Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En els darrers dies de l’any passat es van conèixer les primeres propostes del Comitè CAIROS per a la reforma del sistema sanitari català. Cal doncs, felicitar-los per la celeritat amb què han aplicat la feina encarregada per la Presidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Salut. I aprofitem per manifestar el nostre acord amb les línies de treball marcades.
Entenem que les propostes del CAIROS prenen, com a punt de partida, la necessitat d’innovar el sistema però sense recórrer, almenys de forma directa, a noves visions estratègiques de conjunt.
També estem convençuts que cal prioritzar els canvis a l’atenció primària i comunitària (APiC), perquè és aquesta part del sistema la que presenta símptomes i signes més intensos i alarmants de deteriorament. Però sense oblidar que la viabilitat dels canvis de l’APiC es veurà molt compromesa si no es consideren també altres característiques del conjunt del sistema i dels àmbits hospitalari i de salut pública.
En aquest sentit trobem a faltar, almenys fins avui, propostes per a l’àmbit hospitalari, sobretot pel que fa a la planificació i a l’ordenació de l’atenció d’alta complexitat, així com a les iniciatives innovadores en relació al paper dels hospitals comarcals i locals i la seva imprescindible orientació estratègica, organitzativa i de gestió vers el territori i els recursos d’una APiC que ha d’eixamplar la seva estreta conceptualització actual limitada a l’equip de metges, infermeres i administratius sanitaris, tancats en els centres de salut.
Que contempli també, la creació de noves estructures i eines de gestió territorial que, gràcies al paper aglutinador i nuclear que haurien de jugar els equips d’atenció primària actuals, obrin les portes d’uns nous centres d’APiC que mereixin realment la denominació d’integrals en la mesura que siguin capaços d’acollir i coordinar les actuacions del conjunt de recursos de la comunitat que influeixen sobre la situació de salut personal i col·lectiva, tant des de l’àmbit sanitari com des d’altres sectors, incloent-hi els de salut pública territorial.
La generació d’aquestes noves estructures organitzatives i de gestió de l’APiC trencaria amb l’atomització actual de la gestió que impliquen les àrees bàsiques de salut, en possibilitar la seva aglutinació operativa, així com facilitar la coordinació funcional del conjunt de centres, serveis i professionals que actuen amb una perspectiva essencialment territorial i que són gestionades per diferents institucions comarcals i locals. Tampoc és menyspreable que aquestes estructures territorials més amplies d’APiC podrien tenir una major potència i visibilitat en el conjunt del sistema.
Cal trencar amb els desequilibris dels sistemes sanitaris que caracteritzen els països desenvolupats, perquè accentuen el seus problemes de viabilitat a mig i llarg termini. No solament financers sinó també de tipus conceptual i organitzatiu, en un context sòcio-cultural i epidemiològic dominat per la simbiosi –cada vegada més potent– dels problemes sanitaris i socials en poblacions amb graus d’envelliment creixent i de necessitats de suport institucional i comunitari.
Ens fa l’efecte, però, que convé col·laborar a fer viables els canvis que necessita el nostre sistema sanitari i posar sobre la taula propostes i crítiques –a més de constructives– operatives.
També volem fer esment, encara que sigui de forma breu i preliminar, dels obstacles que –per dur a terme les propostes– es poden presentar en un context polític i pressupostari ple d’incerteses, aliè a la voluntat dels experts del Comitè però en qualsevol cas omnipresent. Sense menystenir algunes dificultats derivades de corporativismes mal entesos.
Per acabar, volem assenyalar la conveniència que el Comitè CAIROS faci propostes sobre el camí a seguir per operativitzar les propostes, sobretot les de caire més estratègic.
Perquè, en el context polític, inclús el dels experts, és freqüent fixar objectius sense que la iniciativa vagi acompanyada d’un calendari i d’un disseny assumible de les accions que es pensen realitzar per arribar a aconseguir-los. En aquestes circumstàncies la credibilitat corre un greu risc de deteriorament, més gran potser si recordem la llarga llista d’iniciatives de canvi, principalment en l’àmbit de l’APiC, que dormen als calaixos governamentals. Les propostes del Comitè Cairos i la sanitat catalana mereixen un futur millor.
