La medicina ha fet durant l’últim quart de segle la seva pròpia transició digital. No és un procés acabat, ni de bon tros, per la qual cosa no és fàcil comprendre la seva profunditat i abast. A més, els canvis són molt recents, s’han succeït de forma accelerada i es confonen i superposen amb els esdevinguts en altres àmbits. Google, els telèfons intel·ligents i fins i tot la Wikipedia, per citar només alguns dels productes digitals que no hi havia fa 20 anys, també han transformat la medicina. Tendim a ficar totes aquestes novetats en el sac de l’e-Salut, però no sempre és fàcil partionar l’important de l’accessori. La telemedicina i la cibercirurgia són espectaculars, però si calgués identificar un canvi realment profund, aquest seria la pèrdua de l’autoritat del metge o, millor dir, el desplaçament de l’autoritat individual a la d’un ens col·lectiu i distribuït en xarxa, en el qual també estan presents els pacients.
El metge, investit com a autoritat suprema des de l’edat dels xamans, està deixant de ser el gran sacerdot de la salut. Com tots els intermediaris, des dels llibreters i altres comerciants fins als carters i els periodistes, han vist erosionat el seu poder i camp d’acció per la revolució digital. La població té ja accés directe al coneixement mèdic sense necessitat d’anar al metge, encara que continua reclamant la seva interpretació i la seva presència, perquè la medicina és una de les activitats que més es resisteix a la despersonalització. I les tecnologies digitals han fet possible un desig llargament anhelat: la possibilitat de sintetitzar, resumir i actualitzar el saber mèdic dispers en milers d’estudis i experiències personals. Gràcies al treball col·laboratiu en xarxa de milers de metges, canalitzat principalment per la Col·laboració Cochrane, ha estat possible transformar l’experiència personal en experiència col·lectiva i desplaçar l’autoritat del metge a la revisió sistemàtica.
Aquest assoliment de la revolució digital és, probablement, el avanç més gran de la medicina en les últimes dècades i, alhora, el més desconegut pel gran públic. Per dir-ho en termes senzills, una revisió sistemàtica és la resposta més científica que es pot donar a una pregunta de salut, el destil·lat científic de tot el coneixement acumulat sobre aquesta qüestió. Per a moltes preguntes sobre tractaments, proves diagnòstiques i altres intervencions mèdiques no existeix encara una revisió sistemàtica i, a vegades, ni tan sols, una resposta científica, però aquesta és una altra qüestió. A més, les revisions no solucionen el problema de com traslladar tot aquest coneixement a la realitat individual de cada pacient, amb els seus valors, preferències i circumstàncies vitals úniques. Aquesta continua sent la important tasca del metge.
El valor de la revisió sistemàtica és que porta incorporat de sèrie la màxima exigència quant a metodologia científica, amb els seus valors inqüestionables de transparència, reproduccibilitat i escrutini constant. Enfront de la caixa negra de l’opinió individual, la revisió sistemàtica es presenta com una caixa digital transparent i en permanent actualització. Aquesta obra col·lectiva és, en bona mesura, responsable del revisionisme de l’autoritat del metge, alhora que la millor garantia que la medicina és una activitat tècnica basada en la ciència. La majoria dels metges ho saben i estan involucrats en aquesta empresa col·laborativa. Ara, el gran repte és que els pacients i el públic també el sàpiguen i tinguin al seu abast, en un format senzill i assequible, tot aquest coneixement.
