Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Diana Martínez Sanvicens és metgessa especialitzada en psiquiatria. Es va subespecialitzar en drogoaddiccions i, actualment, treballa al CAS (Centre d’atenció i seguiment a les drogodependències especialitzat en el tractament de les addiccions) del barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs. Aquest és un CAS de referència d’aquesta zona de consum greu i població molt empobrida.
Com va ser l’inici de la pandèmia per tu?
El mes d’octubre, just abans de la pandèmia, em vaig posar malalta. Per tant, l’inici de la pandèmia em va agafar de baixa. El meu marit també és metge i jo estava malalta… vivíem canvis personals, amb la por d’infectar-nos. Quan vaig poder reincorporar-me no vaig poder-ho fer en el meu lloc de treball a Sant Joan de Déu i ho vaig fer a la meva plaça del Parc Salut Mar. Allà vaig retrobar-me amb molts pacients enmig del panorama pandèmic, que no és poca cosa. He de dir que en l’àmbit professional, especialment en l’inici de la pandèmia els inicis, el suport emocional va ser increïble: la xarxa de companyes i companys es va posar en marxa de sobte; teníem necessitat de sentir-nos un col·lectiu i donar-nos suport mutu. Va ser molt colpidor.
Ja fa més d’un any que estem en pandèmia. Com ha estat l’evolució de l’afectació en salut mental?
En l’àmbit d’urgències de salut mental, va ser inesperat. Normalment hi ha molt volum de pacients, de necessitats, intents de suïcidi… i amb la pandèmia es va aturar de cop i volta; les persones que acudien a urgències ja es trobaven en una situació d’ingrés urgent. Pels pacients psiquiàtrics, la cosa es va complicar molt. Normalment estan en espais grans per poder-se moure, però havien de tancar-se, i més si hi havia quarantenes, que s’havia de tancar la planta. Va ser duríssim. Els pacients ho van passar molt malament. A més, en segons quines situacions, no podien entendre-ho. Va ser difícil i complicat. D’altra banda, les interconsultes de psiquiatria van augmentar molt: ansietat, depressió o delíriums de pacients aïllats amb Covid amb una gran incertesa vital. Va haver-hi molta feina en aquest àmbit.
I per a les persones addictes a substàncies, com ha estat aquest any?
La meva experiència és a La Mina, que és una zona de moltíssim consum, molt pobre, amb una gran diversitat d’ètnies i amb gran nucli de població gitana i de georgians. És un barri amb una precarietat social important. El que explicaven els pacients és que durant els mesos de confinament total no hi havia accés a drogues, perquè els narcotraficants no havien pogut portar-les des de tercers països; la disponibilitat de droga va ser nul·la i de cop. Això va provocar que les persones addictes a l’heroïna vinguessin a buscar metadona. Eren persones que, d’altra manera, no haguessin contemplat el tractament, perquè el nivell de consum era molt alt. Això va ser un pas positiu. D’altres tenien abstinència, i tenint en compte que les persones drogodependents no tenen molta xarxa social i algunes es troben en una situació de pobresa extrema, van perdre les rutines i l’estabilitat. Va haver-hi gent que va recaure, d’altres que van menjar en excés per no consumir. Alguns pacients es van engreixar fins a 30 quilos en aquests mesos. Ara mateix tenim pacients molt descompensats, encara a conseqüència del tancament. Hi ha hagut recaigudes molt importants. Crec que mai havia enviat a tanta gent a comunitats terapèutiques com fins ara.
L’empitjorament ha afectat de forma igual dones i homes?
Hi ha moltes dones consumidores que són víctimes de violència masclista greu. Per a elles consumir substàncies és una manera de pal·liar l’ansietat i el dolor. L’educadora social no va parar, es van fer molts acompanyaments i vam poder treure dones del nucli familiar que es trobaven en situacions extremes, molt pitjors que els mesos anteriors. Les dones que vénen al CAS són només un 20%. Tot i que crec que els mesos de confinament van ser igual de dolents per tots, les dones en situació de violència van empitjorar moltíssim. Van substituir les drogues per més ansiolítics, pastilles per controlar l’abstinència… també he vist són moltes dones amb un gran augment de pes. Van perdre totes les activitats i rutines, i moltes no van poder recuperar-se després.
Com heu viscut, col·lectivament, les professionals aquest any?
Amb la sensació d’improvisació constant, i no sempre amb coherència. Al CAS s’afegia el no poder veure als pacients, havent de citar els pacients per telèfon. Això és molt complicat. Imagina trucar a una noia que és addicte a l’alcohol, però que el seu marit no ho sap i l’has de trucar per fer el seguiment: és un drama. Es va perdre una intimitat essencial, a més de perdre’s la dinàmica. Calia recuperar les visites presencials, tornar a fer controls… està costant molt tornar a implementar-ho. Hem anat veient com els pacients es descompensaven i no teníem eines per ajudar-los.
L’estigma en la salut mental i les drogodependències, és una realitat que ha quedat oculta?
Crec que sí. La salut mental ja marca estigma i el consum de substàncies sovint no es considera ni malaltia, es considera directament un vici sense donar entitat de necessitat de tractament mèdic. Sumat a la Covid, l’estigma era enorme. A banda, la simptomatologia Covid en pacients en aquesta situació es tracta bé si l’hospital té una sensibilitat cap a aquestes patologies, i n’hi ha que no en tenen.
Es parla que la quarta onada serà la salut mental. Com creus que afectarà la realitat dels CAS?
Hi haurà diverses afectacions greus. La primera, l’econòmica. Els nostres pacients reben pensions, que segurament baixaran. Els recursos socials també baixaran. Això provocarà més problemes de salut mental. Si les condicions de vida empitjoren, empitjora la salut mental. Els serveis socials no donaran més de si. Estan augmentant els problemes i suïcidis infanto-juvenils i hi ha risc que creixi en general, i més en el col·lectiu que tractem als CAS, perquè són gent molt impulsiva, amb accés a drogues de les quals saben perfectament els límits i sense suport psicosocial. Ara mateix ja ens hi comencem a trobar. Les condicions de vida empitjoren i la gent claudica. Cal millorar la xarxa pública d’atenció a la salut mental, o no podrem cobrir el que ens ve a sobre. Si no hi dediquem més recursos, no podrem donar resposta.
