Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una de cada sis parelles a Espanya té problemes de fertilitat. L’any 2022, de cada 100 nadons que van néixer, 12 ho van fer gràcies a la reproducció assistida. Són dades de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), que situen el país com un dels líders a la Unió Europea en l’ús d’aquestes tècniques. A més, l’edat mitjana en què les dones a Espanya decideixen (o poden) tenir el seu primer nadó no ha deixat d’augmentar els darrers anys. Un còctel de tendències socials i mèdiques que per a moltes clíniques privades es tradueix en oportunitats de negoci.
“A les meves xarxes han canviat els anuncis de Clearblue pels de congela els teus òvuls”, explicava –quan tenia 30 anys– la periodista Noemí López en el llibre El vientre vació, on assenyala com les diferents clíniques “competeixen per ser les primeres a capitalitzar” els “dubtes i incerteses” utilitzant allò que qualifica com a eslògans de mercat: “Un nounat o et tornem els diners”, “proves gratuïtes”, “ places limitades”, “finançament sense interessos”, “fins a 1.000 euros de descompte”…
Les limitacions de la Seguretat Social –no més de 40 anys de la gestant, o per nombre d’intents– fa que la gran majoria de centres de fertilitat siguin privats. I aquí comencen les xifres que expliquen el volum de negoci de què parlem: el cost d’una inseminació artificial pot rondar els 1.000 euros, el de la fecundació in vitro, els 5.000€; mitjançant una ovodonació, més de 7.000€, la congelació d’òvuls per a una possible futura inseminació, prop de 3.000€. Però és clar, aquests números només són reals si tot surt bé al primer intent, per la qual cosa la despesa final acostuma a ser molt més gran.
Les xifres ocultes
Les xifres dels preus dels tractaments acostumen a ser clares, encara que hi ha alguns aspectes, com els tractaments hormonals o el manteniment de la congelació d’òvuls, que de vegades no s’inclouen a la primera informació. Sí que són més controvertides les dades que fan referència a l’èxit de les diferents tècniques de reproducció. Per exemple, les clíniques poden donar com a percentatges d’èxit si es produeix la concepció, però no tenen en compten que una part acaba en avortaments espontanis. O no s’esmenta que la taxa d’èxit augmenta si els òvuls provenen d’una altra dona.
En aquest sentit, la sociòloga i periodista Esther Vivas acusa aquest sector d’“aprofitar-se d’un malestar vital” causat per l‟increment de les parelles amb problemes de fertilitat. “Sovint el que venen és una garantia de fertilitat, però amaguen les dificultats reals d’aconseguir allò que prometen”, explica.
Una manca d’informació que confirma l’Alba, metgessa de família de 42 anys, mare d’una nena i d’un nen després de recórrer a tractaments de fertilitat. La filla, a través de la Seguretat Social; per al segon fill ja superava el límit d’edat i va fer el tractament en un centre privat. D’una banda, l’Alba critica la fredor en la comunicació a la sanitat pública, sobretot quan no s’aconsegueix que es desenvolupi l’embaràs. «En canvi, a la privada tot és bonic, tots són somriures, tot t’ho pinten molt fàcil, però no t’avisen dels inconvenients, sobre això has de preguntar”, insisteix.
Des de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), el seu president Juan José Espinós no comparteix aquestes crítiques sobre la publicitat al sector ja que en la informació sobre donació de gàmetes “hi ha una reglamentació específica que regula allò que es pot dir” i per a la resta de tractaments assegura que “són les mateixes normes” que s’apliquen a la resta d’especialitats mèdiques que s’atenen al sector privat. Tot i això, reconeix que alguns centres poden “jugar amb els percentatges” d’èxit mostrant les dades més favorables, i anima a qui hi vagi que s’informi detalladament sobre en què consisteixen els diferents tractaments i les taxes d’èxit.
Manipulació emocional: un milió de maneres de dir ‘se t’ha passat l’arròs’
“Sé quan a aquestes pacients els ve la menstruació perquè és un dol cada mes”, diu la terapeuta Ruth Imedio per il·lustrar el patiment i la culpa de les dones que desitgen ser mares i no ho aconsegueixen. Per a aquesta especialista familiar, a la tradicional pressió en els dinars familiars, s’hi afegeix un bombardeig de missatges que arriben des de fulletons en una sala d’espera d’una consulta ginecològica o de la publicitat a les xarxes socials i pàgines web. Els algorismes es posen a funcionar: “I si busques menopausa precoç t’arriba un avís per saber la teva reserva ovàrica”. De vegades ni tan sols has de fer cap cerca en concret, només cal ser dona de certa edat perquè arribin aquests missatges, subratlla Imedio.
“Les clíniques són empreses reproductives, i per tant cauen en tota la lògica del mercat. Fan una publicitat molt emocional, força manipuladora, com tota, però aquí s’està jugant amb un desig vital”. Son paraules de Silvia Nanclares, autora de la novel·la autobiogràfica ¿Quién quiere ser madre?, on explica el procés d’una dona que recorre a diversos tractaments de fertilitat. I com a exemple d’aquesta manipulació emocional assenyala com “els missatges sobre la vitrificació (la congelació dels propis òvuls per a fer-los servir més endavant) és el ‘se’t passarà l’arròs’ de tota la vida, només que reformulat de milions de maneres que se li poden acudir a un publicista”.
La destrucció d’òvuls, tornada a una llei de supòsits
Les dinàmiques socials fan que a Espanya les dones decideixin, o puguin, ser mares cada cop més grans. Per esquivar l’envelliment dels òvuls, la congelació permet aturar durant uns anys aquest rellotge i esperar a que sigui “el bon moment” per fer el pas. A Espanya, més de 5.000 dones van congelar els seus òvuls el 2020, segons dades de la SEF, deu vegades més que set anys abans.
Els problemes arriben quan les dones decideixen desfer-se d’aquests embrions ja que, igual que a la llei de l’avortament passada, la normativa actual estableix que només poden fer-ho en determinats supòsits: donar-los a la ciència (una possibilitat residual a causa dels escassos projectes de investigació); donar-los a altres parelles (de forma gratuïta, encara que les clíniques privades després en trauran beneficis); o aconseguir que dos professionals mèdics certifiquin la teva impossibilitat de tenir fills.
A través de la seva comunitat, Mamás desobedientes, Vivas va rebre nombroses queixes de dones que decideixen acabar amb el manteniment dels seus òvuls però no aconsegueixen fer-ho a causa d’aquests requisits, amb l’agreujant que es veuen obligades a costejar-lo. “M’obliguen a seguir pagant, en el meu cas 10 anys més perquè en tinc 40. A més, si no afronto els pagaments els donen de manera unilateral i segueixen cobrant a una altra dona per ells”, denunciava una.
Per la seva banda, Nanclares té dos dels seus embrions congelats i confirma que s’ha trobat amb aquests obstacles ara que ha decidit rebutjar-los. Ha buscat donar-los a la ciència, però no ho ha aconseguit perquè “hi ha molt pocs convenis”. La clínica sí que li facilita donar-los a una altra dona, però no vol que la clínica negociï amb ells. I es veu en la tessitura de continuar pagant o buscar dos informes mèdics perquè certifiquin una cosa que no és real perquè si volgués utilitzar aquests embrions sap que no hi hauria cap problema. “És molt boig”, conclou, al mateix temps que demana lluitar contra aquesta legislació influïda, segons ella, pel discurs conservador autoanomenat “provida”.
El sistema porta a que la dona que vol renunciar als seus òvuls els acabi donant, encara que només sigui per no haver de seguir pagant el manteniment. Però no els pot cedir a una altra dona sinó a la clínica, la qual obtindrà més marge de benefici en el tractament. Segons la llei, no es pot pagar a una dona pels seus òvuls, és un “contracte gratuït”, i el màxim nombre de nadons nascuts d’una mateixa donant són sis. Però la pràctica habitual és pagar “compensacions” que ronden els 1.000 euros. I l’absència d’un registre nacional de donants permet que moltes dones recorrin a aquesta pràctica amb molta freqüència com a forma d’alleujar una situació econòmica adversa.
Sobre aquest marc normatiu, el doctor Espinós també lamenta “el contrasentit” del fet que hi hagi “un marc legal que és molt permissible per a la interrupció de l’embaràs, però no per a la descongelació” i defensa que els centres es limiten a aplicar aquesta legislació. Així, el president de la SEF reclama que la llei sobre descongelació deixi estar vinculada a aquests supòsits i les dones, o les parelles, puguin decidir sobre el futur dels seus gàmetes. I, per acabar, apunta una de les conseqüències inesperades d’aquesta normativa: als centres espanyols ja hi hauria més de 700.000 embrions congelats. Una bona part són de mares que esperen que la llei canviï perquè el seu desenvolupament, o no, deixi de ser una qüestió de supòsits.
Article publicat originalment a LaMarea
