Pocs saben que a l’espanyol Severo Ochoa li van donar el 1959 un Nobel de Medicina que no es mereixia. Aquest premi es va atorgar, de forma inusitadament ràpida, a Arthur Kornberg i a Ochoa “pel seu descobriment dels mecanismes de la síntesi biològica dels àcids ribonucleic [ARN] i desoxiribonucleic [ADN]”. Kornberg havia identificat l’ADN polimerasa, l’enzim responsable de la síntesi d’ADN, i Ochoa, l’ARN polimerasa, responsable de la síntesi d’ARN. No obstant això, al cap de poc es va comprovar que l’enzim d’Ochoa era la polinucleòtid fosforilasa, mentre l’autèntica ARN polimerasa va ser descoberta el 1960 per altres científics, que es van quedar sense el seu Nobel. El fiasco científic va ser enorme i va marcar la posterior carrera del científic asturià. La fosforilasa va resultar després crucial per al següent gran fita de la biologia molecular, el desxiframent del codi genètic. La contribució d’Ochoa a aquest assoliment sí que va ser decisiva i hauria merescut el Nobel de 1968, amb el que es va premiar aquest avanç. Però no l’hi van donar. El cas d’Ochoa no és aïllat, però il·lustra molt bé com funciona la ciència, el seu caràcter autocorrectiu, el desfasament entre mèrit i reconeixement públic, i fins i tot la marginació de les científiques (Marianne Grunberg-Manago, alumna d’Ochoa, també va participar en l’aïllament de la fosforilasa i no va rebre el Nobel).
La carrera del científic espanyol en l’exili, majorment als EUA, on va ser protagonista del desenvolupament de la biologia molecular, és tota una novel·la, i potser per això un altre investigador asturià s’ha decidit a escriure-la. Juan Fueyo, del Centre Mèdic del Càncer M. D. Anderson de Texas (EUA), ha recreat a Exilis i odissees. La història secreta de Severo Ochoa una sort de biografia novel·lada d’un científic amb gran talent i determinació. La dura competició en la què va participar Ochoa i l’èxit del Nobel, que l’equiparava a Espanya amb el seu admirat Ramón y Cajal, van donar pas a un gran fiasco i a una etapa en la que es va haver de reinventar per realitzar les seves millors aportacions. Les raons per les quals a Ochoa no li van donar el 1968 un Nobel que es mereixia se sabran el 2018, quan es compleixi una quarantena de 50 anys i s’obri el sobre lacrat amb les deliberacions del premi. Fueyo ha novel·lat també aquest episodi amb una clara intenció de restar importància als premis i relativitzar el seu significat. En tots els Nobel, des del de Medicina al de Literatura, hi ha absències notables i premiats que han quedat molt devaluats amb el temps.
De tota manera, i d’això també tracta la novel·la de Fueyo, en la ciència els noms són circumstancials i gairebé prescindibles. Si Ochoa i Grunberg-Manago no van identificar l’ARN polimerasa, la veritat és que uns altres no van trigar a fer-ho; si Ochoa no hagués realitzat aportacions decisives al desvetllament del codi genètic, uns altres les haurien fet. Sovint és pràcticament impossible atribuir un assoliment no ja a un sol investigador sinó a un grup reduït. La ciència és una aventura col·lectiva on el què un ha fet bé, podria haver-ho fet un altre, i aquesta és la radical diferència amb l’art. El què no vol dir que la ciència no tingui els seus protagonistes i les seves recompenses. D’entrada, els científics són, després dels metges, els professionals que gaudeixen de major prestigi i reconeixement social. Però a més tenen la recompensa íntima del coneixement; i, en el cas dels grans científics, la d’haver estat els primers a arribar, emulant als descobridors, a un lloc ignot que ningú abans havia trepitjat.
