La notícia va caure com una espasa freda clavant a l’esquena. Tan freda com l’amenaça d’estar perdent el temps que podria salvar la vida de la seva filla o almenys mitigar la malaltia que estigui patint. El mateix dia en què Izar, de dos anys i mig, i la seva mare Julud estaven preparades per partir de Gaza a un hospital de Jerusalem Est, l’oficina palestina encarregada de coordinar els permisos israelians de sortida els va comunicar que no havien obtingut l’aprovació.
“Està sent comprovada la situació de seguretat d’Izar Atawna i Julud Atawna –parafrasea Julud-. Això va ser el que ens van dir”. Després d’aquestes paraules, un estrany silenci omple l’habitació de la casa, d’una sola planta, situada al bulliciós camp de refugiats de Jabalia, a Gaza. La frustració i tristesa de Julud, mare d’Izar, i Basel, el pare, dibuixen els seus rostres. Fa més d’ un any i mig que busquen tractament per a la seva filla. Ni tan sols han aconseguit obtenir un diagnòstic a Gaza. lzar abans es posava dempeus, ara no pot; menjava, ara li costa empassar; balbucejava sons propers a les síl·labes, ara només emet gemecs.
“Sóc el pare d’aquesta nena i vull oferir-li tot el que tinc perquè rebi tractament. Fer alguna cosa per ella. Però els obstacles són superiors a les meves capacitats. És un obstacle fet per un Estat d’ocupació”, denuncia el pare a eldiario.es.
Diversos doctors, cap diagnòstic
Asseguts en matalassos sobre el terra, els pares d’Izar compten l’historial mèdic de la seva filla. Les desenes de visites a clíniques i hospitals; els símptomes que té i la regressió que pateix.
La nena està present. L’han assegut també sobre un dels matalassos, recolzant la seva esquena a la paret, i li han col·locat dos coixins als seus costats. Izar no pot mantenir-se dreta i la seva esquena va lliscant a poc a poc cap avall. Quan sent que la postura li incomoda, ploriqueja. La seva mare la reincorpora i amb una mà li subjecta el coll perquè el cap no caigui bruscament a un costat.
“Quan tenia uns vuit mesos vam notar que tenia un retard en els seus moviments i en la parla”, relata Basel. “Vam anar a un metge privat que va decidir fer-li una sèrie d’anàlisis i una ressonància magnètica”, explica. En veure els resultats, el metge va preferir consultar amb diversos dels seus col·legues que, finalment, van decidir prescriure vitamines. “Els metges ens van dir que li faltava vitamina D”, apunta la mare.
En els camps de refugiats de palestins amb prou feines hi ha espai entre una casa i una altra. Els carrers interns són tan estrets que se circula en fila índia. Si arriba una persona en direcció oposada, una de les dues ha d’apartar-se. La llum solar escassament penetra per les finestres. Però aquest no semblava ser el problema que patia Izar.
“No millorava i aleshores la vam portar a un altre metge, també privat, i ens va dir el mateix”, recorda Basel. “‘Després vam anar a un hospital pediàtric públic. Aquí, un metge, diuen que el millor a Gaza, especialitzat en neurologia pediàtrica ens va dictar com a diagnòstic ‘paràlisi cerebral”.
Els pares i altres metges van dubtar: Hissar pot moure les seves cames lleument i les seves mans. Això sí, cada vegada amb més dificultat. “No hi ha un diagnòstic mèdic precís”, diu la mare. “Diversos metges ens van negar això de la paràlisi i ens van dir que se li està desfent la substància blanca. Altres diuen que el líquid al voltant del cervell és escàs. No hi ha res segur”.
Hissar està empitjorant. La seva mare explica que, fa uns mesos, menjava bé i sense problemes aparents. Avui en dia gairebé no pot empassar l’aigua, molt menys menjar que no contingui líquids, de manera que la nena també està perdent pes. “Ahir vaig estar plorant”, continua la mare. “Veig com la meva filla empitjora i empitjora i no podem fer res. Els metges a Gaza no ens estan servint de res. No estan preparats per això, no saben què fer”.
El temps i el bloqueig, enemics d’Izar
“Amb la cita de l’hospital anirem al Ministeri d’Afers Civils a Gaza perquè s’encarreguin de la coordinació de seguretat amb Israel, esperant que no ens tornin a parar aquí”, apunta Basel. “És el seu dret de tenir un tractament, el millor. No és just que Izar estigui tancada a la franja de Gaza”.
Basel mira la seva filla, intentant amagar la seva cara de preocupació, li somriu. Hissar li respon amb una mirada plena de felicitat i li retorna un ampli somriure, acompanyada d’un refilo que els seus pares tradueixen com les seves riallades. Després Izar obre la boca, amb totes les seves forces, com volent dir alguna cosa. L’obre més i més, encara que finalment no aconsegueix emetre ni un lleu so.
Els seus pares s’entrecreuen una mirada. Una mirada d’impotència.
