En la memòria de tots es troben referències a fets com el del pilot Andreas Lubitz, de les línies aèries Germanwings, que va estavellar l’avió que pilotava en els Alps francesos l’any 2015 o el del mosso d’esquadra que recentment va assassinar la seva exparella i seguidament, es va suïcidar. Aquests fets tràgics posen novament sobre la taula la tensió dialèctica existent entre el dret de la privacitat de les consultes mèdiques, d’una banda, i el risc per a la salut pública, d’una altra.
En efecte, tot acte assistencial està subjecte a la confidencialitat, és a dir, al dret de les persones que consulten a que, aquells que han conegut dades íntimes o privades seves, no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la seva autorització expressa. El professional té el deure de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi.
El “secret mèdic” és el deure professional de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi o bé apareguin exigències que ho justifiquin (bé públic, evitar dany a tercers o imperatiu legal).
El problema sorgeix quan es tracta de decidir si la informació obtinguda en l’acte assistencial entra dintre de les esmentades “exigències que ho justifiquin”. Hi ha situacions que no admeten dubtes, és el cas de la declaració de determinades malalties que, per la seva perillositat, pel bé de la salut pública s’han de posar en coneixement de les autoritats sanitàries. En aquest cas no sembla que la decisió sigui problemàtica ja que la Llei Orgànica 3/1986, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, detalla les malalties de declaració obligatòria i adjudica aquestes tasques als metges en exercici (públic o privat).
Però, què passa en l’àmbit de la salut mental? Aquí les coses es compliquen extraordinàriament. Posaré alguns exemples. Suposem que una persona amb una psicosi paranoica acut a la consulta i manifesta obertament la seva intenció de cometre un acte criminal. Més encara, dóna el nom de la víctima potencial. Els psiquiatres i els psicòlegs clínics sabem que aquest relat pot formar part d’un deliri persecutori i també sabem la diferència existent entre el dir i el fer: sovint, el delirant no converteix en acte allò que expressa. Però, aquest “sovint” implica que, a vegades, la declaració d’intencions és el preludi d’un acte criminal.
Un problema similar es produeix quan el malalt psíquic expressa la intenció de suïcidar-se. Com dilucidar si es tracta d’una demanda d’ajut, un S.O.S, o bé ens trobem davant d’una intenció fermament decidida?
En ambdós casos, el professional es troba davant d’un dilema: ha de preservar la confidencialitat del pacient i córrer el risc del pas a l’acte? O bé ha de prendre les mesures adients i informar la família i/o les autoritats corresponents?
El marc legal actual és ambigu i no ajuda els professionals a decidir en aquelles situacions en les quals es planteja el dilema. La Guia de Confidencialitat en la pràctica clínica, elaborada per la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges de Barcelona proporciona alguns elements valuosos. Així, en un dels seus apartats estableix que el metge no només és responsable davant del malalt sinó també envers la societat. Els drets del malalt són importants però no absoluts i acaben on comencen els drets de la resta. Existeixen situacions, especialment delicades, on hi ha valors o interessos superiors en joc, que perillen si el professional manté el secret a ultrança. No obstant això, la línia que separa els drets del malalt dels drets de la resta de ciutadans és borrosa, sobretot en el camp de la salut mental. El cas del malalt paranoic que informa el metge de la seva intencionalitat criminal n’és un exemple paradigmàtic. El pacient té dret a la confidencialitat però les terceres persones tenen dret a la seva seguretat. El dilema està servit.
Però, les preguntes no acaben aquí. A la complexitat inherent als problemes de salut mental en la població adulta cal afegir un altre tipus de complexitat: els menors d’edat. El següent cas, força freqüent, n’és un exemple: Suposem que un menor acut a un professional, psiquiatre o psicòleg, i li comunica, amb la condició de què no ho reveli als pares, la seva intenció de fer-se un tatuatge. Suposem, a més, que el professional no té gaire clar si els pares autoritzen que el seu fill o filla es faci un tatuatge i menys quan és clar que el menor o la menor no disposen de medis econòmics per pagar-se’l. Si el professional ho revela als pares trencarà el marc de confiança del menor però si manté el secret s’implicarà en un acte no autoritzat per la família.
Casos com aquest o similars es donen sovint en l’àmbit de l’atenció als menors i col·loquen al professional davant d’un dilema. No és necessari afegir que, algunes d’aquestes situacions es donen en un marc transferencial precari de manera que la confiança del menor en el professional penja d’un fil.
Per concloure, la relació terapèutica en l’àmbit de la salut mental es veu confrontada, en nombroses ocasions, davant del dilema constituït pel binomi: confidencialitat – seguretat. I això passa per la mateixa naturalesa del fenomen mental anòmal (al·lucinació, deliri, alteració de la conducta). Aconseguir la confiança del pacient és la condició sine-qua–non per poder iniciar un procés terapèutic però una vegada s’ha assolit és necessari mantenir un fràgil equilibri per no posar en perill terceres persones i, a vegades, també el mateix pacient.
