Imaginem per un moment que a l’Hospital Clínic de Barcelona no hi han hagut les retallades de recursos dels darrers anys per part dels pressupostos públics del CatSalut. Que l’hospital ha pogut créixer en estructura i personal suficient per fer front amb qualitat i sense demores a les necessitats de tractament hospitalari de tota la ciutadania que té assignada (els 520.000 residents a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra) i del “terciarisme assignat”, els pacients complexos que li arriben de tot Catalunya. Amb els bons professionals del Clínic, amb atenció excel·lent i sense llistes d’espera, quin sentit tindria que l’hospital oferís una part de la seva estructura i professionals a una part de ciutadans que paguessin per aquests serveis que ja tenen pagats pel sistema públic amb els seus impostos? Seria una estafa, pagar dues vegades pels mateixos serveis.
Ara, en la situació actual de pressupostos insuficients, les llargues llistes d’espera de tot tipus es converteixen en coartada per l’existència d’activitat privada dins dels serveis públics. Un peix que es mossega la cua: a menys qualitat i activitat pública, més activitat privada dels que s’ho poden pagar, més benefici pels professionals, formats i ja pagats per la pública, manca d’equitat i la perversió que suposa que s’utilitzin recursos públics, ja pagats en els pressupostos, en detriment d’utilitzar-los pels ciutadans amb accés públic: activitat de tardes dels professionals, quiròfans, llits, aparells diagnòstics, laboratoris, neteja, consums, manteniments, amortitzacions, etc.
Recentment la Sindicatura de Comptes en el seu informe 29/2016 sobre BarnaClínic SA ha corroborat la impossibilitat de separar clarament els recursos destinats a l’activitat pública i privada en el mateix centre, i entre moltes altres coses diu: “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests”.
Per tot això diem que no s’ha de fer activitat privada dins dels equipaments públics del sistema sanitari: és impossible posar-hi fronteres, i s’acaba produint negoci privat amb recursos públics, rebaixant la qualitat i accessibilitat del sistema públic i trencant l’equitat del mateix.
Pensem a més que és urgent un marc jurídic per regular aspectes com les incompatibilitats dels professionals entre el seu exercici públic i altres de privats, i els límits i requisits per realitzar activitat privada des del sector públic. Un requisit mínim seria que si els nostres hospitals terciaris volen utilitzar el seu prestigi internacional i atendre a pacients privats, aquests han de ser ciutadans que no tinguin ja pagada la sanitat pel sistema públic (estrangers rics de fora de la Unió Europea), i s’ha de fer en dependències a part i entitats jurídicament a part de la pública, sense els recursos pagats pel CatSalut. Cal una proposta clara, i cal promoure un ampli debat ciutadà i polític sobre aquesta qüestió.
No hi ha comentaris
La veritat es que sembla impossible imaginar una societat en que es puguin destinar recursos il·limitats a una activitat concreta. Queixar-se per les “retallades” es ridícul, quant mes se n’han fet a Grècia, i en tots dos llocs la causa es la mateixa, la crisi econòmica. Sembla que si una part dels beneficiaris de la sanitat publica, com passa amb l’ensenyament, no la fa servir i paga les seves pròpies despeses, el que fa es descarregar els serveis públics de bona part de la pressió que pateix a causa de les “retallades”.
La Sanitat pública espanyola està històricament infrafinançada respecte a la mitjana de l’UE (%dedicat respecte al PIB). Que matingui el seu nivell de qualitat, (8a. millor del món, segons l’OMS) més encara després de les retallades, ha estat bàsicament perquè els sous dels professionals són baixos en comparació amb la mitjana de l’UE i per la professionalitat i vocació dels professionals. En el meu cas, m’ha baixat el sou en els 8 anys que porto treballant a un hospital de la xarxa pública.
És molt trist que les decisions polítiques presses pels dirigents estatals hagin prioritzar salvar el sistema financer (contradint el funcionament del lliure mercat) per sobre de mantenir o millorar els nostres serveis públics.
Certament la despesa en sanitat a l’estat espanyol es inferior a la mitjana de la UE, i les conseqüències de la crisi econòmica encara la han deixada pitjor, i també es veritat el baix nivell salarial y que s’ha rebaixat durant la crisi, però cal tenir en compte la brutal caiguda d’ingressos fiscals, que han forçat a les administracions dels diferents països a actuar igual.
Sobre la qüestió de la “salvació” del sistema financer, li diria que si s’hagués deixat caure, el clients haurien perdut els estalvis, o una bona part, la economia s’hauria ensorrat, i ja no hi hauria sanitat publica, vostè no cobraria, ni sistema de pensions, i seria jo el que no cobraria.