Sandra Reus Bort es va graduar en Infermeria l’any 2019 a Manresa. Des de llavors treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. La seva feina és en una unitat d’Hospitalització i en la Unitat de Cures Intensives. També ha cursat el Postgrau en Infermeria Quirúrgica, Anestèsia i Reanimació.
Quina és la teva feina a l’hospital?
Des que va començar la pandèmia he estat majoritàriament treballant a l’UCI de l’Hospital de Manresa. La feina d’una infermera d’UCI requereix el maneig d’un ampli ventall de tècniques i cures, des del monitoratge continu de les constants vitals, el maneig de l’aparellatge i col·locació de vies centrals fins a altres tècniques més bàsiques, com serien les de suplir les necessitats que l’estat crític del malalt no permet que duguin a terme ells sols: rentar-se, menjar, orinar i, fins i tot, moure’s del llit, entre moltes d’altres.
En els diferents torns cada infermera es responsabilitza dels seus malalts. El nombre de malalts al teu càrrec depèn de la ràtio infermera-pacient que hi hagi en cada unitat, en el nostre cas portem dos malalts crítics cadascuna. Això inclou l’administració de medicació, el monitoratge, les cures específiques en cada pacient (si estan intubats, si porten traqueotomia, si porten alt flux…), els canvis posturals, la vigilància de la pell…
Com vas viure l’esclat de la pandèmia a l’Hospital de Manresa?
Al principi ningú creia que aquell ‘virus xinès’ pogués arribar al nostre país i col·lapsar els hospitals, però a poc a poc, vàrem anar veient com s’acostava i començaven a augmentar els casos i arribaven els primers al nostre hospital. El cap de setmana abans del confinament jo lliurava, després d’haver-ne treballat uns quants de seguits, i havíem decidit anar a passar-lo a la platja amb una companya. Tot i que quan van tancar les escoles vàrem decidir d’ajornar-lo, aquell mateix dia em van trucar de l’hospital per treballar també el cap de setmana. Divendres a la tarda m’acomiadava de la meva família sense saber quin dia podria tornar a veure’ls i amb un nus a la gola i amb por del que em trobaria quan arribés.
Aquesta por com et va situar vers les persones infectades?
La primera vegada que vaig entrar en una habitació amb un malalt de Covid-19 vaig entrar amb por, intentant ser conscient de quines coses de l’habitació tocava i intentar no tocar-me res que no anés protegit per tal de no infectar-me. Intentant entrar el mínim de vegades possibles a les habitacions i fer-ho el mínim temps possible per reduir el temps d’exposició. Això, per una infermera és no treballar bé, sembla que no dediques prou temps a l’atenció del pacient. Estem parlant de persones que es passen les 24 hores del dia tancats en una habitació, trobant-se malament i sense veure a ningú més que unes persones que entren vestides d’astronauta. El pitjor van ser els dies a la Unitat de Semicrítics, on teníem als malalts que es posaven greus i necessitaven teràpia d’alt flux, persones que estan molt delicades i que, en molts casos, necessiten ser intubats. Podíem arribar a intubar de dues a tres persones cada torn. Això mentre hi havia respiradors, després havíem d’aguantar fins que n’hi hagués algun de lliure. Va ser realment devastador.
S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones.
Vius a un poble petit i treballes a Manresa, com ha estat el dia a dia de la feina, de la vida, en aquest darrer any?
Vaig estar un mes sense pujar a casa meva, em quedava en un pis que compartia amb una companya que també treballava en una UCI Covid. El primer dia que vaig pujar ho vaig fer quedant-me a la casa rural que tenen els meus pares i sense tenir contacte físic amb la família. A poc a poc, vaig començar a anar-hi més sovint i tenir contacte amb ells. Durant l’estiu vaig estar fent el trajecte Ger-Manresa-Ger per anar a treballar cada dia. Feia bastants quilòmetres, però l’estona de trajecte era només d’una hora. Em va costar més fer-ho quan treballava de nits, ja que anava a casa només a dormir i me’n tornava a treballar, però al fer bon temps i conduir sempre de dia es feia més amè. A la tardor vaig tornar a buscar un pis de lloguer, ja que en començar a fer més mal temps i treballar molts dies seguits era millor quedar-me a Manresa els dies de feina.
Viure i treballar en dos llocs tan diferents m’ha ajudat molt a l’hora de desconnectar de la feina. Un poble tan petit com Ger i tan rodejat de natura et permet donar-te el plaer d’oblidar durant uns instants la cruesa dels temps en els quals vivim. La vida en un poble és molt diferent que la vida, per exemple, a Manresa. Quan estic a Manresa i surto al carrer porto la mascareta a totes hores i em trobo a més gent. En canvi, puc sortir a passejar pel poble i no trobar a ningú. Per coses com aquesta és que s’han posat també en dubte l’equitat de les restriccions i la centralització que han tingut aquestes. S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones. Penso que s’hauria hagut de vigilar una mica més en aquest aspecte i intentar fer uns confinaments més selectius abans.
L’alta mortalitat que va haver-hi a Manresa a la primera onada com et va canviar la relació amb els pacients?
Durant la primera onada vàrem tenir moltes pèrdues a l’UCI. Persones que havíem estat cuidant durant dies i dies, que havien estat lluitant molt, però que no van aconseguir sortir-se’n. Durant la primera onada els pacients s’intubaven a l’àrea de Semicrítics i es baixaven intubats a l’UCI. Un dels moments més durs de la feina és quan s’ha d’intubar als malalts. Primerament el metge els explica què farem i com ho farem i se’ls deixa la possibilitat de trucar als familiars i acomiadar-se sempre que la situació del malalt ho permeti.
Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer. Quan has tractat amb els pacients mentre han estat desperts crees vincles amb ells i després es fa més difícil si les coses no van bé. Per això, per cru que sembli dir-ho es fa més fàcil si quan arriben a la unitat ja estan adormits i sedats. Tot i això, mai es pot caure en la despersonalització. Estem tractant amb persones que, tot i estar adormides, tenen unes necessitats que s’han de suplir, i s’han de tractar amb tot el respecte.
Durant els primers mesos no es podien rebre visites per part de les famílies, per tant, érem nosaltres qui havíem de fer també el seu paper. A poc a poc, es van anar canviant els protocols i es va començar a deixar entrar als familiars, però només en casos aïllats com en els processos de final de vida. Per les famílies, poder veure als familiars i acomiadar-se d’ells és una part molt important per l’afrontació del dol. El moment de la visita dels familiars també és un dels moments més durs en els que ens trobem. Els expliquem què es trobaran quan entrin a l’habitació i els acompanyem, donant-los suport.
Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer.
Has tingut relació amb els i les familiars de les persones malaltes?
Per part d’infermeria es té poca relació amb els familiars. Qui truca cada dia per donar informació són els metges referents de cada malalt i nosaltres hi parlem algunes vegades, quan ells ens truquen per demanar informació. També s’han anat incorporant les videotrucades. Disposem d’un telèfon mòbil a la unitat amb el que truquem als familiars i així poden veure’s i parlar. És un dels moments que més ens emocionen, quan pots despertar a un malalt i extubar-lo i pot parlar amb la seva família després de dies de no veure’s.
Per altra banda, com ja he explicat, també estem amb les famílies quan han de venir a acomiadar-se. És molt dur, ja que moltes vegades et pots sentir identificat amb ells. Nois i noies de la meva edat que han d’acomiadar-se dels seus pares, de l’edat dels meus.
Com heu organitzat la feina de cara a poder donar atenció a tots els pacients, no només malalts de Covid?
A hores d’ara tenim dues UCI, les UCI Covid, que estan ubicades a la zona d’UCI i Semicrítics, i la zona de no Covid, que s’ha habilitat en una planta d’hospitalització. Tot això ens ha suposat molt d’esforç per poder intentar que una planta d’hospitalització pugui tenir les mateixes prestacions i aparellatge que una UCI i poder disposar de tot el material. També s’ha hagut de reforçar cada torn amb més personal d’infermeria per poder mantenir la ràtio infermera-pacient. Això ha comportat que, a part de fer moltes més hores de les que es farien en una situació de normalitat, s’hagi hagut de formar professionals d’altres unitats per a poder treballar a l’UCI i hagin hagut de deixar les seves places per poder venir a treballar a la nostra unitat.
Què és el que destacaries de tot aquest temps?
D’aquesta pandèmia no només m’emporto males experiències i situacions que em quedaran gravades sempre més. També m’emporto la gran experiència que he pogut adquirir en la feina i, sobretot, el sentiment d’equip que s’ha generat. Moltes vegades passes més hores amb els companys de feina que amb la família i és necessari tenir un bon ambient de treball i el sentiment de suport, sentir que els teus companys i companyes t’ajuden quan tu creus que no podràs amb tot. Sentir que som un gran equip i que, tot i les circumstàncies, sempre hi ha motius per somriure i per celebrar, que quan ens ajuntem i anem tots a una no hi ha res que ens pari. No tots els dies són bons i moltes vegades la feina és complicada i es fa difícil poder avançar, per això és important trobar una feina que t’ompli i et faci sentir realitzada, sigui la que sigui, per poder donar-ho tot cada dia. En el nostre cas, aquesta feina és ajudar a les persones que ho necessiten i acompanyar-les en el seu procés.
