Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials, sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.
L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. “Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa”, explica Arànega. Com ell mateix especifica, “a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat”.
Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.
Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una “feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans”. González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: “com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema”.
Reducció de danys per a la millora biopsicosocial
Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.
L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… “qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix”, explica Arànega.
A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. “És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució”.
Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega “depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses”.
Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.
Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser “el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada” i, a més, valora que “hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple”. Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.
Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.
És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.
“Baluard”, el documental
“La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat”. González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb “Can Tunis” que tractava els venedors de droga i va seguir amb “Troll” que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, “Baluard” és la cura.
“M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això”, opina González Morandi. “No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys”, afegeix.
Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. “Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho”, afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia “ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues”.
Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al “problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament”. El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. “El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder”, explica González Morandi.
