El que és nou. Els periodistes i comunicadors vibren amb la novetat, tenen una inclinació genuïna per tot el que és nou. Però aquesta tirada sol ser la seva perdició, com a mínim pel que fa a la informació mèdica, doncs el nou és habitualment el més incert. En canvi, els científics recelen de la novetat, doncs saben que la veritat no sol trobar-se en els primers treballs; encara que, quan oficien de comunicadors per donar visibilitat a les seves recerques més noves, tendeixen a menysvalorar les limitacions d’aquests estudis. Si el coneixement científic és aproximat i provisional, el més nou ho és doblement.
La veritat. En medicina, “la meitat del que ensenyem és fals i l’altra meitat és cert. El problema és que sabem quina és cada meitat”, deia a mitjans del segle XX Charles S. Burwell, degà de Medicina de la Universitat Harvard. Ara tenim una idea més precisa d’aquesta intuïció que dividia el coneixement mèdic en dues meitats. El 2005, en el seu aclaridor article ‘Why most published research findings are false‘, John Ioannidis va mostrar que els estudis inicials, aïllats i no replicats tenen més probabilitats de ser falsos. Tot el que és nou té una aroma de falsedat més intensa, que es torna pudent quan els resultats innovadors estan viciats de conflictes d’interessos i defectes metodològics. La veritat científica es troba en algun lloc central d’un imaginari espai ponderat amb tots els estudis realitzats sobre un problema, com il·lustra el logotip de la Col·laboració Cochrane. Aquesta és la base de les revisions sistemàtiques i les metanàlisis, que són la resposta més precisa a les preguntes de salut.
En la seva predilecció per la novetat, els periodistes se centren en els resultats inicials i rarament informen quan altres estudis els desmenteixen. Un recent article sobre la validesa dels missatges de biomedicina difosos a la premsa mostra que menys de la meitat dels resultats publicats van ser confirmats en posteriors metanàlisis. Aquest treball mostra també que la premsa informa cinc vegades més dels estudis inicials que dels de seguiment, i que les revisions i les metanàlisis, que ofereixen els missatges més propers a la veritat científica, són àmpliament menyspreats. Aquest desdeny per la veritat consolidada no és responsabilitat exclusiva dels mitjans de comunicació, sinó també dels aparells de comunicació de les revistes i institucions que elaboren els comunicats de premsa. I el que entre tots dos aconsegueixen, al final, és obstaculitzar la capacitat de prendre decisions informades en l’àmbit de la salut.
El millor. La informació té sens dubte un component ètic, i per això cal distingir entre bona i dolenta. Només la informació contrastada ajuda a metges i pacients a prendre decisions informades, mentre que la falsa pot resultar perjudicial per a la salut. Ja que el primer deure dels metges és no fer mal, tenen l’obligació de gestionar i traslladar als seus pacients la informació més veraç. I, ja que la primera obligació dels periodistes és explicar la veritat, els qui es dediquen a informar sobre la investigació mèdica han de ser conscients que la informació falsa pot causar dany.
I les presses. Els tempos de la comunicació no són els de la ciència. Les presses, tan habituals en els mitjans com la passió per la novetat, no són bones mediadores de la veritat. Per això, quan no és possible prendre les degudes cauteles sobre les novetats de la investigació, el silenci informatiu pot ser una bona mesura higiènica. Abans de difondre missatges de salut probablement falsos, pensem en els beneficis de posar en quarantena l’actualitat mèdica. Això és una cosa que, d’una manera o altra, ens incumbeix a investigadors, periodistes i metges.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
