Els factors diferencials del model català de salut són la diversificació de proveïdors, l’empresarialització, la separació de la compra de la provisió, la laboralització dels professionals i molts altres aspectes burocràtics i administratius que fan referència a l’organització de la Generalitat i de les empreses que presten serveis. Totes aquestes peculiaritats no aconsegueixen que els pacients catalans rebin uns serveis sanitaris gaire diferents dels que obtindrien en altres territoris de l’estat espanyol. Els pacients no apareixen en la definició del model ni són els protagonistes dels programes polítics dels partits. En els períodes electorals es fan propostes concretes que busquen una ràpida –i sovint impossible– solució a problemes específics, o bé es prometen polítiques de partit que facin avançar el model cap a una provisió més lliberal o més pública dels serveis. Tot pels pacients, però sense els pacients.
Com vaig comentar en un altre article, considero que la modernització dels serveis de salut actuals implica avançar cap a oferir una atenció centrada en un pacient més apoderat. Aquest enfocament, no és només més respectuós amb el pacient, sinó que també millora l’eficiència del sistema sanitari. Permet avançar cap al triple objectiu: aconseguir més salut, més satisfacció i menys costos. Seria bo que els partits consideressin incloure aquests temes en els seus programes ara que avancem cap a un nou escenari electoral. L’atenció centrada en el pacient implica els següents punts:
- El proveïdor ofereix una atenció integrada dels aspectes biològics, psicològics i socials
- Es considera al pacient com una persona i que per tant s’entén que cada malaltia té un significat específic per a cada individu
- El professional és capaç de compartir poder i responsabilitat amb el pacient
- S’estableix una aliança terapèutica entre els dos en benefici del pacient
- Tothom comprèn que el metge també és una persona i que, per tant, la seva subjectivitat pot influir sobre la pràctica clínica
Apoderar al pacient no vol dir només capacitar-lo perquè sigui autosuficient en el control de les seves malalties cròniques, sinó que també suposa augmentar els seus drets i facilitar que participi activament en els serveis de salut que l’afecten.
El sistema sanitari ha d’adonar-se que hi ha vida intel·ligent més enllà del seu melic. És anacrònic que segueixi discutint exclusivament sobre la seva estructura. Ha de passar a gestionar l’experiència dels pacients que reben els seus serveis. El canvi suposa que clínics i gestors abandonin la seva actitud paternalista i que els pacients assumeixin les seves responsabilitats. Els professionals han de formar-se en aquest nou enfocament des dels primers cursos de la carrera. Implica preocupar-se per la relació metge-pacient afavorint la continuïtat assistencial i la capacitat d’elecció. Suposa invertir en equips multidisciplinaris que ofereixin una atenció global. Els Polítics han de modificar les estructures de govern i gestió per facilitar la participació. La informació per a pacients és un aspecte central. És primordial elaborar continguts rigorosos, basats en l’evidència científica que facilitin la presa de decisions per part dels pacients sobre els temes que els afecten.
Els pacients desitgen que els polítics parlin els temes que els preocupen i desitgen utilitzar el sistema sanitari d’acord amb els seus valors i les seves preferències. Cal començar a caminar.
