos, a través dels temps i les cultures. Hi ha hagut un moment en què els cossos més grans estaven de moda, o determinat color. Als anys 70 es va imposar que l’ideal de dona no és el prim, sinó el d’excessivament prim. Pot ser que en un moment determinat estiguin més de moda els llavis grossos, els llavis fins, la pell blanca, la pell morena, per què? Perquè pot ser operable i pots vendre productes a una dona obsessionada amb l’estètica. La primesa és una cosa que et té obsessionada. No només la moda, sinó que moltes indústries estan vivint a costa de les inseguretats de les dones i de les preocupacions.
“La clau està en començar a fer una feina seriosa de conscienciació i de sensibilització de la societat”
L’estàndard ha passat a ser la dona excessivament prima. Per què? Perquè tenim dones que s’autocosifiquen i que són potencials compradores d’un munt de productes. Des de la indústria de la moda, la indústria farmacèutica i la indústria de l’estètica. I això no cal tocar-ho perquè és la gallina dels ous d’or.
I què podem fer en contra d’això?
La clau està en començar a fer una feina seriosa de conscienciació i de sensibilització de la societat. La meva tesi la vaig fer sobre mitjans de comunicació i trastorns alimentaris cap al 2008, I l’any 2011 vaig treure un llibre que es titulava Liberarse de las apariencias, género e imagen corporal. Ja parlava de totes aquestes coses. Què passa? Que en aquell moment em deien “la boja de la Maria”, no em donaven un altaveu, no em feien entrevistes… Alguna cosa ha canviat.
Tot això que t’estic explicant els professionals ho sabem des de fa dècades. La investigació sobre els factors de risc, els qui hem d’actuar la coneixem des de fa dècades, està publicada. El que estem fent és reclamar, i ara hi ha un bombolleig que diu que hem de canviar. Hi ha moltes activistes del feminisme, del món antigordofòbia que volen aquest canvi.
Quan estudiava Psicologia, als anys 90, tenia un professor que treballava en tabaquisme i teníem debats a classe i dèiem, “I treballar en promoció de la salut i canviar la societat i fer campanyes de sensibilització i legislació?”. I ens deia que això no passaria perquè la indústria del tabaquisme movia molts milions. I es va fer.
Està clar que és un canvi de mentalitat social que implicarà no només les xarxes socials. Aquestes publicaran allò que vengui i el discurs imperant que és al carrer, ni més ni menys. S’ha de començar per sensibilitzar i conscienciar la societat. I si tu saps que hi ha punts clau com són la salut, l’educació, com recullo a l’informe, que necessites tocar-los, toca’ls, fins i tot abans que les xarxes socials. Quan vegin que hi ha un discurs que està en contra d’allò que ells estan venent, voldran continuar venent i se n’aniran cap al discurs dominant. El problema és que el discurs dominant ara és el pescentrista. I se segueix cosificant les dones i se segueix personalitzant i se segueix deshumanitzant com, per exemple, amb la música, que és humiliant. Les lletres de reggeton són una traducció d’allò que veuen a la pornografia i amb el que s’està educant sexualment.
Està clar que les causes estan a tot arreu alhora, per això suposo que sembla tan complicat.
Per això posava l’exemple del tabaquisme, és el mateix que es va fer amb el tabaquisme, o amb la conducció i l’alcohol. El mateix que es va fer amb l’ús de preservatius en adolescents a la meva època. Cal utilitzar les mateixes estratègies de promoció de la salut i de polítiques públiques que sabem que funcionen si volem canvis reals.
Parles de conscienciar la societat. Com haurien de ser aquestes campanyes de conscienciació generals?
El primer que hem de tenir clar és que les dones no som un objecte, som un subjecte, no només ens hem de fixar en el pes, sinó que hem de posar altres referents de dones. D’altra banda, no parlar del cos de les dones. Comentaris sobre el pes que agafa una dona després de donar a llum, per exemple, han de desaparèixer. Se’ns cosifica en totes aquestes coses. Quan vas pel carrer després de Nadal, et dius que has de reprendre la rutina del gimnàs. Quan vaig estar a Madrid, al Congrés dels Trastorns Alimentaris, vaig anar a una cafeteria i vaig demanar una Coca-Cola. Et pots creure que em van dir que no només no en tenien sinó que no venien aliments ultraprocessats i no sé què? Em vaig quedar de pedra. Com pot passar això? Això és feixisme pur i dur. I a tot això, em porten una carta que el més barat que hi havia eren gairebé 6 euros… Per què passa això? Per què la Coca-Cola costa uns 3 euros al lloc més car i aquí me’n cobraran 6 per qualsevol cosa que demani? Entens com funciona?
El que hem de fer és canviar i ser conscients que obesitat, o el cos i la forma que pugui tenir una persona, no implica necessàriament salut, i hem de treballar en hàbits saludables, però sense culpabilitzar la persona, tenint en compte que n’hi ha molts de factors.
“Els trastorns alimentaris de moltes dones tenen a veure amb la insatisfacció corporal vinculada a la primesa i a la cosificació de les dones”
Assenyaleu que la perspectiva de gènere és necessària en l’atenció mèdica cap a les dones. Podries desenvolupar-ho en relació amb la frase que has dit diverses vegades: “No es parla del cos de les dones”?
Això ho explicaré amb un exemple dels grups de discussió. A les pacients, tant de cossos normatius com de no normatius, els vaig preguntar: “I a vosaltres, què us va servir com a motivació per sortir del trastorn alimentari?”. Les activistes em deien: “L’activisme gros, el fet d’adonar-me que no sóc un objecte”, és a dir, la perspectiva feminista de gènere. Estem parlant que la clau de la majoria dels casos de les dones que comencen amb un trastorn alimentari té a veure amb la insatisfacció corporal. La insatisfacció corporal vinculada a aquesta primesa, al gènere i a la cosificació de les dones. Si tu això ho desmantelles, si dius que les dones som més que això i que han d’aspirar a més a la seva vida per sentir-se realitzades, llavors li treus una base.
Com és d’important que el personal sanitari tingui una certa mirada feminista?
Molt, i aquí et remeto a autores del nostre país com Eli Cousteau o Conchi Fernández de “Mi Dieta es mía”, que precisament van participar a l’estudi i diuen –essent ara elles professionals (l’Eli és psicòloga i la Conchi és nutricionista) i havent estat pacients– que cal canviar moltes coses en els tractaments i els protocols de trastorns de la conducta alimentària. Des del punt de vista del gènere i des del punt de vista de la reglamentació.
Les noies en baix pes que estaven en els grups de discussió de trastorns alimentaris van utilitzar una frase que em va impactar: “Nosaltres percebíem que els professionals tenien por que ens passéssim a l’altra banda, que comencéssim a tenir atraconades o a engreixar, encara que mengéssim amb normalitat”. Aleshores els donaven unes pautes súper rígides. Una em comentava que, en ple tractament per anorèxia nerviosa, va deixar l’hospital i un dia va anar al cinema i explicava: “Jo les crispetes les tenia prohibides, per mi eren un aliment prohibit. Aleshores vaig anar a la consulta molt contenta perquè m’havia pres el meu paquet de crispetes quan vaig anar a veure la pel·lícula, estava satisfeta perquè havia trencat amb un aliment prohibit, no em vaig sentir malament i llavors vaig dir al meu metge que em vaig menjar les crispetes i que, és clar, després ja no vaig berenar perquè estava amb un empatx. I em va renyar perquè no m’havia pres el berenar pautat, que el que havia d’haver fet era no prendre les crispetes i prendre el berenar pautat”.
L’Eli i la Conchi em deien que creien que els protocols han de canviar en la realimentació i en la perspectiva de gènere d’aquells que tracten temàtiques de salut en trastorns alimentaris.
