Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Júlia Ojuel Solsona és Doctora en Medicina, especialista en medicina familiar i comunitària. Ha viscut la pandèmia en primera línia des del Servei d’Atenció Continuada Domiciliària de l’Institut Català de la Salut a Barcelona.
Quina ha estat la teva feina durant aquest any de pandèmia?
Treballo al servei d’Atenció Continuada Domiciliària (ACD). Fem l’atenció a domicili quan els ambulatoris tanquen, és a dir, cada nit de 7 del vespre fins a les 8 del matí, i dissabtes, diumenges i festius les 24 hores, a Barcelona, Montcada i La Mina. En general, les persones sense problemes de mobilitat van als serveis d’urgències, però quan són pacients que ja no surten del domicili o si la malaltia impedeix desplaçar-se, hi anem nosaltres. Per això, la majoria de la gent que visitem és més gran de 80 anys o està institucionalitzada. Les visites ens arriben pel 061, que és qui rep les trucades i determina quin recurs enviar, si és necessària una ambulància o una visita a domicili.
Una atenció continuada vol dir canviar constantment de pacients. Com afecta això al teu treball?
Jo havia estat quasi vint anys en un CAP i, al principi d’estar en aquest servei, em semblava estrany visitar cada vegada pacients que no coneixia, i no fer jo mateixa un seguiment. Has de canviar una mica la manera de treballar. Per sort, l’ACD som un servei d’atenció primària de l’Institut català de la Salut, la majoria som metgesses de família que hem treballat o treballem als CAP, i tenim accés a la història clínica i a la informació de les seves professionals de referència, de manera que quan anem a visitar a algú ja hem mirat la seva història i alguna informació tenim. Després de la visita podem fer continuïtat i seguiment amb les seves metgesses i infermeres de família, però la veritat és que cada nit que hi vas, acabes revisant el que ha passat amb la gent que has vist la nit anterior.
Sóc crítica amb el paper que va fer el 061. Crec que és un servei bo per emergències, però que en la gestió de recursos de l’atenció primària no va estar a l’altura.
Com es va viure a l’atenció primària continuada a Barcelona la primera onada?
La primera onada ens va agafar de sorpresa. L’hivern havia estat difícil, com tots els hiverns -que sembla que no se sàpiga que la grip ve cada any per agafar-nos sempre sense prou recursos- i, quan pensàvem que aniríem cap a millor, com la resta d’anys, de cop al febrer vam començar a veure febres, pneumònies, ofecs, embòlies pulmonars, pacients greus… pensàvem que era la grip que arribava més tard, o que començaven les infeccions respiratòries de la primavera. En dues setmanes vam tenir a sobre la Covid.
Anàvem a les residències o als domicilis de gent que potser havia passat el dia més o menys bé, amb febre lleu i, de cop, en poques hores, es posaven molt greus, s’ofegaven o feien deshidratacions, tenien alteracions de consciència, la febre no baixava… fins i tot, algunes persones van morir. Si el o la pacient que anàvem a visitar es podia moure, demanàvem que anés al rebedor o al menjador i la visitàvem amb les portes obertes. A les residències hi ha hagut molts casos, en totes les onades, no n’hi han deixat d’haver des de fa un any. Arribàvem de matinada i ens trobàvem una auxiliar de geriatria per 25 residents, la meitat dels residents amb infecció per Covid, un ofegant-se, l’altre també, una altra cridant…
Sóc crítica amb el paper que va fer el 061. Crec que és un servei bo per emergències, però que en la gestió de recursos de l’atenció primària no va estar a l’altura. Per exemple, durant la pandèmia, havíem d’anar a visitar gent que pels símptomes de gravetat que presentaven no tenia sentit anar a casa seva. Era necessària una derivació a l’hospital, i el 061 ens hi feia anar abans per valorar-ho, en comptes de fer la derivació directa, que s’acabava posposant unes hores sense necessitat, i ens obligava a una exposició innecessària al virus. Sobre Ferrovial i el 061 s’ha parlat molt, però no prou. No puc entendre que encara estigui concertat un servei com aquest i que estigui treballant en l’àmbit corporatiu al marge i amb tant desconeixement de la resta del sistema de salut públic i, sobretot, de l’atenció primària.
Què va significar aquest període?
La primera onada van ser els pitjors mesos de la meva vida laboral, i ja fa 30 anys que vaig acabar la carrera. Després va venir l’estiu i la situació va millorar. Ens van obligar a agafar les vacances per por de com seria l’hivern, de manera que aquell juliol i agost els centres es van quedar “en quadre”. Jo vaig fer vacances i vaig aprofitar el programa recuperART que ens van oferir a professionals de la salut per visitar museus i fer interiorització. Però només arribar ja va venir la segona onada, que va empalmar amb la tercera, i que va començar abans que no ens esperàvem. A l’octubre ja estava de nou tot fatal. No ens podíem creure que no tinguéssim un respir, el mateix panorama… teníem EPIs, això sí, però l’afectació des de la tardor està sent molt extensa i no s’ha pogut normalitzar gens el funcionament del sistema sanitari.
S’ha posat en evidència la precarietat del sistema sanitari. Per suposat que el sistema va col·lapsar, perquè no és un sistema sanitari robust.
No sé si sortirem millors de la pandèmia, ho dubto, però el que és segur que sortirà pitjor és el sistema sanitari. Quan això vagi passant, i encara falten uns mesos, el panorama serà dolent, la gent gran i vulnerable està en davallada funcional pel confinament, els programes de seguiment de patologia crònica aturats i moltes malalties amb retard diagnòstic. S’ha posat en evidència la precarietat del sistema sanitari. Per suposat que el sistema va col·lapsar, perquè no és un sistema sanitari robust. S’anava fent amb sobreesforç, però amb l’onada va començar a entrar aigua per totes les esquerdes. Ara mateix s’estan començant a fer als centres visites presencials, però intercalades amb 40 o 45 visites telefòniques, i això no és assumible.
Com has portat -heu portat els equips- el contagi de companyes i companys i la por al contagi?
És el que he portat pitjor. Als domicilis, entrem a les habitacions de les persones malaltes, amb molta càrrega viral i, sobretot al principi, que encara era hivern, les habitacions tenien les finestres tancades. A les residències hi ha moltes habitacions compartides. El que han passat a les residències no té nom. Les cuidadores ho expliquen. Moltes van emmalaltir també, desbordades i veient morir a la gent que cuidaven. A alguna residència encara ens reconeixem amb l’auxiliar o amb la infermera quan anem a una visita. És com si tornessis a l’impacte emocional d’aquests mesos passats.
No hem notat massa que hagin augmentat les ràtios, seguim veient moltes auxiliars soles de nit. I la gestió ha passat als equips de primària pràcticament sense posar reforços. Jo crec que així no es pot donar una atenció com es mereixen. La majoria de les persones són pacients en situació de cronicitat complexa o amb malaltia avançada i s’han d’actualitzar sense demora les ràtios de personal auxiliar, d’infermeria i de medicina.
Entre la gent que treballem a l’atencio domiciliària hi va haver infeccions greus. Una quarta part del servei de medicina va necessitar ingrés hospitalari, i un dels companys metge, l’estimat Juanjo, va morir després de setmanes a l’UCI. El Departament de Salut va treure un document, que després van retirar per la indignació que van provocar, on deia que el deure d’assistència era superior al dret de seguretat en el treball dels i les professionals, que el que venia a dir era que havíem de visitar sense EPI. Portàvem bates de paper i bosses, amb el pensament màgic que així no ens infectaríem. Jo crec que si hi ha tants casos de Covid persistent entre el personal sanitari va ser per la contínua pluja de virus que vam rebre i seguim rebent. Ara mateix està assimilada com a malaltia professional, però encara no reconeguda com a tal, i tot sembla indicar que s’haurà d’anar al tribunal si no es reconeix com accident de treball.
A tot això se li suma la por a contagiar la família i l’entorn…
Sí, jo arribava a casa amb por de contagiar a la meva filla, després de tota la nit treballant. Vaig estar mesos sense veure a ma mare. Quan anava a treballar em parava a la cantonada de casa seva i la saludava des del balcó. Jo devia passar la Covid perquè en la primera analítica que em van fer, al maig o juny, em van sortir els anticossos. Per sort vaig ser asimptomàtica, però suposo que devia contagiar quan visitava perquè no ens feien PCR sistemàtiques. Ens han “apretat” massa des del Departament de Salut. En el document de contactes, es demana aïllament vuit dies si hi ha contacte amb una persona positiva, sigui quin sigui el resultat del test. En canvi, al personal sanitari, si tenim un contacte amb una PCR negativa ens hem d’incorporar a la feina.
Cap al final de la primera onada, van oferir des de l’ICS un servei d’acompanyament emocional als professionals. Van rebre moltes trucades, però amb la segona onada, em comentava un company que hi és, que se’n reben moltes menys. Jo penso que és perquè veiem que el problema no som nosaltres, ni com ho portem, sinó que el problema és estructural. Tothom ha tingut moments de molt desànim, però el sentiment principal que tinc ara és d’ira. Estic enfurismada. Amb el Ministeri, amb el Departament de Salut, amb l’ICS i amb la mútua laboral. M’ha sostingut i em sosté el sindicat del qual formo part, Metges de Catalunya, i m’alegra veure que també la resta de sindicats treballen per la millora de les condicions de treball i seguretat i per una crítica al model sanitari actual.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
