Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa uns anys, l’admirada Anna Cabré es queixava públicament del tracte rebut per la seva mare, malalta, en ocasió d’una visita sanitària. Un tracte que –per dir-ho clar– era més aviat infantiloide. Més similar al que reben els nens al parvulari o els clients a les peixateries: “Aixequi el culet, rei (o reina)“, per exemple.
I el cas és que, quan ens toca el paper de pacient, resulta que bona part del personal clínic, principalment auxiliars i infermeres per la seva major proximitat i freqüència d’interacció personal amb els pacients a l’hora d’abordar situacions del dia a dia de la persona ingressada –sigui relacionats amb la higiene, l’alimentació o la presa de medicaments, per posar uns exemples–, assumeixen aquesta dinàmica de tracte. D’aquesta “cultura” d’infantilització dels malalts i els seus familiars i acompanyants també participen els metges, encara que en menor escala.
No hi ha dubte que ho fan amb bona intenció o, com a mínim, sense mala intenció. Però no tothom se sent tractat adequadament d’aquesta manera. Alguns fins i tot ens sentim ofesos, perquè som grans però seguin sent adults responsables i conservem la nostra autoestima. Clar que hi ha, segurament, persones que ho agraeixen i d’altres a qui els és igual. Però potser no costaria gaire preguntar als afectats –gènere gramatical comú, Carme Junyent dixit– com prefereixen que els tractin.
Aquestes situacions son molt freqüents en el conjunt del sistema sanitari, però assoleixen una major intensitat en el cas dels malalts ingressats en els hospitals, siguin d’aguts o de llarga estada, inclosos els centres residencials. Sembla com si la condició de malalt i la dependència que genera suposés un deteriorament i difuminació significativa de la seva personalitat. En el cas de l’atenció ambulatòria, a la consulta, els professionals sanitaris interactuen amb un malalt que conserva, totalment o en gran part, la seva autonomia i continua vivint en el seu marc habitual familiar i/o laboral. Quan aquest mateix malalt ingressa a l’hospital, el context canvia de forma radical i sembla que, amb la pèrdua de la seva vestimenta habitual, també desapareguin els elements definitoris de la seva personalitat prèvia.
Aquesta consideració transcendeix les manies personals perquè, si la menystenim, implica una probabilitat superior de limitar la pròpia autonomia, aquella que segons Jordi Gol, és un element clau de la salut personal i col·lectiva, perquè la salut és “aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”.
Però també pot ser útil per als responsables dels centres i serveis sanitaris, proveïdors de la sanitat catalana. Perquè molt probablement aquests comportaments són conseqüència de recomanacions o de directrius organitzatives. Ves a saber si, fins i tot, són recolzades en alguns estudis empírics més o menys assenyats.
Malgrat que en el millor dels casos prescindeixin de les expectatives d’alguns pacients, encara que tothom s’ompli la boca reivindicant una sanitat centrada en les persones.
