Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Disminuït el nombre de contagis entre la població, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta d’hospitals, ha començat a encarar ‘la nova normalitat’. A poc a poc, s’ha anat recuperant l’habitual rutina a l’hospital, que havia quedat completament capgirada amb l’inici de la pandèmia. Els equips integrats per professionals d’especialitats diverses per assistir als pacients de COVID-19 han tornat als seus corresponents llocs de treball habituals i els pacients de coronavirus han retornat exclusivament al servei de malalties infeccioses.
Amb l’inici de la desescalada, la intenció ha sigut reorganitzar l’assistència cap a un sistema més eficient i segur. Progressivament, es va anar reprenent l’activitat quirúrgica, que havia quedat gairebé totalment interrompuda durant la pandèmia, només fent operacions d’urgència. “Hem anat recuperant a poc a poc l’activitat quirúrgica, primer fèiem unes tres operacions diàries i després vam anar augmentant el nombre fins que el dilluns 18 de maig ja tornaven a estar operatius tots els quiròfans”, explica el subdirector mèdic de l’Hospital, Alvaro Arcocha. Això s’ha fet donant prioritat absoluta a les cirurgies oncològiques que no es podien demorar.
També s’han anat reprogramant les consultes presencials, amb les mesures de seguretat adequades i ampliant l’horari també a la tarda per evitar aglomeracions. La majoria de consultes, però, per tal de minimitzar riscos, es fan de forma telemàtica. Sens dubte la no presencialitat és un dels grans canvis que ha instaurat la crisi sanitària. “Amb la pandèmia ens hem vist obligats a emprar la telemedicina, però aquesta ha arribat per quedar-se. Òbviament no perdrem la presencialitat, però sabrem escollir més i millor en quins casos val la pena que el pacient es desplaci a l’hospital i si és o no eficient que vingui. Es prendrà la decisió que beneficiï més al pacient”, assenyala José Jerez, infermer de pràctica avançada de l’Hospital.
Incertesa continuada
La paràlisi de l’activitat habitual als hospitals durant les setmanes més crítiques ha tingut, òbviament, impactes en les llistes d’espera, tant pel que fa a les activitats quirúrgiques com a les proves diagnòstiques. “Hi ha altres processos que tindran un impacte indubtable en les llistes d’espera. Fent les millors estimacions possibles per a finals d’any, arribarem al mateix nivell que l’any passat. En alguns procediments potser arribem a les xifres d’intervencions de l’any passat, però en d’altres serà impossible”, destaca Arcocha. “Confiem que el primer trimestre de 2021 puguem tornar a recuperar la normalitat d’abans de la pandèmia”, afegeix.
Això, però, encara és una incògnita, i dependrà també de si es produeix o no un rebrot del virus. Tanmateix, en cas que es produeixi, els professionals de l’Hospital no tenen dubtes en què estan molt més preparats per afrontar-ho que a l’inici de la pandèmia. “Vam haver d’aprendre sobre la marxa a tractar un virus que desconeixíem completament. Hem après a reorganitzar l’Hospital ràpidament, de manera que si ens trobéssim un altre cop en la situació, tindríem una resposta encara més ràpida i més clares les directrius sobre què s’ha de fer”, explica la Dra. Carlota Gudiol, del servei de malalties infeccioses.
Pel que fa a la possibilitat d’un rebrot, Gudiol el considera força probable. “Vull pensar que durant els mesos d’estiu tindrem una treva, però de la mateixa manera que hi ha un brot de grip cada hivern, el coronavirus no desapareixerà. Seguirà circulant i és possible que tinguem un rebrot”, assenyala. Tot i això, destaca que la incertesa és enorme i, encara que ara es tingui un coneixement més gran de la malaltia, hi ha moltes incògnites per resoldre. “Encara no podem posar la mà al foc sobre algunes de les hipòtesis que tenim, per exemple, pel que fa a la capacitat immunològica del virus, que alguns estudis preliminars indiquen que és baixa, o l’afectació o no de la calor sobre aquest”, indica.
Per la seva banda, Jerez es mostra preocupat per l’actitud relaxada d’una part de la ciutadania. “Els números són números, i al final ja no ressonen tant. La gent es queda amb la idea que la corba ja ha anat baixant, però el cert és que encara no ens hem desfet completament del risc”.
El punt àlgid de la pandèmia
“Ens ho vam trobar a sobre de sobte. D’un dia per l’altre ens vam trobar immersos en un nombre exponencial de casos greus de coronavirus”. Així descriu Gudiol l’inici de la pandèmia. Els primers casos de coronavirus ingressaven al servei de malalties infeccioses, però quan el nombre de pacients va començar a sobrepassar la capacitat d’aquest servei, es van incorporar altres serveis en l’atenció d’aquests malalts. “En lloc de tenir serveis especialitzats, ens vam convertir en un Hospital transversal”, explica. Els pacients crítics els va portar el servei de cures intensives i d’anestèsia; els semicrítics, fonamentalment pneumologia amb el suport de medicina interna i malalties infeccioses; i a la part d’hospitalització es van crear els ‘equips COVID’, amb un infectòleg, internista o pneumòleg al capdavant i amb personal sanitari d’altres especialitats, tant quirúrgiques com mèdiques, que es va haver de formar ràpidament per assistir als pacients de coronavirus. També es va haver d’augmentar la dotació de llits d’UCI a correcuita, fins a triplicar els que hi havia anteriorment.
“Els protocols canviaven cada dia i la pressió assistencial era elevadíssima. Combinar aquesta pressió assistencial amb la formació d’urgència en funció del coneixement i evolució de la malaltia, provocava un estrès brutal”, explica Jerez, cap d’Infermeria. A més, molts professionals van haver d’aprendre a utilitzar aparells tecnològics que no estaven acostumats a fer servir. “En els moments més durs, sabies quan entraves, però no quan sorties. Eren hores i hores de treball sense parar”, assenyala Jerez.
Havent viscut aquest punt àlgid de pressió assistencial, el que més valoren els professionals sanitaris ha sigut comptar amb el suport dels seus companys i companyes. “Una de les vivències més positives que m’emporto és que tot el personal sanitari hem anat a l’una. Hem unit forces, ens hem arremangat tots i hem tingut una capacitat de comunicació i de treball en equip impecable. Hem tret el millor de nosaltres”, destaca Gudiol. En la mateixa línia, Arcocha assenyala que amb aquesta crisi “ens hem sentit desbordats tots, però el personal ha respost d’una manera excel·lent, amb disposició i esforç enormes, davant una situació tan imprevisible i dramàtica”.
La crisi ha suposat pels professionals sanitaris sortir de manera dràstica de la seva zona de confort. “Ens hem tret la capa de la nostra especialitat i hem apostat per l’ajuda multidisciplinària, treballant amb el servei que sigui. Hem sigut solidaris amb els companys i amb els pacients, donant el màxim de nosaltres perquè se sentissin el millor possible, en un moment en el qual no tenien els seus familiars per acompanyar-los. Ha suposat una humanització total”, assenyala Jerez.
La desescalada emocional
Sens dubte, malgrat que els aprenentatges que ha dut la crisi són immensos, viure una situació tan dura i estressant també ha passat factura al personal sanitari en l’àmbit emocional. Segons explica Gudiol, la corba emocional és capritxosa. “Les primeres setmanes estàvem tan ficats en la situació i en l’assistència als pacients que vam fer un desplegament d’adrenalina molt gran, amb una capacitat de treball enorme”, explica. “Aquesta adrenalina inicial ens feia imparables”. Però amb la baixada de la pressió assistencial, diu, és quan es comença a prendre consciència de la situació viscuda. “Durant les setmanes de màxima activitat, he tingut la sensació de viure una vida paral·lela a la meva. Quan agafes distància i comences a digerir els processos, sentiments i experiències viscudes és quan fas la davallada emocional”, diu.
Per José Jerez, ara els professionals sanitaris estan fent la seva pròpia desescalada. “Els que hem passat per això, sabem que la cicatriu de tot el que hem viscut quedarà per sempre, i és una ferida que costarà de tancar”, explica. “Hem viscut moments duríssims amb els pacients, hem vist caure companyes malaltes, hem tingut por a tornar a casa per no contagiar a les nostres famílies i, fins i tot, molts companys han anat a hotels per aquest motiu. I amb tot això, no hem pogut ni fer-nos una abraçada”, diu. En aquest sentit, destaca que seria bo que la ciutadania fes un exercici de memòria i que d’aquí a uns mesos no oblidés que el personal sanitari ho va donar tot per pal·liar aquesta crisi i que cal prendre consciència que s’ha de cuidar la sanitat pública.
