Actualitat

Què sap De Alfonso de sistemes sanitaris?

Per entendre la que ha liat De Alfonso amb la famosa frase seva ‘Els hi hem destrossat el sistema sanitari’, provocant interpretacions interessades de polítics que, amb diferents dosis d’ignorància i de mala fe, tenen més interès a treure’n partit que a explicar veritats, faríem bé de distingir entre els conceptes de sistema i model sanitari, de sanitat i de salut. D’aquesta última, ningú no n’ha parlat, potser perquè és el concepte més ample i inabastable que hauria de ser l’objectiu de totes les polítiques. Podríem trobar que destrossar un determinat sistema sanitari fos el més favorable per a la salut.

Catalunya, per molt que tingui transferides les competències sanitàries des de 1981, no té un sistema sanitari propi. Hi ha aspectes bàsics, el model de finançament només n’és un, que depenen de l’estat espanyol. Existeix una llei general de sanitat que teòricament condiciona tot l’Estat. Les qüestions relatives a la propietat dels centres construïts per l’antic INP, ara gestionats per l’ICS, i les incidències en el desenvolupament de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) demostren aquesta falta de sobirania necessària per tenir un sistema sanitari propi.

El que va fer Catalunya, desobeint l’esmentada llei general, no només amb el consentiment sinó amb la col·laboració dels partits que han ostentat la dèria espanyolista al llarg dels anys, com ja vaig explicar l’any 2010 en el capítol referent a Catalunya del llibre ¿Por nuestra salud?, va ser crear el seu propi model de gestió, el que sempre s’ha conegut com a model sanitari català. No va ser obstaculitzat perquè era un experiment neoliberal, basat en el model thatcherià, que convenia a totes les elits, a les elits comerciants de sempre i a les noves elits gerencials. Ans al contrari, va ser adaptat i traslladat a l’Estat amb la Llei 15/97 que, com ha criticat sempre CASMadrid, obria la veda de les privatitzacions. Aquí ja teníem el nostre propi model de privatització, fet que no va ser obstacle al total suport de CiU a aquesta llei.

És evident que l’expressió de De Alfonso no només demostra la seva ignorància en aquestes qüestions, sinó que és atrevida perquè el PP només pot estar en contra del sistema o model sanitari que patim per nimietats, pel repartiment del pastís, per l'”y tú más”, i hauria fet arribar a De Alfonso un avís, “vigila què destrosses”, si no quedés sobreentès que simplement es tractava d’evidenciar que a Catalunya també existeix la corrupció. I si no, que algú ens expliqui quin va ser el pacte entre el Govern de Mariano Rajoy i el nostre Boi Ruiz que permet que els gerents dels nostres consorcis segueixin cobrant per sobre de les possibilitats que els donava l’esmentada LRSAL, per posar un cas.

De Alfonso parlava doncs de model de gestió, no de sistema sanitari, ni molt menys de la sanitat, com li va imputar el representant de JxS en la seva intervenció parlamentària amb evident mala fe, amb una rebequeria que clarament buscava un boc expiatori per a les malifetes sanitàries pròpies. I no en parlem del tuit de la diputada Montserrat Candini que acusava Albano Dante de ser un simple portaveu de l’ara maleït director de l’OAC. Com evidencien les declaracions dels meus amics David Vidal i Albano, ambdues recollides al recent escrit d’aquest últim a Crític, i la intervenció de Benet Salellas al Parlament (minut 5:25), el paper de De Alfonso en la persecució de la corrupció ha estat ínfim i a més ens ha sortit caríssim. Una de les activitats que més m’enorgulleixen és haver treballat conjuntament amb en David i l’Albano en múltiples investigacions i publicacions. Va ser en aquella gloriosa època que vaig construir un gran mapa de relacions que desprèn la pudor del nostre model sanitari.

Preocupant és la reacció dels líders d’ERC en relació a la conspiració de De Alfonso i Fernández Díaz. El candidat Rufián es va fer ressò, massa irreflexivament, de la incitació d’Alfred Bosch a exposar als centres sanitaris la frase de De Alfonso. La iniciativa ignora o contradiu el pensament amplament majoritari, per no dir unànime, entre la gent que lluitem contra les retallades sanitàries i per una sanitat 100% pública que precisament planteja l’abandonament del model sanitari català, un model que ha estat posat seriosament en qüestió després de tants anys de consens amb el mercat relacional (pàg. 18) establert amb la sanitat a Catalunya. Molta d’aquesta gent és la que menysprea el procés d’independència perquè desconfia d’una Catalunya on realment es pugui decidir en tots els àmbits de la vida, del ‘primer la independència i després ja veurem’, perquè veu que les cartes estan marcades.

Hagués tingut més lògica que ERC, en comptes de centrar-se en aquestes confuses referències al sistema sanitari, hagués exigit responsabilitats a CDC pel paper jugat per Germà Gordó, com apunta en Lluc Salellas, tant en el nomenament del director de l’OAC com en la suposada operació per posar Gordó al capdavant del país. I és tant absurd com intranscendent intentar esbrinar si va ser una maniobra seva o de la seva esposa, que li volia regalar la presidència del país. Són aquestes operacions fosques, i no els dubtes raonables que planteja la CUP, les que haurien de fer desconfiar a ERC de la viabilitat del procés, perquè és CDC i no la CUP qui el subordina a interessos bruts.

Llàstima que ERC segueixi ocupada a continuar donant peixet a una CDC moribunda, fins i tot amb concessions que perjudiquen la nostra salut com el nou BCN World, paradigma d’un model de desenvolupament indesitjable per a una Catalunya independent. Llàstima que segueixi atenent els seus compromisos amb els fons de capital risc, creadors de misèria, com demostra el fet que Comín ni tan sols hagi penalitzat encara la multinacional Transport Sanitari de Catalunya, SA, pels seus evidents incompliments, sinó que, ans al contrari, consideri que ha complert amb la transparència exigida pel Parlament amb la patètica “Anàlisi dels resultats inicials del desplegament del Model de transport sanitari integral”. O dient, en seu parlamentària, el disbarat que l’ICS no convocarà places per la no aprovació dels pressupostos. Estem veient clarament que Espanya és irreformable, però també que Catalunya serà independent amb transparència o no ho serà.