L’anomenada ciència “open” té més implicacions que el simple accés obert a revistes i articles científics, que de per si mateix ja és important. La ciència és probablement un dels millors exponents de l’obertura, la col·laboració internacional, la mobilitat de persones i el treball cooperatiu, per no parlar de l’equívoca globalització. I ara comencem a apreciar fins a quin punt la recerca realitzada en col·laboració per autors de diferents països té major impacte científic. Un anàlisi bibliomètric publicat a Nature indica que, encara que la inversió nacional en recerca i desenvolupament és important per produir ciència, quan ens referim a la ciència de més qualitat, o almenys la que té més cites i major impacte, el que de veritat sembla explicar és la col·laboració internacional.
Els països els investigadors dels quals estan més connectats i produeixen més articles amb col·legues d’altres països tendeixen a produir ciència de major impacte, segons els resultats del treball de Caroline S. Wagner i Koen Jonkers. Aquests investigadors han ideat un “índex d’obertura” (index of openness), que té en compte variables com la coautoria internacional i la mobilitat dels investigadors, i ho han calculat per 33 països. Suïssa (amb un 42% de papers internacionals) i Singapur (amb el 37%) encapçalen el grup de països que tenen un major índex d’obertura internacional i alhora produeixen ciència de major impacte, en el qual també estan Austràlia, Irlanda, el Regne Unit, Canadà, Àustria, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Portugal, França, Israel, Noruega i Suècia. Encara que la correlació no implica causalitat, en tots aquests països la major obertura internacional s’associa amb un major impacte científic.
En l’extrem oposat, amb un baix índex d’obertura i un baix impacte, estan Turquia, Lituània, Rússia, Brasil, Polònia, la República Txeca i Grècia. També estan en aquest grup Xina, Japó i, sorprenentment, Corea del Sud, que és el país que inverteix proporcionalment més recursos en recerca i desenvolupament, per davant dels Estats Units, però que produeix solament un 15% de treballs de recerca amb coautoria internacional. Dels 33 països estudiats, solament hi ha quatre (Estats Units, Espanya, Itàlia i Finlàndia) que conjuguen un baix índex d’obertura i un gran impacte científic. I solament hi ha dos que tenen una alta obertura i un baix impacte: Mèxic i Hongria.
L’explicació d’aquests resultats no està clara, però podria ser que l’intercanvi d’idees fomentés la creativitat i/o que produís un efecte crida dels millors investigadors cap als centres de major qualitat, creat una espècie de cercle virtuós. En qualsevol cas, sembla que la inversió per si mateixa no és suficient per crear ciència de qualitat i que fa falta a més fomentar la mobilitat dels investigadors. Un altre estudi bibliomètric publicat en el mateix número de Nature, que analitza la filiació de 16 milions d’autors d’articles científics durant 2008-2015, revela que el 96% dels científics va treballar en un sol país durant aquest període, mentre el 4% restant va investigar en institucions de diversos països. Entre aquests últims, la quarta part són emigrants i les tres quartes parts restants són investigadors viatgers, aquells que fan estades temporals en altres països. L’impacte de tota aquesta “circulació de cervells” és rotund: els científics que desenvolupen part de la seva carrera a l’estranger tenen un 40% més de cites que els seus homòlegs que no surten del país d’origen. I porta implícit a més un missatge clar per lluitar contra l’actual epidèmia de mala ciència: afavorir la coautoria i la mobilitat. Els Estats Units i el Regne Unit, els dos principals països d’acollida de cervells, semblen anar ara en sentit contrari. Però això obre sens dubte noves possibilitats per a altres països.
