Les dades recents subministrades per la Central de Resultats del Departament de Salut ens diuen que el consum d’ansiolítics no deixa de créixer, de la mateixa manera que la preocupació per la salut mental.
Tot i que els trastorns de l’humor i de l’estat d’ànim no són, en la immensa majoria de casos, catalogables com malalties si no, en tot cas, malestars que ocasionen neguits i trastorns de la son que neixen de circumstàncies vitals desfavorables, amb origen en l’àmbit personal, familiar, laboral o econòmic. Aquests malestars, sobretot quan es perllonguen, generen demandes de consultes ordinàries i urgents en el sistema sanitari, amb una incidència particular en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària.
Com és sabut, els medicaments ansiolítics, liderats pel grup de les benzodiazepines, poden millorar els símptomes de malestar esmentats però, com és obvi, no alteren les causes que els provoquen. Per la qual cosa el seu benefici real depèn del fet que, mentrestant, se solucionin aquests problemes, els quals cal afrontar si volem que minvin o desapareguin. Altrament, romandran emmascarats sota l’efecte simptomàtic dels fàrmacs.
Medicaments que, també és ben conegut, no són exempts de potencials efectes adversos, gens menyspreables, com ara la tolerància que generen, és dir que cal anar augmentant la dosi per aconseguir el mateix efecte i també la dependència que converteix els pacients en addictes. Això sense oblidar d’altres conseqüències negatives, com l’increment de la somnolència diürna i la inestabilitat física, així com que poden potenciar les interaccions amb molts altres medicaments de consum freqüent en la població o amb l’alcohol. Tot plegat pot resultar en un augment del risc d’accidents laborals i de trànsit o d’altres problemes de salut.
D’aquí que la situació recordi la novel·la pòstuma de John Kennedy Toole, premi Pulitzer de l’any 1981 “The confederay of dunces” –en espanyol “La conjura de los Necios”– perquè sembla com si els implicats es conjuressin per fer-se la guitza. Començant pels professionals sanitaris mateixos que, malgrat ésser coneixedors dels problemes ocasionats per aquests fàrmacs, responen a les demandes d’atenció dels seus pacients agafant la drecera de la recepta en comptes d’afrontar les causes dels problemes.
La situació de deteriorament de les consultes, especialment de les d’atenció primària i comunitària, fa moltes vegades impossible un abordatge adient de les demandes assistencials, però caldria evitar caure en un conformisme excessiu que, de retruc, també origina frustració i contribueix al “burn out” dels clínics. Sense oblidar la responsabilitat dels planificadors i gestors sanitaris en el manteniment de la conxorxa, impotents o incapaços de generar estratègies efectives per a la correcció dels problemes organitzatius i assistencials. Ni la dels laboratoris farmacèutics que obtenen importants guanys amb la venda i consum creixent d’aquests fàrmacs, tot i que es tracti de beneficis a curt termini que tal vegada no es mantinguin si el sistema actual esdevé inviable.
Un cercle viciós que tanquen els pacients mateixos que, en moltes ocasions, prefereixen confiar en la “solució” farmacològica dels seus problemes enlloc de reflexionar sobre les seves causes i les pròpies responsabilitats personals i col·lectives en el seu desencadenament.
El nostre sistema sanitari, a Catalunya i a altres països, inverteix quantitats ingents i cada dia majors de recursos en posar “pegats” als problemes sense acabar d’agafar el brau per les banyes. Participa d’aquesta i altres conxorxes de beneïts dilapidant esforços de tot tipus, també econòmics, mentre continua inexorable el deteriorament dels serveis de suport social amb especial virulència en el camp sanitari i educatiu.
Sembla que ha arribat el moment de canviar les prioritats de l’acció política, de trencar amb l’estratègia continuista de manteniment del vell sistema i construir un de nou capaç de donar respostes efectives a les causes dels problemes i no sols o principalment als símptomes, tal com fan els medicaments ansiolítics.
Potser sigui una ingenuïtat imaginar una confederació en la que tots els implicats guanyessin. Que fomentés l’enfrontament dels motius de neguit d’una forma més genuïna, medicalitzant solament aquelles situacions que generessin un benefici autèntic. Que reduís per tant la pressió assistencial i contribuís així a garantir la viabilitat del sistema.
Somnis utòpics potser. Perquè tal vegada la naturalesa de l’escorpí, que poden ser tots i cadascun dels implicats –tot i que els laboratoris tinguin més números damunt la granota impedeixi creuar satisfactòriament el riu.
