El doctor Amando Martín Zurro, un dels analistes més reconeguts de l’àmbit de la salut, inicia avui , en El Diari de la Sanitat, una sèrie de tres articles sobre la situació actual de la sanitat pública a Catalunya. En el primer capítol, aprofundim en el model implantat a casa nostra a partir de l’inici de la dècada dels anys noranta. I comparem algunes de les seves dades principals amb les d’altres països i altres comunitats de l’Estat

En una recent intervenció en el Parlament de Catalunya el conseller de Salut, Manel Balcells, va explicar als diputats que l’atenció primària necessita innovació i que una de les estratègies per aconseguir aquest objectiu és eliminar un concepte “obsolet”, el de la longitudinalitat de l’atenció prestada pels professionals. Concretament, va explicar a títol d’exemple que l’assistència domiciliària no l’han de…

L’arribada de l’estiu i els períodes de vacances dels sanitaris incrementaran encara més els problemes de falta de personal al sistema sanitari. Trobar substituts pot esdevenir una tasca difícil si no impossible. És per això que és probable que durant els pròxims mesos es produeixi una nova i inacceptable disminució de l’accessibilitat dels pacients a les consultes mèdiques i d’infermeria i, com a conseqüència, un deteriorament més profund de la qualitat, l’equitat i seguretat de l’assistència

La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de “cafè per a tothom”, que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc

És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat

La pandèmia ha descosit les costures socials i està ajudant a incrementar la pobresa. Els remeis d’aquestes situacions mai poden néixer de mesures a curt termini com les que s’estan implementant en l’àmbit de la sanitat. Calen polítiques reflexives, estratègiques i innovadores capaces de transformar profundament la situació.

Quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència

Les mancances de la política sanitària acumulades durant més de 20 anys han emergit com les aigües brutes del clavegueram amb les tempestes que sovintegen aquests dies, i ho han fet de forma violenta, generant unes desfetes que malauradament deixaran empremtes duradores, qui sap si irreversibles

La pandèmia no pot constituir-se en una disculpa justificativa universal per a la inacció en altres terrenys, al contrari, cal que sigui un estímul potent per a la renovació a curt i mitjà termini del sistema sanitari i de les estratègies polítiques amb relació al benestar i qualitat de vida de la ciutadania

La necessitat d’introduir canvis continus, tant en les mesures restrictives poblacionals com en els plans de vacunació, ha generat en la societat dos tipus principals de sentiments: desconfiança i por.