El 2050, la meitat de la població mundial serà miop: gairebé 5.000 persones curtes de vista enfront dels 1.400 el 2000. Aquesta miopia galopant (en alguns països d’Àsia, la població de miops ronda ja el 80-90%) ens està convertint en especialistes en visió propera, doncs els miops veuen borrós des de lluny, però enfoquen amb menys esforç en distàncies curtes. L’emetropia o visió ideal, en la qual les imatges s’enfoquen just en la retina i no per davant, com passa en l’ull miop, deixarà de ser una condició natural per a la majoria de la població, que haurà de recórrer a ulleres, lents de contacte o cirurgia refractiva per desembolicar-se en actes tan quotidians com conduir o llegir els cartells pel carrer. Però la curtesa de vista no és solament un defecte refractiu fàcil de corregir: l’allargament de l’eix anteroposterior del globus ocular, que és el problema biofísic més característic de l’ull miop, comporta un major risc de despreniment de retina, glaucoma i maculopatia miòpica. I aquestes complicacions, especialment freqüents en la miopia alta (afecta el 10% de la població mundial), són causes potencials de ceguesa.
Davant un problema d’aquesta magnitud, resulta sorprenent que amb prou feines tinguem idea de les seves causes, més enllà de la predisposició hereditària, i que, per tant, no existeixin estratègies preventives basades en proves científiques. L’epidemiologia clàssica ha confirmat repetidament que les persones amb més estudis tendeixen a ser més miops. Però com resulta impossible realitzar un assaig clínic per confirmar aquesta associació (no seria ètic desescolaritzar a un grup de nens per esbrinar si es fan menys miops que el grup que segueix els seus estudis), no era possible saber si l’educació causa la miopia, si els miops són més estudiosos o si són altres factors, com l’estatus socioeconòmic, els que afavoreixen la miopia i un major nivell d’educació. Un recent estudi en el BMJ ha aconseguit confirmar, sense realitzar un assaig clínic, que dedicar un major nombre d’anys als estudis és un factor causal de la miopia. Els resultats arriben a quantificar que el risc acumulat durant el cicle universitari és d’una cambra de diòptria per any, de tal forma que el risc acumulat durant els quatre anys habituals d’un grau o llicenciatura seria d’una diòptria.
Per confirmar que l’educació causa la miopia, i no a l’inrevés, els autors de l’estudi han recorregut a una enginyosa eina, l’aleatorització mendeliana. Aquest tipus de disseny de recerca, basat en el postulat que l’herència d’un tret és independent de l’herència d’altres trets, permet destriar si aquesta associació és causal o no. Utilitzant dades genètiques, educatives i visuals de 67.798 britànics, van poder establir la direccionalitat de l’associació causal, després de constatar en dues aleatoritzacions mendelianes que els nens amb predisposició genètica a ser més estudiosos tendien a ser més miops, mentre que els nens amb predisposició genètica a ser miops no tendien a passar més anys a l’escola i la universitat. El corresponsal de salut i ciència de la BBC, James Gallagher, ha divulgat de forma admirable les implicacions d’aquest estudi en una conversa fictícia entre un alumne i la seva mestra: “Senyoreta, les seves classes m’estan fent cec?” Encara que ja tenim per fi una primera prova científica sobre les causes de la miopia, ens falta per conèixer com l’educació ens fa miops, quins altres factors causals pot haver-hi i com prevenir el desenvolupament de la miopia. La solució no pansa, és clar, per deixar d’estudiar. Més aviat caldrà estudiar més i més per aconseguir una educació eficient sense haver de pagar el peatge de la miopia.
