Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Va ser Síndica de Greuges de Barcelona entre els anys 2010 i 2021. Abans havia estat presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social –entre 2002 i 2010– i aquells mateixos anys va ser una de les ànimes de la Fundació Oncolliga d’ajuda als malalts de càncer i els seus familiars. Entre els anys 2005 i 2010 va ser membre de la Junta Directiva de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC), de la qual n’és presidenta des del gener del 2022. Parlem amb ella coincidint amb el Dia Internacional del Voluntariat, que es va celebrar el 5 de desembre.
Li han donat la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona i diu que li va fer una il·lusió especial que fos a proposta del Consell d’Associacions. Per què?
Perquè havia estat en aquest Consell durant molts anys. Ho aprova el plenari de l’ajuntament, però és a petició de les diferents entitats de la ciutat. I això em va fer una il·lusió especial.
Com va reaccionar en saber que rebria aquesta Medalla? És el moment de mirar enrere i fer balanç de la feina feta durant molts anys?
Jo no m’ho pensava. Havia anat moltes vegades a l’entrega d’aquests premis, quan estava a l’Ajuntament. Sempre els donen a persones que més o menys coneixes i acostumava a anar-hi, però mai vaig pensar que un dia podria ser-ne protagonista. Em van demanar que parlés en nom dels premiats. Vaig dubtar, però al final vaig dir que sí, amb molta il·lusió.
Quan i per què va decidir implicar-se en el món de voluntariat?
Des de molt jove vaig sentir que podia ajudar els altres i que podíem compartir coses. Era molt joveneta i amb una amiga del barri on vivia, l’Eixample, vam conèixer una noia de la nostra edat que estava malalta, que anava en cadira de rodes, i vam dir “per què no quedem amb ella un dia i l’anem a veure a casa seva?”. Total que ho vam fer. Sense cap preparació, clar. Ens va fer llàstima perquè nosaltres sortíem i ella no ho podia fer. Era com una cosa natural.
Ha dedicat molts anys al voluntariat en l’àmbit del càncer. És presidenta d’Oncolliga i de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer. Per què aquest àmbit?
Vaig entrar a l’Associació Espanyola contra el Càncer perquè la presidenta coneixia una persona que jo també coneixia, i em va dir que estaven buscant una secretària de Presidència. En aquell moment, jo no estava treballant, perquè me n’havia anat una temporada a Anglaterra per aprendre anglès. Ho vaig provar i m’hi vaig quedar. Poc temps després em van fer secretària executiva, que era com si fos directora.
No tenia cap persona del seu entorn afectada pel càncer?
No, no hi tenia res a veure. Després n’he tingut, perquè, clar, toca a quasi tothom, però, en aquell moment no. Si m’ho haguessin demanat d’una altra associació… Jo tenia clar que volia treballar en una entitat social, perquè havia estat a l’empresa privada i preferia fer una altra feina. Va ser casualitat.
Molta gent s’apunta com a voluntària a organitzacions d’ajut a persones afectades per malalties perquè els afecten o han afectat a familiars o coneguts seus…
Sí, però no és el meu cas. No recordo que quan em vaig incorporar al sector dels malalts de càncer coneixia cap persona que hagués patit la malaltia.
Fa més de 40 anys que viu de prop l’evolució del càncer i el seu tractament. S’ha avançat molt en el combat contra aquesta malaltia, no?
Sí. Els anys que vaig ser Síndica de Greuges de l’Ajuntament vaig estat fora del sector i quan hi he tornat he notat molta diferència, tot i que durant aquest temps he continuant llegint coses i informant-me sobre el càncer. Hi ha molta diferència entre la qualitat de vida de les persones que venen a nosaltres i que estem ajudant i les que ho feien abans. Sobretot en el tram final de la vida. S’ha de fer molt encara, però en la recerca s’ha avançat. És una malaltia que s’està cronificant. Per tant, què farem amb les persones que es cronifiquen en la malaltia i que podran tornar a treballar? Segurament el que no podran és, després d’haver estat un any o més de baixa, posar-se a treballar vuit hores diàries. Estem parlant amb el govern central perquè aquestes persones puguin tornar a la feina en unes condicions laborals i d’horaris adequades.
Hi ha un perfil predominant de voluntari? Els darrers estudis que s’han donat a conèixer diuen que hi ha majoria de gent gran
Sí, sí. No diria que hi ha una crisi de voluntariat, perquè potser no seria exacte, però sí que és veritat que el voluntariat s’ha envellit i que des de la pandèmia cap aquí s’ha perdut voluntariat. Quan va venir la pandèmia hi havia moltes persones que ja eren grans i no han tornat a incorporar-s’hi després. Hi ha un voluntariat gran a totes les entitats amb algunes excepcions, com les esportives, per exemple. No és que ho vegi només aquí, sinó que a moltes altres entitats que conec hi ha un voluntariat de gent gran. Hem de fer alguna cosa perquè la gent jove s’enganxi. Diuen que tothom té molta feina ara, però abans també teníem feina i ens apuntàvem al voluntariat. Precisament des de la Federació Catalana de Voluntariat Social s’està treballant per veure què es pot fer per captar gent més jove. El que no pot ser és que als 80 anys s’estigui fent encara un esforç com a voluntaris, perquè hi ha gent que està bé de salut però a d’altres els costa més. S’ha de renovar.
Què ho fa aquesta baixa participació dels joves en el món del voluntariat? Les xarxes socials, l’individualisme, la precarietat laboral?
Tothom està enfeinat, sí. Les dones s’han incorporat a la feina ja fa molts anys. Les dones de la meva edat, quasi totes o totes, ja treballaven també. Potser no ho hem sabut fer gaire bé. Hi ha voluntaris joves, però no suficients per suplir les persones que ho van deixant.
Els estudis publicats també constaten que hi ha més dones que homes voluntaris
Això és tradicional. Quan vaig començar el voluntariat, érem dones. Era molt curiós perquè quan ens reuníem a la Federació Catalana de Voluntariat Social, que érem unes 200 entitats, els presidents eren homes –recordo que era l’única dona presidenta– i, en canvi, la immensa majoria del voluntariat eren dones. Aleshores vam intentar captar els homes, sobretot quan es jubilessin, i la veritat és que va donar força bon resultat. Ara hi ha més homes. Nosaltres mateixos tenim més dones que homes voluntaris, sí, però tenim bastants homes que fan voluntariat.
Ara, amb la tragèdia de la Dana a València, hem vist molts joves oferint-se com voluntaris i anant a ajudar
Sí, sí. I també joves dels pobles del costat. Jo tinc allà familiars que no van estar afectats i que anaven a ajudar als que ho necessitaven als pobles que tenien a prop. Hi va anar gent de tot arreu. La gent jove potser vol fer una cosa concreta, i el que hem de treballar és el compromís de cada setmana. Tal dia a tal hora has d’anar a fer una activitat de voluntariat. Si fas un voluntariat t’has de comprometre amb uns horaris i amb una feina. El que no pots fer és “avui hi vaig però demà no”. El cas de València ha sigut espectacular, però als joves se’ls ha de vendre la idea, amb carinyo però se’ls ha de vendre la idea que el voluntariat és una altra cosa, que exigeix un compromís. T’has de comprometre. I qui pugui dos dies a la setmana, molt bé. Qui pugui dos dies al mes, molt bé. Però t’has de comprometre.
A València s’ha escoltat molt l’expressió “només el poble salva el poble”. Pot donar a entendre que l’administració no serveix per a gran cosa…
L’administració ha d’actuar també. No sé en quina direcció es pot enfocar això de “només el poble salva el poble”. El que fa el voluntari és evident que no ho poden fer les administracions. Malgrat que diguem que no hi ha tants voluntaris com caldria, el voluntariat a Barcelona i a Catalunya està sostenint una part important dels problemes que hi ha. És evident que s’ha de fer conjuntament amb les administracions.
Hi ha gent que té una feina que no li agrada i que el temps que té lliure prefereix dedicar-lo a activitats que el satisfacin
Jo ho miraria al revés. Si has de treballar en una feina que no t’agrada i ho fas perquè necessites el diners, doncs fes alguna cosa que t’agradi i que t’ho passis bé. I el voluntariat pots fer-l’ho, siguin unes hores a la setmana, al mes, o quan sigui.
És imprescindible que hi hagi voluntaris? No fan feines que haurien d’assumir les administracions?
A l’Administració ja li va bé, es clar, que hi hagi voluntaris. De fet, les entitats socials estan per omplir els buits que l’administració deixa, en general. Tot i que l’Administració col·labora econòmicament perquè les associacions funcionin, és evident que el món social existeix per arribar on no arriba l’Administració. I diria també que per un plus de qualitat. Què passaria si un dia el voluntariat fes vaga? S’aturarien moltes coses. Dos dies de vaga del voluntariat aturarien més coses de les que ens pensem. La necessitat del voluntariat s’ha vist recentment a València i també amb la pandèmia, per exemple. Durant la pandèmia el voluntariat va ajudar moltíssim, tot i que no es pogués anar d’un lloc a l’altre. Sé de gent que estava penjada al telèfon donant suport, a part dels professionals. A Oncolliga, tot i que no podien anar amb els malalts a l’hospital o al seu domicili, els voluntaris connectaven per telèfon amb les persones que necessitaven suport.
Ser Síndica de Greuges de Barcelona va fer que entengués millor les limitacions de l’administració per fer front als problemes socials?
Vaig conèixer més l’Administració. A la Sindicatura tens coneixement del que està més maltractat de la ciutat, lògicament. Reculls totes les queixes. Algunes vegades té raó la persona que et porta la queixa; altres vegades, no. Venen persones que estan passant per un moment dolent al nivell que sigui. L’Administració, en aquest cas la local, fa el que pot i arriba on arriba. Per exemple, el cas de les persones que dormen al carrer, que nosaltres havíem treballat molt, és un problema molt greu, que li costa molt resoldre a l’Administració. Ara hi ha unes 1.300-1.400 persones que dormen al carrer. No és només gent de Barcelona que s’ha quedat en aquesta situació. Ve gent d’altres poblacions, alguns estrangers. Són persones que han arribat a aquesta situació per una sèrie de motius i n’hi ha que són reticents a anar als albergs perquè se senten controlats, no tenen una estabilitat emocional. Per acabar al carrer els han passat moltes coses…
L’Administració fa el que pot o hauria de fer més?
A nosaltres sempre ens sembla que ha de fer més. Des del punt de vista econòmic, suposo que fa el que pot. Sí que és veritat que d’uns anys cap aquí, les administracions públiques s’han adonat de la bona feina que fan les entitats del món social. Tenim el seu suport i les seves paraules totes són d’agraïment. Podrien fer més? No m’atreveixo a dir-ho. Hi ha moltes administracions. A les poblacions petites, els ajuntaments estan molt més en contacte directe amb les persones. A Barcelona, a les ciutats grans, és diferent, tot i que les treballadores socials naturalment que trepitgen el carrer i coneixen els problemes directament.
La gent voluntària és més d’esquerres, més de dretes, o el color polític no hi té un pes especial en aquest àmbit?
No en parlem mai. No en parlem gens. Hi poden haver diferents sensibilitats i la veritat és que no en parlem gens. Jo mateixa, que conec moltíssim voluntariat, no et sabria dir el color polític de cadascú. No en tinc ni idea.
Voluntariat i activisme social coincideixen a vegades. A vostè l’hem vist en manifestacions a favor dels drets de les dones o dels immigrants.
Jo vaig a manifestacions. Col·laboro una mica amb la Plataforma contra la Violència de Gènere de Catalunya. Intento col·laborar, hi he fet alguna cosa, però no puc arribar a massa llocs perquè la presidència de la Fundació Oncolliga i de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer, em porten molta feina. Hi ha voluntàries que acompanyen les dones maltractades si han d’anar a un judici o al metge si cal.
Les dades oficials del govern de la Generalitat assenyalen que hi ha prop de mig milió de persones que fan voluntariat. Si és així, semblen moltes. Tot i així, en calen més?
Depèn de les entitats, perquè les entitats de les malalties necessiten que s’acompanyi les persones que les pateixen. Després hi ha altres entitats socials que potser no necessiten tant voluntariat. El que està clar és que un voluntari mai ha d’ocupar el lloc d’un professional. Quan va començar a ser una mica coneguda la Federació Catalana de Voluntariat Social vam haver de parlar amb els sindicats. Ens vam comprometre a que mai un voluntari prengués un lloc a un professional. El voluntari aporta i fa el que un professional no podria fer i per aquella feina ningú cobra. Si tu tens una persona a casa que la tens contractada per atendre un malalt, t’acompanya, et fa el dinar i tot això, és diferent del que fem nosaltres. Els voluntaris van a l’hospital a fer una visita, s’estan una hora parlant amb un malalt i, es clar, això pagant seria potser difícil de trobar. El que sí que està molt clar és que mai el voluntari ha d’ocupar un lloc professional.
Si tingués 30 anys, temps lliure i energia, en quin àmbit del voluntariat s’implicaria avui?
En tot el voluntariat que he fet massa contacte amb els malalts tampoc n’he tingut. He col·laborat més aviat buscant recursos per a l’entitat. Tinc contacte amb malalts perquè venen aquí, els coneixes, però jo no els acompanyo ni els visito. No crec que hi estigui preparada emocionalment, i menys ara que soc gran. Busco recursos per a l’entitat, que és una cosa també complicada, difícil i necessària.
Citava el tema de les persones sense llar
Tots els voluntaris han d’estar preparats, però fer el carrer és molt complicat. Conec gent d’entitats que donen suport a les persones que dormen al carrer i no és fàcil. Els has d’anar a veure a les hores que estiguin disposats a parlar, t’han d’agafar confiança perquè no els agrada explicar la seva vida al primer que passa. Els voluntaris s’han de formar, perquè no sempre és fàcil enfrontar-se amb els problemes que es troben.
Sembla que el món últimament va en direcció contrària al voluntariat, a l’altruisme. Les opcions d’extrema dreta, egoistes, xenòfobes, insolidàries s’escampen arreu. La preocupa?
Encara que diguem que als joves els costa incorporar-se al voluntariat, n’hi ha que ho fan. No parlaria d’una crisi del voluntariat, però hem de treballar i explicar el que significa el compromís. No es tracta de dedicar-hi vuit hores diàries com en una feina normal. Potser una tarda sortiries al cine i en comptes de fer-ho pots anar a ajudar a algú. Això s’ha d’explicar als joves. També crec que s’ha de lluitar contra l’obsessió per la immediatesa de molta gent, sobretot joves. Si perds un autobús el següent passarà al cap de cinc o sis minuts. Pots esperar i no passa res. I espero que aquests canvis que hi ha al món de la política no afectin l’esperit solidari del voluntariat.
La gent és bona?
La gent és bona, sí. Té pressa, vol fer les coses ràpid, però en el fons és bona.
