(Algunes negacions iròniques)
*No et deixis emportar pel pànic i pensa que el més probable és que, amb una mica de sort, es tracti d’un problema lleu que tindrà una solució espontània, sense necessitat que hagin d’intervenir els professionals del sistema sanitari, públic o privat. Afortunadament això és el que succeeix en la immensa majoria de les ocasions i aquí radica la causa que no es col·lapsi l’estructura sanitària. Si tothom consultés cada vegada que no es troba bé els sistemes no serien capaços de suportar les càrregues de treball i els costos generats i entrarien en una fallida irreversible.
*No et culpabilitzis massa pensant que la causa dels teus mals rau en els possibles excessos que has sotmès al teu cos en els darrers temps. La vida sense almenys algunes transgressions no sembla que pugui ser massa positiva i divertida. És clar que cal evitar les conductes insanes però tampoc és qüestió de fer penitència de dia i de nit. La pràctica de l’epicureisme responsable (el plaer ajustat a les possibilitats individuals) s’hauria d’ensenyar a les escoles (públiques, privades i concertades).
*No consultis de forma compulsiva les pàgines del (Dr) Google buscant la coincidència exacta dels teus símptomes i signes amb els de les llargues llistes de malalties que apareixen a la pantalla. Si no ets metge (o metgessa) no tens l’obligació de saber que la medicina NO és una ciència en el sentit estricte de la paraula (també hi ha metges i metgesses que no són massa conscients d’aquesta característica) i que el resultat de sumar 2 més 2 pot ser tan divers com 3,4 o 25. Almenys en els primers moments l’actitud més aconsellable i prudent és la d’esperar i, en el cas més extrem, prendre una aspirina o paracetamol.
*No truquis el teu amic metge per descriure’l de forma compulsiva i atropellada el que et passa buscant tranquilitzar-te. El més probable és que no entengui el que li estàs dient i que t’aconselli alguna conducta inadequada, fins i tot perjudicial. Sobretot si l’agafes en un mal moment (a la feina, al restaurant, o en alguna altra ocupació més íntima..).
*No truquis al servei d’emergències mèdiques explicant que et trobes molt malament i que necessites que vingui una ambulància. Aquests serveis tenen tot molt protocol·litzat i si detecten que estàs exagerant una mica et diran que vagis a veure el teu metge de capçalera avui o, millor, demà. Si et fan cas i t’envien un equip medicalitzat pots entrar en la perillosa roda assistencial de la urgència, plena de riscos derivats principalment de la realització en un interval de temps molt curt de múltiples maniobres diagnòstiques i/o terapèutiques no exemptes d’efectes secundaris més o menys greus.
*No vagis directament a veure el teu metge de capçalera. Com que no tens cita prèvia el més probable és que no ho aconsegueixis i que et visiti un altre a qui no coneixes. A vegades això és una sort (si aquest altre és millor metge que el teu de tota la vida).
*No pensis que el sistema sanitari funciona molt malament i que et deixarà morir així com així, tirat i sense prestar-te l’assistència que necessites. Com has pogut llegir molts cops als diaris el nostre sistema és un dels millors del món.
Darrere d’aquestes negacions que pretenen introduir un xic d’ironia en la consideració de situacions que no deixen de ser alarmants per a qui les pateix s’amaga un missatge molt seriós i repetit cada cop amb més insistència: cal utilitzar de forma correcta els recursos del sistema sanitari. La seva sostenibilitat no depèn solament de la seva suficiència pressupostària, cal optimitzar l’efectivitat de les actuacions i aconseguir que la ciutadania faci un ús adequat dels seus mitjans.
