Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Què és un aliment “saludable”? Quins productes mereixen portar aquesta etiqueta? Què significa exactament? El que en principi sembla fàcil de respondre, no ho és tant si es consideren les implicacions d’aquesta etiqueta i la seva utilitat per a la salut pública. Això és el que es constata en preguntar a experts, fabricadors i consumidors. De totes maneres, disposar d’una definició clara i operativa del terme “saludable”, basada en criteris científics, pot ser una eina informativa valuosa. Però tal com està comprovant l’agència alimentària nord-americana (Food and Drug Administration, FDA), això no és una cosa senzilla. Fa uns anys va obrir el meló de l’etiquetatge i encara no ha arribat a cap consens.
El 2016, la FDA va obrir un debat públic per redefinir el terme “saludable” en el qual han participat tots els agents involucrats, des del públic a la indústria alimentària. La raó esgrimida és que la vigent autorització per a l’ús d’aquesta etiqueta es basa en un concepte superat per l’evolució de la ciència de la nutrició (per exemple, per considerar si un aliment és saludable abans es posava el focus en el contingut total de greix i ara es considera que importa més el tipus de greix). El que es persegueix amb la redefinició del terme és ajudar a la gent a triar millors aliments i, alhora, estimular a la indústria per produir aliments que facilitin portar una dieta que ajudi a prevenir les malalties cròniques. A més, la FDA reconeix que també ha de donar amb la simbologia adequada per retolar els envasos. L’assumpte no sembla senzill, perquè al cap de dos anys no s’acaben de concretar els criteris que ha de complir un aliment saludable.
La qüestió de les definicions és espinosa, ja que té connotacions gramaticals, científiques, emocionals, tècniques, econòmiques, etc. Encara segueix oberta la revisió del controvertit terme “natural”, iniciada per la FDA el 2015 davant el requeriment de ciutadans i jutges, que necessitaven aclarir el terme per resoldre certs litigis. El debat públic en el qual es preguntava si era apropiat definir el natural i com havia de fer-se va generar més de 7.600 comentaris de tot tipus, i va deixar clar que els consumidors volen productes naturals i confien en l’etiqueta “natural”, signifiqui el que signifiqui aquesta etiqueta. Com ha reconegut el director de la FDA, Scott Gottlieb, l’etiqueta “natural” ha de tenir base científica, però hi ha postures oposades sobre els criteris que han d’aplicar-se per etiquetar un producte com a natural. És o no natural un aliment que conté ingredients produïts mitjançant enginyeria genètica? On comença i on acaba allò natural en alimentació? El terme és tan equívoc i problemàtic que, mentre la FDA madura la seva decisió, la indústria està renunciant cada vegada més a incloure-ho en els seus productes.
Amb tot, cal reconèixer que els aliments són probablement el millor suport per difondre missatges sobre dieta i salut. L’etiquetatge és una gran basa que poden jugar les autoritats sanitàries per reduir l’epidèmia d’obesitat i altres malalties cròniques. No en va, més del 20% de la mortalitat prematura està relacionada amb factors dietètics. Però per incidir en la dieta cal encertar amb els missatges, i això no és tasca fàcil. Fa bé la FDA a recaptar opinions sobre què entén la gent per saludable, quins criteris han de considerar-se i fins a quin punt pot ser beneficiosa aquesta etiqueta, entre altres qüestions. I fa bé a prendre-s’ho amb calma, perquè si allò saludable és el que ajuda a mantenir o recobrar la salut, el terme té la seva molla, la seva sal i el seu picant quan es vol aplicar a aliments concrets i no al conjunt de la dieta.
