La ciència pateix una síndrome difícil de caracteritzar i més difícil encara de tractar. El cos de la ciència ha desenvolupat en les últimes dècades un creixement d’aparença tumoral que podríem anomenar la mala ciència o ciència mal feta. Aquesta excrescència està constituïda per tots aquests estudis de baixa qualitat que no aporten sinó soroll i confusió. Se sospita que, per mancances metodològiques i d’un altre tipus, la majoria dels tres milions d’estudis que es publiquen anualment (un milió d’ells, en el camp de la biomedicina) manquen de rellevància científica. Els resultats de molts d’ells no són reproduïbles i, fins i tot, és ben possible que siguin falses, com ja va advertir John Ioannidis en el seu article ‘Why most published findings are false’, publicat el 2005. Aquest article, que va significar una bufetada a la comunitat científica i és ja un dels més citats, va disparar les alarmes sobre la credibilitat i la dilapidació de recursos a la investigació. Ara, en el primer número del 2017 de la revista Nature Human Behavior, Ioannidis i altres investigadors proposen un seguit de mesures per millorar la confiança i eficiència de la ciència en el ‘Manifiesto for Reproducible Science‘.
Quina credibilitat mereix una ciència que no és reproduïble? Per què hi ha tanta ciència de baixa qualitat? Què es pot fer per pal·liar el problema? Són potser les tres principals qüestions que s’haurien d’analitzar. Anem per parts. La manca de rigor de bona part de la producció científica potser no ha transcendit encara a la societat, però preocupa a un nombre creixent d’investigadors. Una enquesta realitzada el 2016 per la revista Nature a 1.576 científics va revelar que el 52% d’ells creu que hi ha una crisi de reproductibilitat, és a dir, una crisi que afecta un dels pilars bàsics del coneixement científic. La medicina sembla ser una àrea més afectada que la química i la física, segons els enquestats. El 73% d’ells considera que almenys la meitat dels treballs publicats en el seu camp són reproduïbles i amb prou feines el 31% creu que la impossibilitat de reproduir-los vol dir que siguin falses. Però aquestes dades tampoc són molt encoratjadors i mostren un cert deteriorament en la credibilitat de la ciència.
Segons l’opinió dels investigadors, els principals factors que impedeixen la reproducció dels treballs són la publicació selectiva de resultats, la pressió per publicar i les mancances estadístiques, però també invoquen altres deficiències, des del disseny de l’estudi a la insuficient revisió per parells. El fet d’avaluar la tasca científica pel volum de publicacions és probablement una de les grans perversions del model actual, però per entendre bé el problema cal tenir en compte que la mala ciència també té els seus beneficiaris. I aquests són, no només els científics mediocres incapaços de fer ciència excel·lent, sinó també tots aquells grups econòmics o professionals que prefereixen els resultats defectuosos o ambigus de la mala ciència als d’un bon estudi, perquè probablement aquests no els afavoririen. Com mostrava una recent enquesta de Vox ja comentada en una altra ocasió, hi ha moltes coses a millorar a la ciència actual. En la mateixa línia, aquest nou “manifest per la ciència reproduïble” planteja millores relacionades amb la metodologia, la publicació dels resultats, la transparència, l’avaluació i els incentius. Són moltes les possibles formes d’actuar contra la mala ciència, però potser la més eficaç sigui la que comença per un mateix i el seu entorn, fomentant l’esperit crític i recordant que un tendeix a donar per bo i veritable que el beneficia. I això és molt poc científic.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
