Privatitzacions, desviament de diners, plantilles escasses i precàries, expedients de sanció… La sanitat pública segueix presentant deterioraments encara que els desperfectes passin més desapercebuts: a Vigo, Madrid, Granada, o Burgos la gestió sanitària segueix llançant ombres que provoquen mobilitzacions.
A Madrid, el passat 19 de desembre es va convocar una tancada hospitalària per subratllar la mala situació de les plantilles. Només uns dies abans, Granada va culminar una bateria de protestes pel pla de la Junta d’Andalusia per fusionar centres hospitalaris. A Vigo, el seu nou hospital de gestió privatitzada no arriba per solucionar els problemes de la zona i origina peticions de “rescat” públic. La Comissió Europea manté obert un procés d’infracció a Espanya per un suposat engreix del pressupost de l’hospital semiprivatizat de Burgos: 200 milions de més per la constructora sortits de les arques públiques. El cas, encara actiu segons els registres de la Comissió, investiga si es van vulnerar les regles del mercat intern a l’ampliar els pagaments a la contractista: s’ha passat dels 242 milions d’euros previstos a més del doble.
“El sistema sanitari no s’ha refet de la política de privatitzacions i retallades. Alguna comunitat autònoma recuperarà el 2017 les inversions del 2009”, explica l’expediatra de l’hospital Niño Jesús (Madrid) i cap visible de l’oposició a l’adjudicació d’hospitals a empreses, Marciano Sánchez Bayle. Bayle subratlla que el fet que “els problemes i les reivindicacions no siguin a Madrid els resta atenció. Però no importància”.
Fa només tres mesos, Vigo va repetir la seva marxa ciutadana que demana a la Xunta prendre les regnes del nou hospital privatitzat. Un centre pel qual les arques gallegues paguen a la contractista 72 milions a l’any durant 20 anys. “I no ha resolt els problemes dels ciutadans de l’àrea de Vigo: col·lapse d’urgències i llistes d’espera un 30% per sobre de la mitjana de la comunitat”, explica el president de la Federació en Defensa de la Sanitat Pública, Manuel Martín .
De fet, l’hospital no ha obert els 1.400 llits compromesos: està en 850. “L’hospital està permanentment en obres. Fa uns dies li va caure a sobre a un pacient una porta plomada del servei de radiologia”, es queixa Manuel Martín. La Xunta va dir que havia estat “un sabotatge” i van denunciar la “manipulació dels ancoratges”.
A més, la Comissió Europea va obrir una investigació sobre si els pagaments a l’empresa són una “ajuda encoberta” ja que l’executiu de Núñez Feijoo va haver de demanar un crèdit al Banc Europeu d’Inversió per finançar el projecte. El termini per a la investigació expirava al setembre passat però la CE no s’ha pronunciat encara. “Això ens fa ser una mica pessimistes”, remata Martín.
“No hem perdut el pols”
Carmen Esbrí és portaveu de la Taula per la Sanitat-Marea Blanca que convoca un cop al mes una manifestació a Madrid. “Nosaltres no hem perdut el pols en quatre anys. Seguim denunciant la privatització que porta diners públics a empreses privades en les cures pal·liatives o en les proves diagnòstiques”. La marea blanca que va refermar amb el pla de privatització de sis hospitals públics a la Comunitat de Madrid acumula 51 edicions.
Una de les fórmules per les quals s’ha esquerdat l’atenció sanitària pública és la reducció i precarització de les plantilles. La tancada del passat dia 19 a l’hospital 12 de Octubre de Madrid demanava acabar amb “la manera tan cruel amb què estan tractant a la sanitat”, explica una portaveu del sindicat Mats que va convocar la mobilització. “L’administració dissimula la precarietat”, sintetitza.
Amb plantilles precaritzades l’atenció es ressent: majors temps d’espera, menys minuts per a les consultes, restriccions en material i tractaments… La fundació Primero de Mayo de CCOO acaba de constatar que un terç dels professionals de la salut treballen de manera temporal. Sumen unes 193.000 persones, segons les microdades de l’Enquesta de Població Activa. I la majoria d’ells són interinitats, és a dir, cobreixen de manera temporal llocs de plantilla.
Retret judicial
Just aquesta pràctica tan extesa en la sanitat pública és la que ha vingut a desmuntar el Tribunal de Justícia Europeu en sentenciar que no es pot recórrer a la contractació temporal “per cobrir necessitats permanents”. Jutjava el cas d’una infermera a la qual se li van anar empalmant contractes des de 2009 a 2013 fins acomiadar-la definitivament.
“L’eventualitat infon por i es tradueix en doblar torns o perllongar horaris”, raonen a Mats. “La llista d’espera no pot reduir-se a base de precaritzar als sanitaris”, coincideix Carmen Esbrí.
Un altre dels exemples més recents d’oposició a la forma en què les administracions estan governant el sistema sanitari va esclatar aquests novembre i desembre a Granada. 120.000 persones en tres manifestacions diferents es van enfrontar als plans de la Junta d’Andalusia perquè els hospitals de la ciutat es repartissin els serveis (una mena de fusió assistencial). Després de les convocatòries, la Junta va fer marxa enrere i va signar un acord amb cinc sindicats, que no ha satisfet tothom.
Fins i tot una ciutat no destacada per la seva mobilització com Salamanca ha sortit en diverses ocasions, l’última al juny passat, per protestar pel que consideren “mala gestió” de la seva àrea sanitària.
Les estadístiques del Ministeri de Sanitat donen algunes imatges molt gràfiques de l’empobriment del sistema: uns 6.000 llits públics instal·lats menys que el 2010. 3,1 per cada 1.000 habitants. El tercer per la cua a la Unió Europea. Es tracta d'”un efecte acumulatiu que, al final, omple la situació”, lliga Sánchez Bayle.
