Després de quaranta anys lluitant per tirar endavant l’atenció primària encara hem de seguir tallant la Gran Via per reclamar la seva dignitat. Com hem pogut arribar fins aquí? Doncs és molt simple, avui els pacients pateixen les conseqüències de l’absència de política sanitària i d’una excessiva lleialtat institucional de l’atenció primària.
El 2003 vam acabar una llarga reforma de l’atenció primària iniciada a mitjans dels vuitanta. Aquell any vam llançar la història clínica electrònica accessible des de qualsevol punt de Catalunya (l’eCAP), la carrera professional i un model de retribució variable vinculat a indicadors de qualitat. Aquestes van ser les darreres innovacions introduïdes al model dissenyat els anys vuitanta.
L’arribada de la Consellera Marina Geli va marcar una fase expansiva, van créixer les plantilles i es van construir molts edificis. Unes decisions immobiliàries que encara estan hipotecant el pressupost sanitari actual i el dels pròxims anys. També va canviar l’estructura directiva. Per afavorir la integració dels diferents nivells assistencials va substituir la figura del director d’atenció primària de l’ICS i del Catsalut per la d’un director assistencial. Una idea molt romàntica però equivocada. Està sobradament demostrat que quan s’integra la gestió dels serveis, tant l’atenció com el pressupost s’inclinen cap a l’hospital.
La fase expansiva va donar pas a la restrictiva amb l’arribada de l’austeritat del Conseller Boi Ruiz ajudat pel decret de mesures extraordinàries del govern de Mariano Rajoy. Les retallades es van acarnissar especialment amb l’atenció primària. Segons les dades publicades per la central de resultats del Catsalut, el pressupost de la contractació hospitalària efectivament va començar a caure el 2011, però a partir de 2013 ja remuntava. És significatiu que aquesta institució no faciliti les dades de contractació d’atenció primària d’aquells anys. Només ha publicat les de 2016 i 2017. Curiosament el de 2017 és un 20% inferior al de 2016
Ni el conseller Ruiz, ni els seus successors Antoni Comín i Alba Vergés han mantingut una política sanitària orientada a oferir una atenció centrada en la persona, equitativa i eficient. Un enfocament que és propi de l’atenció primària de salut. Al contrari, la seva manca de política sanitària ha permès que “les forces del mal” que existeixen en tot sistema sanitari marquessin les decisions. És conegut que els interessos econòmics del sector salut porten a medicalitzar qualsevol aspecte de la vida, augmentant la despesa hospitalària a expenses del pressupost d’atenció primària.
Els professionals d’atenció primària també en som molt responsables. El sistema ens ha tractat com la ventafocs i nosaltres hem acceptat aquest rol. Amb responsabilitat hem assumit sense piular les retallades pressupostàries i retributives imposades per la crisi. Hem visitat els pacients que els nostres companys hospitalaris tenien en llista d’espera. Sense pressupost addicional hem incorporat activitats, com el control de l’anticoagulació oral, que fins ara eren realitzades per equips hospitalaris “super-especialitzats”. No protestem quan els companys hospitalaris decideixen no visitar els pacients que els derivem. Acceptem que sovint, sense visitar-los, ens els retornin amb unes proves que nosaltres no hem demanat però que hem d’interpretar i decidir. Acceptem que la breu consulta de deu minuts s’interrompi per validar la recepta d’una pomada que ha indicat una infermera, o que se’ns citin tres o quatres persones a la mateixa hora.
Encara que costi d’entendre, la microgestió de l’atenció primària es realitza des dels centres corporatius de Balmes i de l’Edifici Olímpia. Els metges i les infermeres tenim molt poc a dir sobre la forma d’organitzar els nostres equips. Per exemple, l’obsessió per garantir l’accessibilitat dels usuaris i la picaresca de les empreses per complir els indicadors que els marca el Catsalut fa que avui al nostre centre estiguin més satisfets els pacients que es presenten sense cita prèvia que els que s’han pres la molèstia de concertar una visita. El “sistema” també vol influir sobre les decisions clíniques. El programa informàtic no és una ajuda a la presa de decisions, sinó com un instrument de gestió i control. Si no seguim les seves recomanacions per les circumstàncies específiques del pacient o per la seva lliure elecció, en patim les conseqüències en la nòmina. El mateix ens succeeix quan l’especialista hospitalari prescriu sense ajustar-se a les guies clíniques institucionals.
La situació és insostenible. Els professionals d’atenció primària en diem prou. Som l’àmbit assistencial que més influeix sobre la salut de la població i volem ser tractats amb dignitat. La ventafocs no vol seguir escombrant la brossa del sistema. Els pacients no ho mereixen. Els polítics no trampejaran aquesta vaga amb unes simples millores pressupostàries. Han de decidir honestament quin sistema de salut desitgen oferir a la població i amb quins valors. Volen que les inèrcies dels interessos econòmics segueixin dominant les decisions? O advoquen per la salut, oferint una atenció centrada en la persona, equitativa, eficaç i eficient? Si és així, han de passar del discurs a l’acció i apostar decididament per l’atenció primària tant des del punt de vista pressupostari com organitzatiu. Si ho fan, nosaltres seguim disposats a ajudar-los.
13 comentaris
Treballo a primària des dels 90 a l’inici de la reforma de l AP. Recordó el moment en què els nostres gestors comencen a parlar d’accessibilitat. Llavors comencen les nostres penes. Gent que ve sense hora per qualsevol cosa sense importància i que colapsen les agendes. D’això ningú en parla. Es per això que no volen ni parlar del límit de visites, per què es impopular i per sobre de tot estan els vots. Necessiten gestors valents si no estem acabats
Ah, sóc pediatra
Molt be Joan, un bon anàlisi.
Crec que ha arribat el moment de no contentar.nos amb parches al Sistema i replantejar-ho tot, el sistema ha de ser Primarista i això vol dir arreglar també l’hospital, posar-lo al dia, i prioritzar els recursos a la salut del pacient i la dignitat dels professionals.
Joan molt bon editorial. Un bon repàs de com i perquè hem arribat fins aquí; cal aplicar polítiques sanitàries basades en l’evidencia, polítiques que demostren que països amb una forta atenció primària tenen millors indicadors de salut i menors desigualtats, polítiques que afavoreixen l’apoderament de les persones per la seva “autocura” i l’alfabetització en salut, així evitaríem que processos banals, processos de la vida diària que s’han medicalitzat per interessos ja molt coneguts, tinguessin la porta oberta el sistema sanitari com esta passant ara mateix; tot això amanit i enterbolit per unes decisions polítiques “hospitalcentristes” i que nomes premien l’accessibilitat menyspreant la qualitat assistencial.
Felicitats: és un anàlisi precís i fet desde la pràctica diària. Recordar, però, que una de les eines per pressionar els professional ha estat les DPO i la carrera professional massa lligada a ella. Eines,a priori interessants, però causants de molt malestar i que han pervertit una part no menyspreable del dia a dia assistencial.
Felicitats Joan !! Segueixes posant les idees clau en el debat!! Manté s aquell espirit de la teva gestió en el ICS.
Completament d’acord!! Estic jubilat des del 2014,vaig demanar continuar i amb un paper fred,em van dir que no.Al 2006 vaig dir que prou d’objectius,lo meu era i és l’atenció al pacient,vaig allargar el temps de consulta i fer més hores,vaig fer tractaments i moltes més coses segons el meu criteri.A prop de complir 70 anys i amb ganes de continuar però no em volen.
El cognom es MASAMUNT
Un bon anàlisi històric i conjuntural però crec hi va haver el primer gran error quan es va introduir les DPOs, treballar per objectius va canviar la forma de treballar,entra la competitivitat i desvia la mirada al pacient per la mirada a l’ordinador, iniciem la febre pel registre i el control, ja no és important com fem l’atenció sinó cuanta en fem.
Felicitats, Joan. Ho comparteixo
Bon analisi!! Efectivament hem confiat en gestors i politics de bones paraules pero cap compromis… Mes que una explosio com ara cal una accio persistent.
Completament d’acord amb el Fradi sobre les DPOs,crec que es un tema que no en parlem gaire. Si no le signes et diuen que que pejudiques a l’equip, ho trobo pervers
Molt bon recull de dades històrico-demogràfiques del (mal) funcionament de l’atenció primària. Des del meu punt de vista de pediatre d’atenció primària no he arribat a entendre mai com amb tatntes retallades com hi hagut, i no només pels professionals, mai s’ha posat setge al desmesutrat excés de demanda, sovint difícil de justificar i a la hiperfreqüentació, tant habituals en la nostra especialitat. Potser és políticament incorrecte i podria fer perdre vots, no ho dubto. Ara en tenen l’opció de fer-ho i ens poden culpar a nosaltres. Poques vegades tindran una oportunitat com aquesta. Tant de bo l’aprofitin, encara que sigui, com sempre, a expenses de la ventafocs.