Si es dóna un cop d’ull a les notícies de medicina i de salut un veurà que se centren a parlar dels últims avenços, sovint encara en fase experimental, de les emergències i també d’alguns temes d’hospitals, sobretot de tercer nivell. L’atenció primària gairebé no és present als mitjans de comunicació, cosa que la fa invisible per a moltes persones.
Allò que no és notícia no existeix. És més que probable que si es comentés això amb un creador de continguts audiovisuals diria que no hi ha històries o temes interessants a l’atenció primària.
La realitat, però, ho desmenteix. Només cal fer una lectura de les històries publicades al blog Diaris de trinxera iniciat l’any 2012, on hi ha més de 300 històries reals del dia a dia explicades per professionals de l’atenció primària. Moltes d’elles donarien per a un bon argument o reportatge a fons.
Els Diaris de trinxera són una iniciativa per fer visible l’invisible explicant què passa als centres de salut i a les vides de les persones que s’hi atenen, sigui al mateix centre o al domicili.
A l’atenció primària els professionals treballen gestionant la incertesa de la consulta, on no sempre tenen respostes, i han de resituar-se cada cop que comença una nova consulta de cada dia, siguin banals o greus, canviant el registre a cada moment per adequar-lo a cada cas.
És un espai on es comparteixen sentiments que els apropen a les persones, tant en la malaltia com en els problemes socials que malauradament ara són molts. Metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials acompanyen les persones en les dificultats, encara que només sigui escoltant i sense que quedi res escrit a la seva història clínica.
La mort també hi és present en el treball del dia a dia i les professionals hi són fins al final, ja que acompanyen tota la vida de les persones essent la seva referència. Els sistemes d’emergències no sempre ho posen fàcil amb la mobilització de recursos que no caldrien o amb solucions poc raonables.
Tot això en un entorn de treball que sovint té uns objectius, que fixa qui governa, que semblen allunyats de la realitat, un entorn on no sempre es valora el treball que es fa, i amb unes condicions laborals que no ho faciliten, a molts moments.
En aquest panorama, sovint hi ha dificultats i esperes incomprensibles, però a vegades amb l’ajut d’altres professionals s’encarrilen els problemes que es presenten sense fer soroll.
També genera angoixes a qui treballa a l’atenció primària intentar fer entendre que algunes propostes d’altres àmbits assistencials no són les més adequades per aquella persona que coneixen molt més bé.
Però tot i les dificultats, els problemes i la seva invisibilitat, les persones que treballen en els CAP se senten orgulloses de la seva feina, essent conscients que no és fàcil estar a l’altre costat i superant el cansament per seguir treballant amb i per a les persones.
Totes aquestes històries, presents en els Diaris de Trinxera, tenen a veure amb la vida de la gent, amb els seus problemes, la seva vivència de les malalties i els seus significats, que són diferents per a totes i cada una d’elles (el que els anglosaxons en diuen sickness). Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és la malaltia vista com a procés biològic (illness) i la medicina com a pura tecnologia, que és el que té més visibilitat social i als mitjans. Els diaris també posen de manifest el costat més humà dels professionals, les seves pors, les incerteses a les quals han de fer front, el seu valor, el seu treball, la seva relació amb els pacients -aquells que pateixen- i les condicions moltes vegades adverses en les que treballen.
Recentment el Fòrum Català d’Atenció Primària, entitat que promou el blog dels Diaris de Trinxera, ha publicat un recull de les cinquanta històries més llegides: ‘Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible’. Aquest llibre pretén ser un homenatge a totes les professionals de l’atenció primària, professionals de contacte i de tacte, que es comprometen amb els seus pacients, que estan disposades a donar-ho per al seu bé, que veuen i viuen la dura realitat dels nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres barris. També és un reconeixement del patiment de les persones i del seu pas pel sistema sanitari. Fa visible allò que és invisible, però ben real.
