Fa temps que denunciem una situació molt greu a l’atenció primària del país. Fa temps que venim fent propostes constructives que no són escoltades. Aquí en tenim unes quantes, algunes signades amb altres entitats àmpliament representatives:
- Any 2012: ALS PARTITS POLÍTICS CATALANS DAVANT EL 25 N. (eleccions al Parlament 2012)
- Any 2015: 8 PROPOSTES ALS PARTITS POLÍTICS PER A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA DE SALUT (eleccions al Parlament 2015)
- Any 2016: CARTA OBERTA A L’HONORABLE CONSELLER Sr. Antoni Comín
- Any 2017: ENFORTIR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA, manifest signat per: Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT), Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Rebel·lió Atenció Primària i Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFIC)
- Any 2017: Demandes a la Conselleria en relació als quatre punts d’Enfortir Primària signat per les mateixes entitats que van subscriure el manifest
Les condicions en què la ciutadania és atesa i els professionals treballem són molt precàries. I ningú des de la Conselleria ha proposat cap pla realista per resoldre-ho.
Darrerament vàrem comentar (i lloar) el pla de xoc proposat per la CAMFIC. Ara, el sindicat Metges de Catalunya convoca vaga de facultatius per a l’últimasetmana de novembre amb un conjunt de demandes que agrupa en tres apartats: càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament.
La vaga és un dret laboral. I és raonable, amb el deteriorament que anem acumulant, optar per aquesta via. Les convocatòries de vaga (competència dels sindicats) manifesten el malestar, però no sempre hi ha un total acord en l’anàlisi ni en les solucions proposades.
La situació és tan greu i la manca de resposta dels diferents responsables tan evident, que la vaga es veu com una mesura de força que obligui a buscar solucions. Compartim moltes de les reivindicacions que sustenten la convocatòria de la vaga, en especial les que fan referència a l’augment del finançament, dotació de personal, temps per visita, accessibilitat, ràtios de pacients i recuperació de retribucions i condicions laborals perdudes a partir del 2011. Amb tot, volem fer algunes precisions que ens agradaria que es tinguessin en compte:
- Càrrega assistencial. Limitar el nombre de visites del dia no pot ser un objectiu en si mateix, s’ha de produir com a conseqüència de tenir personal suficient i dotar-nos de formes organitzatives que ofereixin la millor capacitat de resolució i donin confiança als pacients. La demanda és la que és i ho seguirà essent (si no hi posem mesures per a fer-la racional, enlloc de promoure-la). Es pot limitar una agenda a 25 visites, però si n’hi ha més…, algú altre haurà de veure-les, no…? (igual un mateix o una altra companya que deu tenir els mateixos drets que tinc jo). D’altra banda, aquesta mesura (limitació del nombre de visites diàries) ja fa anys que s’aplica en molts EAPs (especialment de ciutats) i no ha resolt res i, sovint, els professionals que la “gaudeixen” estan tan escaldats o més que la resta… Ens cal anar a l’arrel del problema per resoldre’l. I no podem parlar de limitar el nombre de visites sense reclamar polítiques transversals (impliquen a diversos departaments del Govern i als mitjans de comunicació) que ajudin a fer més racionals les demandes d’atenció de la població: anar al centre de salut quan realment cal i no per qualsevol malestar o tràmit.
- Fer torns d’atenció continuada és insuportable. També té solució “fàcil”…: torns voluntaris. Però, ai..!, un no s’imagina que siguin molts els voluntaris per a dedicar-se a això (tots reconeixem que no ens agrada…); això suposaria crear un “cos” de professionals que obligatòriament hauran de fer els torns, no? I en un entorn de manca de professionals no sembla una proposta molt incentivadora per a què no hi hagi més metgesses i infermeres (sobretot joves) que renunciïn a treballar a l’AP catalana. El que ens cal és exigir bones condicions per a l’atenció continuada: nombre d’hores, repartiment, confort, acompanyament, compensacions… Si les condicions fossin immillorables i el nombre d’hores mensuals (6-10?) per professional són raonables, potser el repartiment entre totes (amb algunes excepcions per circumstàncies personals) seria més just i força acceptable.
- No ens fan cas. Semblaria que és un tema menor. I no, no ho és. Sentir-se menyspreat, menystinguda, és de les coses més desagradables i desincentivadores que ens passen. Si no ens fan cas, cal exigir canvis radicals en la majoria de direccions d’EAP (ICS) i en moltes de les gerències o direccions de SAP, sense oblidar els responsables de recursos (in)humans. Cal que la direcció d’un EAP (i la resta de càrrecs) es faci amb sentit de lideratge professional. Una major participació de l’equip en l’elecció de la direcció seria una mesura fàcil, sense cost econòmic, i que podria resoldre en bona mesura el mal clima laboral.
Sobren motius per fer vaga, de metges, i de tots els col·lectius que treballem a l’AP, perquè els problemes ens afecten a tots. La convocatòria de vaga de Metges de Catalunya conté reivindicacions laborals pròpies del col·lectiu de facultatius, però també d’altres que suposen millores per a la resta de treballadors i per al conjunt de l’Atenció Primària. Per això considerem que seria molt positiu que tots els sindicats se sumessin a la convocatòria de la vaga. També les treballadores d’empreses no ICS estan en males condicions i haurien se ser cridades a la vaga, de la mateixa manera que ho són les de l’ICS.
Podem ajuntar les forces per aconseguir mesures eficaces i clares, consistents, de mirada llarga (no sols per demà…) i que reforcin les funcions de l’Atenció Primària dins del Sistema Sanitari. Hi ha algunes qüestions que poden ser resoltes fàcilment, però d’altres necessitaran un treball a mig termini. Cal un compromís polític ampli, del Departament de Salut, del Departament d’Economia, del Govern de la Generalitat i d’una majoria de les forces polítiques. Caldrà voluntat política i compromisos clars, de la mateixa manera que caldrà decisió per part dels professionals i dels representants sindicals de no conformar-se amb petites millores econòmiques o promeses irreals de limitar les visites. Seria una llàstima que, quan ens decidim a sortir del nostre punt de “confort” (si és que existeix això a l’APS catalana…), ens equivoquem i demanem allò que potser a algú li va bé de reivindicar, que surt als titulars, però que no resoldrà res. Una llàstima i unes energies perdudes.
Nosaltres, com sempre, estem disposats a aportar idees per a l’anàlisi i solucions constructives.
