La gràfica que mostra el bon control del colesterol a Catalunya al llarg dels anys, dibuixa una línia ascendent amb pics de millora a l’època nadalenca. L’observació és sorprenent. Vol dir que ja no mengem escudella i carn d’olla per Nadal? Doncs no, el mateix fenomen es reprodueix amb molts altres indicadors de qualitat assistencial. La troballa no reflecteix res més que els esforços de molts professionals d’atenció primària per intentar cobrar la productivitat variable lligada a indicadors de qualitat assistencial. Cada final d’any persegueixen telefònicament als pacients per registrar a la història clínica electrònica els resultats de les analítiques i d’altres proves fetes a la medicina privada o en algun centre no connectat a l’història clínica compartida.
Totes aquestes infermeres penjades al telèfon en plena epidèmia gripal no sembla que aportin molta eficiència al sistema de salut, però a casa nostra aquesta conducta no és qüestionada. Al contrari, és una activitat promoguda pels gestors sanitaris que fins i tot faciliten els llistats dels pacients que s’han de trucar. A Catalunya, la cultura de la retribució variable lligada a indicadors de qualitat és una religió. El mètode busca que els professionals d’atenció apliquin la millor evidència científica, però curiosament els gestors que l’imposen no mostren el necessari escepticisme científic per qüestionar l’efectivitat de la mesura.
L’Estàndard de Qualitat Assistencial (EQA) implantat a Catalunya per incentivar l’assoliment d’objectius de qualitat està inspirat en el “Quality Outcome Framework” que va llançar el National Health Service l’any 2004. Els britànics, malgrat que inicialment també consideraven que aquesta era la innovació més important que s’havia produït mai a l’atenció primària, van decidir avaluar l’experiència. Tots els estudis realitzats mostren que la mesura no ha tingut cap efecte beneficiós sobre la salut dels ciutadans. Potser redueix les visites a urgències d’algunes patologies però no millora cap indicador subjectiu de qualitat de l’atenció. En conseqüència l’any 2016 Escòcia va abandonar el projecte i el va substituir per activitats locals de millora de la qualitat. Anglaterra també ha pres la mateixa decisió però no sap com deixar-ho sense empitjorar els indicadors de qualitat. La societat britànica de metges de família recomana que els incentius s’orientin a promoure activitats d’atenció centrada en la persona.
L’evidència és tan aclaparadora que ens obliga a abandonar aquesta política que no reporta salut i promou una utilització ineficient dels recursos sanitaris quan més es necessiten. La reorientació no serà fàcil, ja que la retribució variable per objectius forma part de l’essència del sistema sanitari català. Cal acabar amb l’actual discurs de la gestió transaccional. Els polítics haurien d’explicar que volen reorientar els serveis per satisfer millor les necessitats específiques del ciutadà. Barbara Starfield deia que l’atenció primària era més efectiva perquè s’ocupava dels problemes reals de la gent i no només de tractar la hipertensió i la diabetis. Fem-ho possible adequant i millorant les condicions de treball dels professionals d’aquest àmbit i no intentant manipular l’activitat artesanal que es fa a les consultes.
