Les experiències de regulació dels mercats de cànnabis a l’Uruguai, alguns estats dels Estats Units i el Canadà s’han convertit en autèntics laboratoris socials als quals la resta del món mira a la recerca de respostes, solucions i inspiració. Especialment aquells sectors socials que advoquen per la reforma de les polítiques actualment vigents. El mateix succeeix amb aquells països que, no havent fet el pas de la regulació integral, han optat per permetre l’accés legal a les persones que utilitzen cànnabis amb finalitats terapèutics i medicinals.
En aquests territoris, el cànnabis ha estat regulat de manera consistent i coherent amb la forma en què les seves societats gestionen els assumptes socials i econòmics. L’Uruguai va optar per una regulació estatal, en la qual són les administracions públiques les que proveeixen el cànnabis, alhora que es permet l’autocultiu i l’autoproveïment de les persones usuàries en associacions o en l’àmbit domèstic. El Canadà i nombrosos estats dels Estats Units han optat per la regulació del mercat de cànnabis amb diferents graus d’intervenció pública i diferents normes de funcionament segons el cas. Un estil més d’acord amb els valors individualistes i capitalistes fortament arrelats en aquestes societats, amb una tradició d’intervenció estatal limitada en la vida de la ciutadania i en la gestió dels assumptes públics. Aquells països que han optat per permetre únicament l’accés al cànnabis amb finalitats medicinals i baix supervisió mèdica, almenys en un primer estadi, també ho han fet de maneres diverses.
Aquests avanços no han de fer-nos oblidar que el cànnabis continua sent una substància fiscalitzada a nivell internacional. Les polítiques de cànnabis en la pràctica totalitat dels països del món es regeixen per la Convenció Única sobre Estupefaents de Nacions Unides de 1961, que limita a finalitats exclusivament mèdiques i científics l’ús, la producció i el comerç de les substàncies fiscalitzades. El cànnabis va ser considerat en aquesta convenció una substància especialment perjudicial i amb un valor mèdic o terapèutic molt limitat, quedant sotmès a les mesures de control més estrictes. La decisió que el cànnabis mancava de valor medicinal va ser presa en base a informació esbiaixada i escassa i no en una anàlisi exhaustiva de l’evidència científica disponible, o de la compilació d’experiències de les persones usuàries. Aquesta decisió ha estat recentment revisada pel Comitè d’Experts en Farmacodependència de l’Organització Mundial de la Salut que, més de 50 anys després, ha conclòs que existeix evidència suficient de les múltiples propietats i aplicacions mèdiques del cànnabis, i que convé revisar la seva fiscalització.
Els Estats Units: La legalització capitalista
La situació legal i política del cànnabis a l’interior dels diferents estats dels Estats Units és molt variada, a pesar que la possessió i distribució de cànnabis és un delicte federal sota la Llei de Substàncies Controlades (Controlled Substances Act). En 10 estats l’ús de cànnabis és legal per a les persones adultes, havent-hi tots ells autoritzat prèviament el cànnabis medicinal. Washington i Colorado van ser els estats pioners a regular mitjançant referèndums l’any 2012, sent les dues primeres jurisdiccions del món a fer-ho. Alaska i Oregon els van seguir el 2014, any quan també es va legalitzar el cànnabis en la capital, Washington DC, si bé poc després el Congrés va impedir la venda de cànnabis a la ciutat. Califòrnia, Maine, Massachusetts i Nevada es van sumar el 2016 i, al començament de 2018, Vermont es va convertir en el primer estat a autoritzar la possessió i el cultiu domèstic mitjançant una llei aprovada en un Congrés estatal. Altres estats, si bé no han regulat el mercat d’ús adult, han fet passos importants cap a lleis de cànnabis menys punitives. Una trentena d’estats compten amb lleis de cànnabis medicinal. Varis, a més, han retirat les penes de presó per possessió de petites quantitats de cànnabis.
Cada estat regula de manera diferent les particularitats del mercat de cànnabis, com el cultiu domèstic, les llicències de producció i comerç, els punts de venda, la traçabilitat del cànnabis o els impostos que s’apliquen. No obstant això, en tots els casos la regulació adopta una òptica capitalista i d’ingerència mínima de les administracions en les decisions individuals. La qual cosa no és estrany, perquè la forma que pren la legalització del cànnabis en cada cas, si pretén ser eficaç i sostenible en el temps, deu ser coherent amb l’enfocament més ampli amb el qual les societats regulen les seves activitats.
Si bé és d’hora per a extreure conclusions contundents, el fet que molts estats hagin seguit el deixant de Washington i Colorado i que cap vulgui tornar enrere ens dóna una certa clau de l’èxit d’aquestes iniciatives. En l’actualitat, el cànnabis és legal en 1 de cada 5 estats, i el cànnabis medicinal en 3 de cada 5. Segons un estudi de Gallup d’octubre de 2018, el 66% de la població estatunidenca dóna suport a la legalització de l’ús de cànnabis, una opinió transversal en totes les regions del país, grups d’edat i afiliació ideològica. D’acord amb l’avaluació realitzada per l’organització Drug Policy Alliance el 2018, els estats estan estalviant recursos abans invertits a aplicar les lleis de cànnabis i destinant-los, per exemple en el cas d’Acolorit, a programes educatius, construcció d’escoles o prevenció de l’assetjament escolar. També ha tingut efectes positius per a la salut pública, perquè permet el control de qualitat i la traçabilitat dels productes que es consumeixen. El consum entre les persones més joves i la conducció sota els efectes del cànnabis, dos dels temes que més preocupen en aquests processos, tampoc semblen haver-se incrementat en els estats on s’ha regulat.
A més d’aquests impactes positius, la regulació d’aquests mercats en el context capitalista estatunidenc ha obert noves reflexions sobre la legalització del cànnabis i les seves conseqüències. Una de les més rellevants ha estat la desigualtat d’accés a la indústria del cànnabis, que està reportant enormes beneficis a una nova classe empresarial cannàbica, en la seva major part conformada per homes blancs de folgada posició social. No precisament el col·lectiu que més ha sofert les conseqüències de les polítiques punitives: les persones afroamericanes i llatines d’origen humil. La popular congressista Alexandria Ocasio-Cortez va portar aquesta qüestió al Congrés el mes de febrer passat: no es pot separar la legalització del cànnabis de les injustícies comeses en nom de l’anomenada “guerra contra les drogues”.
El Canadà: Un model millorat?
El 17 d’octubre de 2018 entrava en vigor al Canadà l’anomenada Cannabis Act amb l’objectiu de proporcionar accés legal al cànnabis a les persones adultes i controlar i regular la seva producció, distribució i venda. El Canadà es convertia així en el segon país del món a regular el mercat de cànnabis, després de fer-lo l’Uruguai el 2013. El seu govern havia anat anticipant aquesta decisió en els fòrums internacionals sobre drogues ja des de 2016, en la Sessió Especial de Nacions Unides dedicada al “problema mundial de les drogues”, amb un discurs molt centrat a evitar l’accés de les persones menors d’edat al cànnabis, i a protegir la salut i la seguretat públiques mitjançant estrictes requisits d’accés al mercat i de qualitat del producte. El mateix president Justin Trudeau va assumir un rol rellevant en la defensa d’aquesta llei, que a més té la intenció de reduir la càrrega del sistema de justícia penal relacionada amb el cànnabis.
Es considera un model millorat respecte a les experiències dels Estats Units, ja que presta més atenció a la salut pública i a les formes de venda i és més restrictiu amb la publicitat i la incitació al consum. Des de l’entrada en vigor d’aquesta llei, i subjecte a restriccions específiques que cada província i territori consideri convenients, les persones majors de 18 anys poden posseir legalment fins a 30 grams de cànnabis, comprar-ho en botigues amb llicència, i fins i tot en aquelles províncies on no existeix un marc regulat de venda al detall, les persones poden adquirir cànnabis per Internet a productors amb llicència federal. També es permet el cultiu domèstic de cànnabis per a ús personal de fins a 4 plantes per unitat de residència, així com processar productes a casa, com a aliments i begudes amb cànnabis, amb certes limitacions (detalls recollits en la pàgina del Ministeri de Justícia canadenca). Quant a l’ús del cànnabis per a finalitats medicinals, continua funcionant el sistema previ a l’aprovació d’aquesta llei, que data de 2001 i que permet l’accés al cànnabis a aquelles persones que compten amb l’autorització de professionals de la salut. S’estima que existeixen més de 40 productors amb llicència autoritzats pel Ministeri de Salut canadenca, i que milers de persones al país tenen llicència per a possessió i consum de cànnabis medicinal.
Al Canadà no han estat exempts de les dificultats assenyalades en el cas dels estats dels Estats Units. Malgrat la recent implementació d’aquest model, ja s’identifiquen problemes similars en relació amb l’accés a la indústria per part de les comunitats més afectades per la prohibició. A més, els antecedents penals relacionats amb el cànnabis segueixen presents en les fitxes policials de les persones infractores. Encara que s’està treballant en un programa de clemència (també a Califòrnia) perquè les persones que hagin tingut problemes amb la justícia abans de l’entrada en vigor de la legalització no vegin minvades les seves oportunitats de vida per aquest motiu.
La regulació de cànnabis medicinal: Polítiques i pràctiques en el món
Actualment desenes de països de tots els continents compten amb programes de cànnabis medicinal. En el context europeu, per exemple, Països Baixos, Alemanya, Regne Unit, Portugal o Itàlia. També Israel, l’Argentina, Xile, Colòmbia, Mèxic, Tailàndia, Austràlia o Nova Zelanda. Una llista que es va ampliant any rere any.
El 1996 l’estat de Califòrnia va aprovar en referèndum la legalització del cànnabis medicinal. En els anys següents li van seguir el Canadà i Països Baixos el 2001. Israel va llançar el seu programa de cànnabis medicinal el 2007 (detalls presos del mapa del programa Cannabmed). La Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE), organisme de Nacions Unides encarregat de vetllar per la correcta aplicació dels tractats internacionals sobre drogues, no va trigar a reaccionar. La Junta va criticar a aquests països per contravenir els principis dels tractats, encara que aquests permeten els usos mèdics i científics de les substàncies fiscalitzades. Malgrat això, altres països i territoris es van anar sumant a la regulació medicinal, en considerar que pal·liar el sofriment de les persones que utilitzen cànnabis per a alleujar les seves malalties no constitueix una violació dels convenis internacionals sobre drogues, sinó que garanteix drets humans universalment reconeguts, com són el dret a la salut i el dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental.
Això va donar lloc al fet que el 2014 la JIFE es rendís a l’evidència i establís, en el seu Informe Anual d’aquest any, les “Mesures de fiscalització aplicables als programes d’ús del cànnabis amb finalitats metges en virtut de la Convenció Única de 1961 sobre Estupefaents”. En aquest informe la Junta declara explícitament que “la Convenció Única permet als Estats parteixes l’ús del cànnabis amb finalitats metges”. El Conveni de 1961 defineix cànnabis com les “summitats florides” de la planta. Això vol dir que en parlar de programes de cànnabis medicinal no estem parlant de la comercialització de medicaments que continguin cannabinoides, com és el cas de certs medicaments disponibles en el mercat espanyol i en altres països, i indicats per a determinades malalties, sinó de les flors de la planta i dels nombrosos derivats que es poden elaborar amb elles com, per exemple, els olis de cànnabis, tan populars entre els pacients avui dia.
Només sota prescripció mèdica
Els criteris que han de complir els Estats que desitgen implementar programes de cànnabis medicinal sense deixar de complir les normes internacionals són fonamentalment dues. El primer, el govern ha d’establir una oficina encarregada del control i la distribució del cànnabis. El segon, aquest cànnabis únicament pot ser adquirit baix prescripció mèdica, de tal forma que no pugui ser derivat al mercat il·lícit. La JIFE considera expressament prohibit el cultiu de cànnabis per a ús personal amb finalitats metges: afirma que això suposaria un risc elevat que les persones amb necessitats mèdiques que ho conreen puguin derivar-ho al mercat il·lícit, o afavorir l’accés a tercers d’aquest cànnabis.
Molts són els aspectes destacables dels diferents programes de cànnabis medicinal existents en el món. Potser els exemples més paradigmàtics són els de Països Baixos i Israel. Als Països Baixos és possible adquirir cànnabis de qualitat farmacèutica, baix prescripció mèdica, en les farmàcies. L’herba de cànnabis es vengui en pots de 5 grams, estant disponibles diferents varietats amb ràtios controlats i estandarditzats de THC/CBD. A Israel es disposa a més d’una gran varietat de productes de cànnabis, entre ells diferents olis realitzats amb la planta. A més, gràcies al seu programa de cànnabis medicinal, el país s’ha convertit en la primera potència mundial en recerca mèdica amb cànnabis. Entre els avanços més recents es troba haver documentat per primera vegada els beneficis del cànnabis per al tractament de l’autisme infantil. A Israel també està permès l’ús del cànnabis en els geriàtrics, on s’ha observat el seu efecte beneficiós en persones ancianes amb malalties neurodegeneratives com el Parkinson.
Els programes de cànnabis medicinal s’estan mostrant a més beneficiosos en termes de salut pública: cada vegada hi ha més recerques que conclouen que molts pacients substitueixen els seus tractaments amb ansiolítics, antidepressius i analgèsics per l’ús del cànnabis. La qual cosa no és interessant només en termes de reducció de la toxicitat per a l’organisme o d’estalvi en la despesa pública sanitària, sinó que ens convida a reflexionar sobre el tipus de societat hipermedicalitzada en la qual vivim, i sobre les alternatives que estem desaprofitant en termes de sostenibilitat, autocura i autoeducació respecte a la nostra pròpia salut individual i comunitària.
Sense consens suficient
Per quan un programa de cànnabis medicinal a Espanya? Associacions de pacients de cànnabis medicinal i els seus familiars i cuidadores porten diversos anys reclamant-ho. La Unió de Pacients per la Regulació del Cànnabis (UPRC) i l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal (OECM) han aconseguit portar aquestes reivindicacions a la classe política. Proposicions no de llei sobre aquesta qüestió han estat registrades en alguns parlaments autonòmics i en el Congrés dels Diputats. Però de moment no sembla que existeixi un consens polític suficient, ni entre la classe política ni entre el col·lectiu mèdic, i no s’han fet avanços significatius. Encara que el debat està cada vegada més present en la societat i en els mitjans de comunicació.
L’elecció entre regulació medicinal o regulació integral del cànnabis és òbviament una decisió política. Una decisió complexa, donat el risc evident que suposa regular únicament un determinat ús del cànnabis, deixant uns altres en la clandestinitat. Analitzar els avanços en altres països és clau, i més encara regular d’una manera coherent amb les necessitats i característiques de la nostra pròpia societat. A Espanya l’ús recreatiu està molt estès i normalitzat. A més, existeix un col·lectiu nombrós de persones que realitzen un ús medicinal del cànnabis. Una regulació que pretengui ser reeixida ha de tenir en compte aquestes realitats. També construir-se sobre la base de les propostes de la societat civil en aquest àmbit. El terreny està adobat, només mancada la voluntat política. La tindran els governs que sorgeixin de les pròximes eleccions?
