Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Esther Gutiérrez López és netejadora en parts, endoscòpia i morgue a l’Hospital de Santa Caterina de Salt. Com ella mateixa diu: «Qui ve i qui se’n va, tanco el cicle». Gutiérrez, a més, és delegada de Prevenció i membre del sindicat Comissions Obreres.
Com us va afectar l’esclat de la pandèmia?
Se’ns va multiplicar la feina, vam passar de netejar una habitació i la seva higiene diària o netejar qualsevol àrea, la sala de parts o les oficines, a haver de fer no el doble sinó multiplicat a l’enèsima potència. Entrar en un despatx i pensar: la grapadora, el pot de tippex, els teclats… no només havia d’estar impecable, sinó que havia de ser d’una exhaustivitat tremenda. Vam haver de posar molta més atenció a les manetes, seients, interruptors… tot el que entrava en qualsevol de les plantes en què treballàvem es devia netejar amb protocol Covid, és a dir, l’habitació de qualsevol pacient que entrava per primera vegada per una urgència, un part o per a una visita. Això vol dir posar-se els EPI, tres parells de guants, posar-te bé la granota i totes les proteccions.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb l’inici de la pandèmia de la Covid vam haver de reciclar-nos, adaptar-nos contínuament i estar molt i molt pendents de fer-ho tot correctament. En el nostre cas, anàvem molt ben equipades, però no tothom tenia la mateixa preparació. Tot el material de protecció te l’has de posar i treure correctament. Sentíem la por lògica d’infectar o de contagiar a la família. De fet, algunes de les meves companyes es van contagiar en haver-hi un brot en la seva planta.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb la pandèmia de la Covid hem hagut de reciclar-nos i adaptar-nos contínuament.
Sou un col·lectiu molt feminitzat, invisible i en condicions laborals molt millorables.
A la feina a més a més, s’ha afegit que no hi ha hagut un reconeixement del 100% de la baixa, només del 60%. En altres casos es reconeixia el 75% per ser de risc. A les netejadores d’empreses externes no se’ns ha reconegut ni se’ns ha donat la gratificació que s’ha donat a tot el sector sanitari. Podia tenir una lògica que a les empreses externes no s’assumís des del Departament, però sí que es va fer amb el personal sanitari de l’empresa de diagnòstic per la imatge.
A més, sigui l’empresa que sigui, nosaltres estarem sempre a l’hospital, i això no es reconeix. En aquesta pandèmia això ha tingut una clara conseqüència discriminatòria. Ningú ens ha agraït ni reconegut, només hem rebut quatre aplaudiments, que no dic que no siguin importants, però ens hem vist en el centre i, alhora, invisibles. Cap professionals sanitari s’hauria atrevit a entrar als box si nosaltres no els haguéssim netejat. Hi ha un biaix claríssim; és per ser netejadores que no ens han reconegut. Tot i això, hem marcat els temps i ens hem guanyat el respecte de tot el personal, som professionals formades i ara s’ha vist de forma clara una cosa que quedava molt al marge.
Com us heu organitzat durant tota la pandèmia?
La sobrecàrrega de treball i tot el que comporta s’ha assumit d’acord amb el nostre esforç. El que comentava abans: no eren higienes «normals» com abans de la pandèmia. Qualsevol fluid ens complicava molt més la feina, no era només netejar sinó una desinfecció molt a fons, i hem permès que totes les persones de l’hospital estiguessin en espais segurs. Hi havia menys visites i acompanyants.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Algunes companyes han demanat excedències o permisos per estar amb menors o dependents perquè no tenien com fer-ho, però la resta ens hem buscat la vida per poder complir amb la feina. Cada dia era una nova batalla, no sabíem el que ens trobaríem. No se’ns va incloure en el Reial decret en el qual es va determinar el contagi de treballadors i treballadores essencials com a malaltia laboral. Ens hem manifestat perquè se’ns escolti.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Ens hem hagut de buscar la vida per poder complir amb la feina.
S’ha entès el vostre paper?
Les higienes d’espais «normals» no Covid es van seguir fent, però tot era més complicat. Es veien menys persones a l’hospital, però estàvem en plena saturació. Potser no estava a vessar de gent, però estava ple de pacients amb Covid, totes les plantes eren Covid. Tenim 9 boxes d’UCI, però se’n van haver d’obrir més: a urgències una àrea d’UCI, l’hospital de dia també es va convertir en UCI, l’àrea de pal·liatius l’ha van traslladar… tot era molt més complicat, i la neteja s’havia de fer molt més a fons, pel perill que comportava el fet que un espai no estigués degudament desinfectat. Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix. L’esforç ha estat immens. Només et posaré un exemple: la companya que ha de netejar els vestidors on tot el personal de l’hospital es canvia i es dutxa ho havia de fer en dues hores. Va ser inhumà! Després ha variat una mica, però no hi ha prou consciència de la sobrecàrrega que hem suportat.
Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix
Després d’un any de pandèmia, el sector ha fet una aturada. Què heu reivindicat?
Aquí a l’hospital es va fer l’hora d’aturada convocada a tot Catalunya reclamant la gratificació que no ens han donat. Som el sector més precari de l’hospital i, en general, a la societat. El sector de la neteja és el que menys cobra. Com que som personal essencial, no podíem fer una aturada de tot el dia, i només vam fer una hora per torn i, sense possibilitat de negociar, ens van posar un 60% de serveis mínims. Això va impedir a molta gent participar. No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital, ni pel que fa a la gratificació econòmica ni pel que fa al reconeixement de la Covid com a malaltia professional i, a més, se’ns ha impedit seguir l’aturada. Però seguirem fent coses exigint els nostres drets, perquè creiem que la nostra lluita és justa.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
