Hi ha un discurs que es ven a la psicologia occidental més estesa i als llibres d’autoajuda segons el qual el benestar emocional depèn de la parcel·la individual de felicitat, la que ens autoatorguem. La que depèn tan sols de la nostra autoestima i fortalesa per superar amb un somriure d’orella a orella els sobresalts i el dolor de la vida.
La qüestió és que el dolor sovint el genera el conflicte que tenim entre persones, deixant de banda els que tenim amb nosaltres mateixes. Si bé és inequívocament necessari estimar-nos i donar-li importància a allò que passa dins nostre. Sovint el nostre dolor fa frontera amb l’altre i aquesta individualització no ens permet navegar per l’espai compartit entre dues (o més) persones.
La nostra supervivència emocional depèn de si tenim un entorn segur que es cuidi del nostre benestar. És el pacte implícit que establim amb les nostres amistats i relacions sexo-afectives. Aquest pacte ens atorga el dret a reclamar quan alguna cosa no va com hauria d’anar, es fonamenta en la confiança i ens assegura que això és terra ferma i no cau malgrat els embats de la vida.
Hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes i mentre unes persones juguen a la lliga de la parcel·la individual, el lliure mercat de les emocions, les altres proven de col·lectivitzar i explicitar els pactes per a fer-los un bé comú i procuren anar generant entorns de seguretat per a tothom. Encara que tot sovint es fa a costa del desgast i
cansament emocional de les que cuiden.
El conflicte és inherent a la vida i no es tracta de ser sants i santes que no fem mal mai a ningú, és impossible. El problema és que pels liberals és obvi que el dolor se’l menja amb patates qui el pateix. No és la seva responsabilitat fer-se’n càrrec. Escombrar i treure les fulles de la parcel·leta individual d’un altre mai no podria ser cosa seva, encara que les fulles i la merda que hi ha per terra les hagi anat arrosegant ell/a i ara costi veure’n l’entrada.
Salvant les distàncies de les generalitzacions, mentre la feminitat és de l’escola del pacte, la masculinitat privatitza com si fos de l’escola de Chicago. El biaix de gènere és molt enganyós perquè les que cuiden es creuen febles, quan molt sovint, elles fan menys mal del que els fan a elles.
Així que, com ningú no es fa càrrec d’aquest dolor, toca autocosir-se’l aguantant la coïssor mentre es prova de fer pedagogia de per què allò no està bé, perquè si jugues a la lliga del lliure mercat de les emocions no entens (o no vols entendre) el dolor aliè. I el que més pica és al·lucinar que el dolor, tan obvi, molt sovint es disfressa de ser no intencional.
Les dones ingènuament fem atestats emocionals a cada moment en totes les relacions, perquè l’altre tingui espai de decisió en la gestió del problema i les afectacions que té per a la seva vida. Mentrestant nosaltres ens topem amb un yo me lo guiso yo me lo como que no ens atorga espai per decidir què fem amb el problema de l’altre i des d’on l’abordem, en comú. El nostre entorn és permeable als nostres desitjos, anhels i problemes i com de costum a nosaltres se’ns arrabassa l’espai de presa de decisions, herència del capitalisme i patriarcat més ranci.
A més tenir cura dels altres suposa limitar la nostra llibertat fins al punt d’anar pel món respectant la felicitat de la resta, tot sovint subordinant-la a la nostra. El vell dilema entre la llibertat o la igualtat. Mentrestant, no només ens fan mal, sinó que vivim amb gelosia la durícia emocional que permet als que fereixen anar pel món amb un dispensari de llibertat il·limitada que nosaltres ens hem extirpat.
M’agradaria que l’entorn portés al liberal en qüestió de l’orella i li digués, veus tot això d’aquí?, és teu i ja pots dedicar-te a cosir-ho, parlar-ho i consensuar-ho. Perquè el problema mai és el què, sempre és el com. I que per una vegada reivindiquem aquest espai de consens des del comú i que el dolor no sigui responsabilitat de qui
el pateix, sinó de qui el genera.
Però sent realista, els liberals ho són perquè els és igual el benestar aliè, encara que el disfressin d’inconsciència. Així que com a entorn tenim dues opcions. Podem apel·lar a la llibertat individual de cadascú a escollir com a amics o parelles a liberals que duen armadura d’acer forjat, i des del nostre pedestal d’estabilitat emocional dir fluixet sense poder-nos-ho aguantar, jo ja t’ho havia dit. O bé, podem provar d’escombrar l’entrada encara que anem curtes d’escombres i patir i suar el dolor que fins ara no ens correspon.
Podem deixar de teixir complicitats amb els assetjadors, amb els que enganyen, amb els és que no en sap més, amb els és que és un cabró però és el seu problema, amb els que s’excusen rere qualsevol cosa per tractar malament un altre. Perquè no hi ha justificacions, ni perdons, ni inconsciències que expliquin no assumir les conseqüències dels actes que generem i la impunitat social és cosa nostra.
Pot ser, podem ser l’entorn qui ens encarreguem de les pedagogies, d’assenyalar, de fer de gota malaya i trencar les complicitats a poc a poc, aguantant amb fermesa l’envestida del conflicte. Igual algun dia si ens hi posem ho revertim. I al final donem veu a les que cuiden perquè no quedin a la mercè de les que defensen la propietat
privada.
