És la segona vegada que em veig embolicat en una batalla ferotge al Twitter amb exaltats de l’independentisme neoliberal. En part, la culpa és meva per no resistir-me a la provocació del diputat al Parlament per Podem Catalunya i amic Albano Dante, amb qui ja fa anys que no parlo. Dante em posa com a destinatari de determinades piulades quan se sent injustament atacat en temes sanitaris. Malgrat el meu independentisme declarat, malgrat haver manifestat públicament les meves diferències amb ell i amb els Comuns, els independentistes defensors de les receptes neoliberals no accepten que digui que el model sanitari català està seriosament qüestionat. És aleshores quan es passa del debat civilitzat als insults.
Un punt comú, quan no hi ha arguments, és el d’escampar la màxima de “que ningú respongui perquè jo, Ramon Serna, tinc la veritat”. Mai m’he considerat infal·lible, però els anys i les experiències em confirmen unes conviccions que, evidentment, no agraden a tothom. És ben trist que en el darrer ‘debat’, relacionat amb els recents TOP20, la piulada més replicada hagi estat la que se centrava en un error formal. Sembla que l’Albano es va equivocar en la data d’una notícia sobre IASIST, la constructora d’aquests premis, posant 1992 en comptes del 2002. La piulada en qüestió ridiculitzava la informació, no pel seu contingut sinó per la seva antiguitat, com si el caràcter d’aquests premis i els falsos mites que posen en evidència el model sanitari català no estiguessin prou ben definits ja en aquelles dates.
Una altra eina d’atac que es repeteix són els indicadors i informes suposadament infal·libles que van acompanyats de conclusions aberrants. El darrer rànquing de Bloomberg situa a Espanya en el tercer lloc mundial en eficiència del sistema sanitari. L’agosarada conclusió expressada en un mitjà espanyol davant d’això, explica els enormes beneficis de les retallades sobre la base que l’eficiència és un valor absolut, quan és clarament un factor economicista. És sabut que els números es poden retorçar per tal que diguin el que vol la persona que et vol convèncer que les teves vivències no compten per a res. Aquests malvats no ensenyaran altres enquestes que, entre altres, valorin el temps d’espera per accedir als serveis. És el cas per exemple de la de Health Consumer Powerhouse, que situa a Espanya al lloc 19 entre 37, molt per sota de la classificació del G-20, que deixa el país al lloc número vuit, amb criteris força arbitraris. El que ja fa passar ratlla amb aquestes persones és que et contestin que si t’han abaixat el salari un 20% és perquè no mereixes més i que, en definitiva, el mercat té tota la raó del món. Doncs no, som molta la gent que volem la independència per construir un país on no manin els mercats sinó el poble.
Parlant d’atacs, Joan Solé anunciava el passat 3 d’octubre en la Revista Mirall, una tardor calenta de les privades contra el conseller de Salut Toni Comín. Llàstima que no encertava del tot els instigadors. Com si hagués estat esperant l’anunci de sortida, Montserrat Candini, històrica diputada convergent, més coneguda com a defensora històrica del també convergent Xavier Crespo, carregava contra Comín dient que l’existència de privatització en el model sanitari català no és real. Vaja, que els diners que van beneficiar Crespo eren imaginaris. Com també ha dit Jaume Padrós, no es pot desprivatitzar el que no ha estat privatitzat. Tan aviat com Comín va anunciar l’oferta de compra de l’Hospital General de Catalunya, un mitjà digital espanyolista dictaminava que Comín mentia perquè la multinacional sanitària Quirónsalud que a Espanya dirigeix Víctor Madera havia dit que “ells no han rebut cap oferta”. Sense cap prova, donant per suposat que les multinacionals no menteixen. En poques paraules, el PDECat i l’espanyolisme ranci es donen la mà quan es tracta de defensar els beneficis privats a costa de l’erari públic. Inútils són els intents del mateix Comín d’exculpar el seu antecessor de nefasta memòria. La realitat és que ha empès un lleuger gir a l’esquerra, un inici de trencament amb la sociovergència que ha dominat la història del model, moviments totalment necessaris si el que es vol és demostrar que la independència serà útil per avançar en els canvis socials i de model que la població reclama.
El que caldria veure ara és quina de les alternatives que recollia aquest diari el passat divendres seria la més desitjable, considerant que el que ara estem fent són assaigs preparatoris del més llarg procés de desprivatització que ens espera amb la independència, quan el procés constituent s’hagi definit per un model 100% públic. Crec que Comín hauria d’haver plantejat l’oferta de compra com a un clar ultimàtum. O et deixes comprar, o fins i tot expropiar, per tantes vegades com l’hospital ha estat salvat amb diners públics, d’aquí l’exigència de la CUP d’una auditoria, o no rebràs ni un duro més de la pública. Clar, en el moment actual, una OPA hostil d’aquestes característiques no és creïble. No perquè no sigui viable sinó perquè l’actual govern, més enllà del que íntimament pugui pensar Toni Comín, no té la voluntat de construir un model 100% públic. La gent de la Plataforma en Defensa de l’Hospital Ernest Lluch a Cerdanyola ja havia renunciat a les seves aspiracions en constatar que aquest no seria plenament públic. Potser el més raonable seria continuar amb el pla de desprivatització inicial i esperar que Víctor Madera i els seus nous amos alemanys s’adonin que anem de debò.
