Aquest és un article de eldiario.es
Els menors que han viscut o viuen situacions de violència en la llar perpetrades per un pare que maltracta a la seva mare requereixen el consentiment del maltractador per ser intervinguts psicològicament. Es tracta d’un requisit legal derivat de la pàtria potestat, recollida en el Codi Civil, que estableix que serà exercida “conjuntament per tots dos progenitors o per un solament amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre”.
És a dir, es precisa l’autorització dels dos en determinats àmbits, com l’educatiu o sanitari, i circumstàncies, entre elles, la intervenció i tractament psicològic amb el fill o filla de tots dos. Un fet que ocorre fins i tot en aquells casos en els quals el pare ha estat condemnat per violència de gènere o existeix un procediment obert contra ell, però no ha estat privat de la pàtria potestat.
Segons les últimes dades difoses aquest dilluns pel Consell General del Poder Judicial, solament en el 0,8% de les ocasions en què la justícia dicta una ordre de protecció per a una dona, li retira cautelarment la pàtria potestat al presumpte agressor. D’aquesta manera, quan la dona i els seus fills o filles acudeixen a serveis d’atenció psicològica han de demanar l’autorització al pare.
Aquest requisit legal es manifesta en el Codi Deontològic del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs a través de l’article 25, que exigeix informar els pares o tutors dels menors que seran intervinguts.
En cas que un d’ells no ho consenti, el Codi Civil preveu la via judicial per obtenir l’autorització. Si el professional intervé al menor sense l’autorització d’un d’ells, s’arrisca a ser denunciat per l’altre progenitor i sancionat pel col·legi.
El PSOE insta al Govern a prendre mesures
“En un 20% dels casos que atenem el pare rebutja la intervenció afirmant que no és un maltractador i que els seus fills no han d’estar a cap programa”, assegura Pablo Neva, coordinador del programa d’atenció a fills i filles de víctimes de violència de gènere que desenvolupa l’Institut de la Dona de Castella-la Manxa.
“Algunes dones es neguen a iniciar un procediment judicial”, apunta el psicòleg, perquè pot resultar revictimitzador al costat del cost emocional que suposa per a moltes reviure la seva història i el retard al qual se sotmet la intervenció. “No volen tornar a passar per la pedra del jutjat ni l’experiència de ser qüestionades o el seu relat posat en dubte”, explica Neva.
En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, que reivindica “un canvi legal perquè en els casos en els quals hi hagi condemna o una ordre de protecció en vigor no sigui necessària l’autorització”.
El 12 de desembre el PSOE va registrar una proposició no de llei al Congrés per instar al Govern “a prendre les mesures necessàries perquè l’atenció i assistència psicològica quedi fos del catàleg d’actes que requereixen una decisió comuna en l’exercici de la pàtria potestat quan existeixi sentència ferma o hi hagués una causa penal en curs per maltractaments o abusos sexuals”.
Els socialistes apunten a la llei integral, que en el seu article 19 estén als menors a càrrec de la dona víctima de violència de gènere el dret a l’assistència social integral. D’altra banda, la llei d’infància que va entrar en vigor a l’agost del 2015 reconeix els menors exposats a la violència de gènere com a víctimes directes.
Però, què passa quan les víctimes no denuncien i sí que acudeixen a serveis d’atenció? Segons la Macroenquesta elaborada el 2015 pel Ministeri de Sanitat únicament denuncia 28,6% de les víctimes, per tant els seus fills i filles no tindrien dret a ser ateses en cap cas. Per a Carmona, “seria interessant” explorar vies com “que serveixi amb l’informe dels serveis socials perquè el jutge ho legitimi”.
El ‘modus operandi’ depèn de cada servei
“Ser condemnat per violència de gènere va aparellat a perdre drets, o almenys a no tenir poder sobre la decisió que puguin ser guarits els mateixos traumes que ell mateix ha generat”, resumeix Neva, que apunta al fet que en alguns jutjats de violència sobre la dona s’inclou en la mateixa sentència un apartat que legitima la intervenció psicològica sense necessitat d’autorització.
“No obstant això, és una cosa que no sol ocórrer gairebé mai, és minoritari”, assenyala un advocat del Centre de la Dona depenent de l’Ajuntament de Azuqueca d’Henares (Guadalajara). “També és veritat que no ho solen demanar les parts”, prossegueix. La veritat és que no hi ha uns criteris homogenis en cap dels àmbits: ni judicial ni psicològic.
Per això, el ‘modus operandi’ depèn de cada servei d’atenció integral a les víctimes. Diversos psicòlegs han relatat a eldiario.es com empren determinades estratègies perquè el menor sigui atès amb urgència. Alguns centres canvien el nom dels programes i opten, per exemple, per no cridar-ho intervenció psicològica, sinó “acompanyament emocional” per no requerir autorització.
“Se sol enviar un burofax a l’home i s’entén que si no contesta està autoritzant”, sosté Itziar Fernández, extreballadora d’una casa d’acolliment per a dones i els seus fills i filles. “El que és clar és que no té cap sentit que una dona que està fugint del seu agressor necessiti una mica d’ell perquè el sistema l’està exposant”, argumenta.
El risc de la denúncia de l’agressor
Olga Barroso va treballar durant gairebé deu anys en un recurs de l’Ajuntament de Madrid per a víctimes. “A nosaltres la Fiscalia de Menors ens va autoritzar al fet que en valorar un dany derivat d’una situació de violència l’hi comuniquéssim per no demanar l’autorització”, assenyala. No obstant això, “és necessari un major blindatge” perquè “t’enfrontes a possibles denúncies dels agressors”.
L’article 25 del Codi Deontològic –que contempla l’obligació d’informar a tots dos progenitors– “és el que més vulneren els professionals”, afirma un integrant de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid. “En moltes ocasions és vulnerat per psicòlegs que davant una situació de violència i per protegir als menors no informen”, apunta una psicòloga que està esperant a la sanció que previsiblement el col·legi li imposarà.
L’experta, que prefereix no revelar el seu nom, ha estat denunciada pel pare dels menors als quals va avaluar, a pesar que compta amb una sentència condemnatòria per maltractaments. Ha estat qualificat pel col·legi madrileny com a “falta molt greu”, encara que una comunicació de l’Assessoria Jurídica del mateix en 2011 acreditava en un cas similar que no era necessària l’autorització.
