Per què tenim una ciència per a l’estudi de la llum, l’òptica, i no la tenim per a l’estudi de les ombres? Per què hi ha una ciència de la matèria, la física, i no hi ha una altra dedicada a les formes? Per què i des de quan dividim les ciències entre humanes, socials i naturals? Per què no vam classificar les àrees de coneixement en ciències d’allò visible i invisible? O en ciències terrenals, celestials i del que se situa entre el cel i la terra? Preguntes com aquestes no tenen una resposta senzilla i homogènia, com adverteix l’eminent historiadora de la ciència Lorraine Daston en el seu llibret ‘Breu història de l’atenció científica’. La ciència ha anat seleccionant els seus objectes d’estudi no tant de manera capritxosa, que també, sinó sobretot com a resultat de les idees, els problemes i els interessos de cada època històrica.
La biologia, per exemple, ens sembla a primera vista una ciència fonamental, compacta, indiscutible, com si hagués existit des que la ciència és ciència. Al cap i a la fi, els éssers vius sempre han estat aquí i sembla plenament justificat que constitueixin un objecte d’estudi. No obstant això, la biologia amb prou feines té dos segles d’existència. I, si l’examinem amb deteniment, advertim zones menys fermes, especialment en les seves fronteres i interseccions amb les disciplines que s’ocupen de la matèria i de la ment, o amb les biotecnologies. I també moltes llacunes: per què tenim una disciplina que estudia les anomalies i monstruositats de l’organisme animal o vegetal, la teratologia, i no tenim una altra disciplina anàloga que s’ocupi dels éssers més bells i perfectes?
Amb la sociologia passa una cosa semblant. També és una ciència jove, amb prou feines un parell de segles d’existència. Si realment sempre han existit societats humanes, per què no s’ha considerat abans que la família, l’empresa i altres organitzacions socials podien ser objecte d’estudi científic? Sent com són enormement complexes les societats humanes, no és difícil imaginar la infinitat d’assumptes rellevants que potser mereixerien no només ser objecte de coneixement científic sinó tenir una disciplina pròpia. Tenim potser una ciència de l’amistat? De moment no, però no és descartable que hi hagi en el futur.
El que ara anomenem biomedicina o biologia mèdica és un conglomerat de ciències bàsiques, socials i humanes en el qual s’integren les disciplines clíniques i altres tan diverses com la citologia, la nanobiotecnologia, la genètica, la toxicologia, la nutrició, l’antropologia mèdica, la infermeria… i així fins a més de 70, segons la classificació del Journal Citation Reports de 1996. Però en aquests 20 anys han aparegut la proteòmica, la metabolòmica i la nutrigenòmica, per citar només algunes de les noves ciències òmiques.
La biomedicina és un bon exemple de com va desenvolupant-se un camp de coneixement. Els nous objectes d’estudi i les noves disciplines semblen anar sorgint sense ordre ni concert, com excrescències en un cos monstruós. La mateixa biomedicina podria ser ella mateixa un digne objecte d’estudi de la teratologia o, ja posats a especular, del que podríem anomenar teratologia ontològica. Perquè el que existeix i el que no existeix com a objecte científic canvia amb el temps; o, com diu Daston, la història de la ciència és una història de l’ontologia. Com no podia ser d’altra manera, l’anatomia, l’embriologia i la bioètica són filles del seu temps, però és important conèixer per què. L’actual efervescència interdisciplinària que viuen la investigació i els estudis universitaris no és cap moda, sinó una fase del desenvolupament de les ciències per donar a llum, per hibridació, fusió o acompliment, noves disciplines.
